Ressenyes. Les paradoxes de la innovació educativa

No és d’estranyar que aquests darrers temps hagin aparegut nombroses publicacions sobre innovació educativa, vista l’actualitat i l’efervescència del tema. Aquest que ressenyem és un llibre escrit per catorze autors diferents, i això fa que els seus dotze capítols tinguin un interès desigual i una perspectiva no sempre coincident. Però val la pena llegir·lo. Primer perquè, per sort, no hi trobarem allò que ja hem llegit dotzenes de vegades; segon, perquè fuig del papanatisme d’aquells que queden com paralitzats quan senten la paraula màgica, i tercer, perquè ja des del mateix títol ens adverteixen que la innovació educativa és plena de paradoxes, que no és una qüestió estrictament instrumental, sinó també axiològica, que no és garantia de res, i que la seva aportació és feta des de la complexitat i el rigor. No és una mala carta de presentació…
Els autors parteixen d’una concepció molt a petita escala i molt realista de la innovació: seria aquell procés pel qual un grup de mestres posa en marxa canvis importants al propi centre, canvis que trenquin la gramàtica escolar, és a dir, l’organització tradicional dels temps i dels espais, les relacions encarcarades entre docents, amb els infants i adolescents i amb les famílies i l’entorn, l’enginyeria programadora i la focalització en els resultats. Es tracta d’un procés de reinstitucionalització, de creixement col· lectiu, mogut pel respecte a l’alumnat i per la prioritat del seu aprenentatge. Si això és així, no cal patir: aquest procés sempre donarà fruits, perquè segur que es generaran dinàmiques noves, il·lusions estimulants i resultats positius, encara que no siguin els que s’havien planificat o esperat. De fet, tant els centres com els docents innovadors tenen una lupa al damunt que els exigeix més que als altres. Fer canvis és sempre arriscat i constantment se’ls demanen explicacions i resultats; els qui no en fan, curiosament, semblaria que no han de donar comptes de res!
Al llarg del volum es fa una breu genealo·gia de la innovació, que apareix als anys seixanta del segle passat molt lligada a l’assoliment dels objectius, és a dir a l’eficàcia, a la cultura eficientista que es proposa assolir·los amb la mínima despesa energètica (menys recursos, menys temps, menys personal, menys diners), i a l’interès per la qualitat i l’excel·lència (assimilades a polítiques de selecció i de resultats). Aquesta recerca de la qualitat diu basar·se en les aportacions de la neurociència i de la revolució digital i enalteix el que qualifica de bones pràctiques, però oblida que ni els coneixements ni les pràctiques d’altri són transferibles de forma mecànica, al marge dels contextos i de les dimensions relacionals dels processos educatius. Aquesta recerca de la qualitat i de l’excel·lència acaba buidant l’educació del seu projecte cultural i ètic, amb l’obsessió existent pels aprenentatges instrumentals, sobretot aquells que es poden mesurar amb més facilitat i de forma més estandarditzada, en detriment dels més integrals i humanitzadors.
Ben interessants són algunes de les aportacions sobre la formació del professorat: com que és una evidència que els docents –com tots els professionals, per altra banda– s’han de formar al llarg de tota la seva vida professional, caldrà explorar o recuperar fórmules innovadores, com, per exemple, l’observació a les aules a través dels vídeos, per la seva capacitat de visualitzar els processos, les accions i els intercanvis que s’hi donen, de poder·los analitzar en profunditat… Com els intercanvis i les visites per compartir coneixement i experiència, per col·laborar i reflexionar plegats, per trobar referents, models, idees i noves maneres de fer i d’organitzar-se. Com les xarxes, una forma ben a l’abast de contrastar punts de vista, de donar-se suport mutu, de compartir necessitats i estratègies, de sentir-se reconegut i comprès…
Es fa també un advertiment per a navegants: convertir la innovació en una acció aïllada i abandonar l’accés al saber com a tasca genuïna de l’escola és un perill real que posa els mestres entre la paret de l’immobilisme i l’espasa d’una societat de postveritats –és a dir, de mentides o fets alternatius, com es diu ara, que conformen relats i exalten les emocions– que obliga a canviar constantment per no semblar antic. I una constatació: el futur de la innovació escolar va de bracet de l’esdevenir de la mateixa institució i dels canvis que arribaran en els processos d’aprenentatge, perquè la innovació es mou amb el vaivé del temps. Un llibre, doncs, que fa pensar, que efectivament ens obliga a fer una mirada més complexa i afinada a la realitat i que dona eines per destriar el gra de la palla.

XAVIER BESALÚ
PersPectiva escolar

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!