Escola. Com rutlla l’energia que consumim a l’escola? Dues claus metodològiques per reconceptualitzar l’espai aula

 

Compartim: reconceptualitzar l’espai d’aula, una necessitat?

Quins són els mots adequats? Context edu­catiu? Espai, ambient o entorn d’aprenen­tatge? Possiblement, i no ho dubtem, darre­re cada expressió trobem un enfocament a l’hora d’entendre com aprenen els infants i, en conseqüència, com hauríem d’ensenyar els que ens dediquem a aquesta professió. Pensem, i aquí rau la qüestió vertebral de l’article, que en la revolució dels nous processos d’ensenyament i aprenentatge, se’ns demana a les institucions educatives (escoles, museus, etc.) una reconceptua­lització de l’espai educatiu (Palou 2016). L’aula possiblement continua esdevenint un element clau de l’aprenentatge, però pensem que no pot ser ni el nucli ni l’espai exclusiu on es doni l’aprenentatge.

A l’Escola del Consum de Catalunya (ECC) dissenyem activitats d’educació del con­sum i les realitzem a les aules de Primària arribant al voltant de 48.000 alumnes de mitjana (entre els anys 2013 i el 2016). D’acord amb els nous moviments pedagò­gics indaguem en la recerca educativa i

innovem per buscar resposta al repte que acabem d’exposar. Aquest article vol ser una lectura per compartir i reflexionar com, des de l’ECC, dissenyem activitats des d’aquests nous espais d’aprenentatges. Per fer-ho presentem algunes estratègies metodològiques i ho exemplifiquem amb una activitat centrada en la gestió i el consum d’energia per a l’alumnat de Cicle Mitjà de Primària anomenada Com rutlla l’energia que consumim a l’escola.

Una primera clau per compartir: de temes a fenòmens didàctics

Què vol dir un fenomen didàctic? Potser ens orientarem millor si ens plantegem què no és un fenomen didàctic? No és una temàtica tradicional de programació, no és un tòpic dels llibres de text, no és un projecte estandarditzat i instituciona­litzat, no és un concepte científic ni és un contingut curricular.

Un fenomen didàctic podríem dir que és una fracció del món que portem a l’aula amb tota la seva complexitat. És aquella part del món, de la quotidianitat de l’infant, que connecta amb l’aprenentatge de l’es­cola i amb l’entorn social i cultural que ens envolta. Des de l’ECC treballem diversitat de fenòmens com a punt de partida de les nostres activitats: els berenars, les jogui­nes, les festes d’aniversari o les botigues.

A l’hora de començar a pensar en un nou taller o una nova programació esdevé clau deixar de pensar que el punt de partida són les temàtiques tradicionals de l’educació del consum com l’etiquetatge, el consum responsable o el pressupost i partir d’un context més quotidià i complex. Però… com sabem si tenim un bon fenomen per començar una acció educativa? Des de l’es­cola del consum proposem tres preguntes que ens orienten:

El fenomen es pot relacionar amb el currí­culum escolar? El fenomen connecta amb la quotidianitat i l’interès de l’infant? El fenomen és significatiu i rellevant per a l’entorn social i cultural dels infants?

La primera pregunta possiblement és la més fàcil de respondre, ja que tots tenim clars les competències, els objectius i els continguts que ens proposa el currículum, i per tant qualsevol punt de partida que escollim per començar un taller el sabrem connectar amb aquest. Però no n’hi ha prou i necessitem anar més enllà del currículum per reconceptualitzar l’espai d’aprenen­tatge. En el cas del taller, si bé la gestió de l’energia es treballa curricularment, no seria un bon fenomen o punt de partida ja que és molt abstracte i no connecta amb la quotidianitat i el món dels infants. Dit d’una altra forma, quan mirem una nevera o un ordinador només hi veiem energia si prèviament hem après i sabem identificar què significa «energia».

La segona, si bé aparentment sembla òbvia, sovint no la sotmetem suficient­ment a un assaig-error des de la mirada dels infants. En el taller primer vam voler partir del consum d’energia a les llars ja que vam pensar que concretava l’energia en un context molt quotidià, compartit i on molts infants tenen experiències. Quan vam realitzar les primeres proves pilot ens vam adonar que la contextualització dels electrodomèstics a les llars requeria prè­viament treballar estils de vida familiars i qüestions de gestió del temps lliure dels infants i això emmascarava l’aprenentatge del consum i tipus d’energia. Així que es va decidir partir d’un fenomen encara més quotidià: l’energia que es consumeix a l’es­cola. Aquest plantejament també afavoria la contextualització del fenomen a l’interès cognitiu i emotiu propi de la maduració dels infants, que és cabdal perquè aquests s’apropiïn i visquin en primera persona el fenomen plantejat. En aquest cas l’energia es concreta en l’escola perquè és apropiat per a nens i nenes de 9 i 10 anys.

La tercera qüestió per a nosaltres esdevé cabdal per treballar a les escoles una edu­cació del consum compromesa i que dona resposta als reptes rellevants i emergents que tenim com a societat. Per tal d’afa­vorir l’autonomia i la presa de decisions de l’infant com a ciutadà vam introduir la idea que el consum d’energia ha estat, és i serà canviant en un futur, i vam reformular el fenomen a El dinamisme del consum d’energia a l’escola. Ara el fenomen con­necta amb un context socialment rellevant i fins i tot global i amb una realitat singular en la qual l’infant pot transferir aprenen­tatges, prendre opcions i promoure una acció en el present i per al futur.

