Editorial. El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya

El Departament d’Ensenyament va presentar el mes d’octubre passat el document que du per títol El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya: L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural. Són elements constitutius d’aquest model: que el català és la llengua de la institució, la llengua d’ús habitual a tots els espais del centre, en la relació amb la comunitat educativa i amb tots els estaments socials en general, l’eix vertebrador d’un projecte educatiu plurilingüe i la llengua d’acollida de l’alumnat d’origen estranger; que totes les llengües que apareixen en el currículum oficial (és a dir, el català i el castellà, que són les llengües oficials a Catalunya, i les categoritzades com a llengües estrangeres, que són només quatre: anglès, francès, alemany i italià) poden ser també llengües vehiculadores de continguts; i que les altres llengües, especialment les llengües familiars de l’alumnat d’origen estranger, han de ser reconegudes i respectades, i poden també ser ensenyades als centres. Es considera que totes les llengües poden contribuir a desenvolupar la  competència comunicativa i lingüística i, doncs, propugna una concepció global de l’aprenentatge de llengües. Això és, que s’ensenyin d’una manera coherent i integrada, gràcies al treball col·laboratiu entre el professorat de les diferents llengües, per tal d’evitar les redundàncies i de promoure la competència plurilingüe; i que, en la mesura del possible, les llengües s’aprenguin també a través d’alguna matèria no lingüística per així afavorir-ne l’ús.
El primer que ens hem de preguntar és si estem davant d’un model estrictament nou o substancialment diferent del que ha guiat els passos de les escoles de Catalunya des que la Generalitat en va assumir la competència. I la resposta és que no, que el model és el mateix, sinó que es tractaria de posar-lo al dia a la llum dels canvis demogràfics i culturals que ha viscut el nostre país aquests darrers vint-i-cinc anys, atenent també al que sabem de nou sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, i a les recomanacions de la Unió Europea i altres organismes internacionals. Aquesta actualització, de fet, ja es va posar en marxa l’any 2004, arran del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social que, entre altres coses, va crear el Consell Assessor de la Llengua a l’Escola, presidit per Ricard Torrents. Aquest Consell es va organitzar en cinc comissions —presidides per Carme Junyent (Projecte lingüístic de centre), Anna Camps (Formació del professorat), Ignasi Vila (Nova immersió i canvis metodològics), Josep Murgades (Didàctica de la literatura) i Xavier Vila (Coneixement i ús de la llengua)—, que van fer públiques les seves conclusions i propostes l’octubre de 2006. Aquí hi podem trobar els fonaments i els arguments que donen solidesa i consistència al document que ara s’ha presentat.
La segona qüestió a plantejar-nos és si, en aquest model, la presència del català a l’escola recula. Si el català fos efectivament la llengua vehicular de totes les matèries del currículum —excepció feta de les lingüístiques— tant
a Infantil com a Primària i Secundària, la resposta seria que sí; que si volem que les altres llengües, singularment l’anglès, passin a ser també llengües vehiculars d’alguna matèria, òbviament això es faria en detriment del català. El cas és però que, tot i que no en tenim dades oficials, és de domini públic que a molts centres educatius, especialment
de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, en un percentatge significatiu de matèries, la llengua vehicular no és el català sinó el castellà i, per altra banda, no sabem de cap ciutat, ni de cap comarca, que pugui ser descrita com un «entorn de catalanització plena» on fos necessari reforçar el castellà. En aquelles zones sembla evident que l’ús de l’anglès com a llengua vehicular no s’hauria de fer a costa del català.
El document marca un camí decidit cap a l’augment de la competència lingüística en anglès de tot l’alumnat. És el que de manera persistent recomanen els organismes internacionals i, potser per aquesta pressió, és el que demana un sector molt significatiu de la societat catalana. L’objectiu és raonable i probablement convenient, però necessita temps: temps per formar adequadament el professorat que no en fa prou amb la competència comunicativa, temps per fer una transició que no vagi en contra de l’assoliment dels objectius de les altres matèries i de la resta de competències bàsiques, i temps per evitar la rivalitat entre centres en funció dels seus projectes lingüístics i per impedir un nou motiu de segregació escolar com de fet ha passat ja en algunes comunitats autònomes espanyoles.
Arran de la presentació d’aquest document s’han sentit veus molt crítiques, no tant amb el model lingüístic que es presenta, sinó amb la situació del català dins del sistema educatiu i en la societat catalana d’avui. Potser la més
contundent i la més autoritzada ha estat la de Carme Junyent, que ha dit i repetit que la normalització no acaba de funcionar; que la immersió, en la pràctica, no és una realitat a tot arreu; que és inadmissible que no puguem
disposar de dades certes sobre els usos lingüístics del professorat dins i fora de les aules; que els joves d’avui, malgrat ser competents en català —i, per descomptat, en castellà—, l’usen cada cop menys; i que amb l’escola no n’hi ha prou per evitar la mort lenta i previsible del català… Sembla evident que queda molta feina per fer, des del sistema  educatiu i des de les altres agències, entorns i àmbits de la societat catalana. Dit això, també caldria reconèixer que, donades les circumstàncies i els condicionaments de tota mena en què han hagut de treballar escoles i instituts,
la feina feta ha estat ingent i meritòria i no sempre prou valorada.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!