Una segona clau per compartir: presentar el fenomen didàctic amb un repte creatiu a l’alumnat

David Bueno, en el seu llibre Neurociència per a educadors, ens explica que aprenem quan prenem decisions, i que quan de­cidim, les emocions entren molt en joc. La presentació del fenomen a partir d’un repte ens permet que l’alumnat construeixi la seva aventura (intel·lectual, emocional i socialitzada) per resoldre la situació d’aprenentatge.

Els reptes oberts (amb múltiples respostes i solucions) i adequats a l’edat de l’alumnat a qui es dirigeix l’activitat són un molt bon punt de partida per compartir els ob­jectius d’aprenentatge i estimular el grup aula. Reptes que incorporen l’expressió de diversitat d’idees i que demanen la participació i col·laboració de l’alumnat per tal de ser resolts. No estem parlant, però, de qualsevol tipus de repte. Parlem de presentar als nens i les nenes un repte creatiu, constructor i personalitzat. Per dissenyar aquest tipus de reptes des de l’ECC, apostem per tres estratègies: una bona pregunta que connecta amb el fenomen, una idea vectora (Calafell, G., et all. 2015) que orienta tota l’activitat i una mirada artística i un objecte disruptor que ofereix una mirada creativa i divergent als infants.

És per aquest motiu que l’activitat formula una pregunta: Com rutlla l’energia que consumim a l’escola?, i defineix una idea vectora: el canvi. Això permet orientar l’activitat a partir dels canvis que han es­devingut en una escola al llarg del temps i, després, concretar-ho en els canvis d’ús de l’energia de l’escola i, per tant, com el consum d’energia a l’escola canviarà en un futur.

Per acabar de dissenyar el taller s’utilitza la fotografia com a mirada artística i unes ulleres que permeten veure allò invisible com a objecte disruptiu.

El taller s’inicia amb la presentació d’un personatge fictici, una fotògrafa que té l’encàrrec de realitzar una exposició que expliqui els canvis al llarg del temps d’un poble o una ciutat. El repte que es planteja al grup aula és que busqui i indagui en les fotografies que porta l’artista per tal de seleccionar i orientar com hauria de ser l’exposició. En concret, el repte portarà els nens i les nenes a una cascada d’activitats en què, a partir de la fotografia, hauran de decidir quins són els canvis més significa­tius que ha sofert l’escola des de l’època dels seus avis fins ara, valorar aquests canvis, decidir quin paper hi té l’energia, en tota aquesta evolució, per, finalment, proposar fotografies per expressar i comu­nicar tot el treball realitzat.

L’objecte imaginari, les ulleres que per­meten veure la invisibilitat, esdevenen un element atractiu i sorprenent per a l’alum­nat i introdueix una mirada metafòrica i divergent en el procés d’aprenentatge dels infants. Les ulleres com a objecte disruptiu generen en l’alumnat controvèrsies i pa­radoxes que li exigeixen buscar solucions diferents i per tant establir noves relacions per solucionar el repte, claus essencials per a l’aprenentatge.

A tall de conclusió

A l’inici d’aquest article plantejàvem el repte que tenim a l’ECC: com treballem a l’aula buscant reconceptualitzar l’espai educatiu?

El disseny d’activitats des dels fenòmens didàctics i els reptes implica incloure diver­sitat de punts de vista, canvis en el temps i perspectives a l’hora de comprendre el món; en concret, la diversitat i els canvis en el consum d’energia a l’escola, la qua­litat i la invisibilitat de l’energia. Les dues claus didàctiques que hem compartit ens permeten treballar l’educació del consum des d’una perspectiva constructiva, oberta i complexa, i connectar una perspectiva social, científica i artística a partir d’un diàleg entre disciplines (Calafell 2007). Una mirada que, per a nosaltres, esdevé clau per obrir les finestres i les portes de les escoles i connectar l’aprenentatge vis­cut a les escoles amb la vida dels infants i els reptes que ens planteja el món d’avui. En definitiva, per apropar-nos a una aula/escola que aposta per uns processos d’en­senyament-aprenentatge competencials.

Posem en joc, entre d’altres, aquestes dues claus que ens orienten la reconstrucció de l’espai educatiu i pensem que el treball cooperatiu, la socialització i la dimensió emocional de l’aprenentatge, els projectes interdisciplinaris o el rol de l’educador són altres elements a considerar. Convidem el lector a pensar les seves claus i avançar plegats en aquesta aventura engrescadora que és repensar com aprenen els infants i com ens situem nosaltres com a mestres! El repte està servit…

Per saber-ne més

Bonil, J.; Calafell, G. «Los retos actua­les de la educación científica», dins Educación Primaria: Orientaciones y recursos (6-12 años). Madrid: Praxis, 2006.

Bonil, J.; Calafell, G. «El diálogo disci­plinar como herramienta para diseñar islotes de racionalidad». Encuentros Multidisciplinares, 2007 (58-65).

Calafell, G.; Junyent, M.; Bonil, J.«Una propuesta para ambientalizarel currículum». Cuadernos de Peda­gogía, 460, 56-60. 2015.

Escola del Consum de Catalunya. Com rut­lla l’energia que consumim a l’esco­la? Web: <http://consum.gencat.cat/web/.content/10_AGENCIA/05_Esco­la_del_consum_de_Catalunya/arxius/doc_29709364_1.pdf>.

GENINA CALAFELL
Ambientòloga i Doctora en Educació Ambiental
NEUS BANQUÉ
Mestra, Psicopedagoga i Doctora en Educació
Científica
SALVADOR VICIANA
Mestre, Psicopedagog i Màster en Educació
Científica
Membres de la Direcció de Rizoma_educació_
Transferència de Coneixement
https://www.rizomaedu.com

L’article ha estat redactat en el marc del servei educatiu de l’Escola del Consum de Catalunya (Agència Catalana
del Consum). Web: <http://consum.gencat.cat/escola_de_consum/>.

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!