Monogràfic. El medi rural a la Catalunya al segle xxi: realitat actual i perspectives de futur

Encara ara quan parlem del medi rural  a Catalunya solem evocar un conjunt d’imatges estereotipades que no  s’acaben d’adir amb la realitat que tenim. Aquesta idealització sol aguditzar-se quan qui en parla prové de la ciutat: la falta d’espais verds i de natura integrada a les grans urbs, juntament amb el desig de retrobar allò que hom considera perdut, propicia que molta gent de ciutat, inclosos mestres, acabi generant una imatge distorsionada de la ruralitat catalana.

Com sovint passa amb la majoria d’estereotips hi ha una part de veritat en la llegenda, però, no ho oblidem: només
una part és certa. I és que si es té en compte la realitat amb la seva complexitat, sobretot aquella que la memòria
inconscientment esborra, la realitat real (valgui la redundància) és una altra. Això mateix passa quan examinem amb detall, amb perspectiva i amplitud el medi rural català i probablement també bona part de la ruralitat espanyola. Començaré per a conclusió final, que serà degudament ruralitat a Catalunya es tracta d’una amalgama de  configuracions socioeconòmiques i demogràfiques deutores de l’evolució del propi medi i de la relació que ha establert amb el món urbà, el qual, sens dubte, n’ha marcat el pols. Si volem ser primmirats, a Catalunya no podem parlar de la ruralitat en singular sinó que inevitablement ho hem de fer amb plural perquè existeixen tantes ruralitats com fases evolutives ha experimentat aquest medi.

Foto de Joan Marlès.

 

L’evolució del medi rural a Catalunya és una història de tres temps: a grans trets es parla del món rural tradicional (d’un espai relativament estable fins a principi de la dècada dels cinquanta del segle passat), d’un món rural en transició (caracteritzat per importants sotragades i un procés de desarticulació creixent fins a mitjan de la dècada dels vuitanta) i d’un món rural modern (sobretot a partir dels anys noranta) que evidencia una recuperació parcial,
modificant de manera substancial les seves estructures econòmiques, productives i socials tradicionals.

Fins a l’inici de la dècada dels cinquanta, el medi rural a Catalunya respon als patrons del món rural tradicional: un món regit per pautes econòmiques, productives, socials i en bona mesura també educatives preindustrials: producció limitada d’aliments i béns de consum, consum auster pràcticament limitat a productes de primera necessitat, tecnologia molt poc desenvolupada per treballar el camp i per manipular els productes que se n’extreuen, societat vertebrada a redós de tradicions i costums, socialització confiada sobretot a la família extensa i a l’escola, etc. Durant
aquest temps, el món rural es caracteritzà, a més a més, per ser un espai relativament estable i homogeni en tots els àmbits que configuren la vida social: els habitants d’aquest medi participen, en bona mesura, d’una mateixa cultura i, en conseqüència, tenen una única cosmovisió del món.

A partir de la dècada dels cinquanta, però, el medi que aquí ens ocupa experimenta una sacsejada notable arran de diversos fets, alguns clarament desestabilitzadors. Es generalitza un procés migratori intens que fa que una part important de la pagesia abandoni el seu hàbitat natural, el camp, per instal·lar-se a la ciutat. Aquesta nova «moda» propicia la clausura de masos, d’explotacions agrícoles i ramaderes i l’abandonament de pobles sencers, i enmig
d’aquesta turbulència es produeix una pèrdua de legitimitat d’un món que fins aleshores tenia la seva raó de ser. Fruit de tot això el món rural esdevé un espai que perd interès i, en conseqüència, es converteix en un medi desatès, marginal i marginat.

D’altra banda, i paradoxalment, una part reduïda dels pocs pagesos que s’hi queden inicien un procés d’innovació tecnològica modest (allà on l’agricultura i la ramaderia ho permeten) que altera no només el processos de producció sinó també les pautes de consum, els ritmes de treball i l’univers cultural present fins aleshores. A més, l’entrada i posterior generalització dels mitjans de comunicació de massa també contribueixen a «esquerdar» aquell món que havia romàs pràcticament inalterable durant molt temps i propicien l’entrada de pautes típicament urbanes. Metafòricament parlant es produeix una barreja de dues aigües que conformen una riuada tèrbola el destí de la qual no aventurava gaires bons auguris. Així doncs, si el medi rural de fins a la dècada dels cinquanta es va caracteritzar
per ser un món «ordenat», harmònic, i homogeni, el que s’acaba de presentar va ser bastant caòtic, desestructurat i en molts aspectes poc esperançador.

Amb tot, però, a principi de la dècada dels vuitanta, i de forma molt més clara a partir dels noranta, l’escenari rural català va començar a agafar una nova fisonomia. Quan tot semblava que se n’havia anat en orris, a poc a poc es veieren signes discrets de recuperació que, amb el pas del temps, s’han anat accentuant.

D’entrada, una part important dels pobles rurals han aconseguit frenar el procés migratori estabilitzant d’aquesta manera llur estructura demogràfica. Alguns petits municipis fins i tot s’han convertit en pols d’atracció per a nous immigrants que provenen de llocs molt diversos i responen a perfils molt variats. La recuperació demogràfica que acabem d’esmentar és realment sorprenent quan analitzem les dades estadístiques dels petits municipis: l’estudi Característiques dels pobles petits a Catalunya i repercussions per a l’escola rural (Feu, 2010) revela que entre 1990 i
2005, el 72% dels pobles de fins a 1.500 habitant de Catalunya han guanyat població. Un altre element a destacar és que una part important d’aquests municipis han vist com els darrers anys han diversificat l’activitat econòmica, la qual cosa fa més fàcil llur sostenibilitat: en alguns municipis s’hi han instal·lat petites i mitjanes empreses dedicades a activitats productives diverses i en d’altres s’han implantat petits i grans serveis, alguns dels quals es dediquen a
noves formes d’oci i de lleure, entre els quals han agafat especial importància els esports d’aventura. Actualment, doncs, en la majoria de pobles rurals de Catalunya l’activitat agrícola o ramadera «conviu» amb d’altres activitats econòmiques que possibiliten allò que convinc a anomenar «habitabilitat integral i sostenible».

En el marc d’aquesta nova ruralitat, però, no podem obviar un canvi important i que, com reprendré més endavant, és motiu de preocupació: l’activitat agrícola i ramadera ha tendit a minvar de manera considerable. És sabut per part de tothom que a Catalunya cada vegada hi ha menys pagesos i més terres de conreu abandonades a la sort de projectes urbanístics especulatius que, així que la superació de la crisi econòmica ho permeti, fàcilment esdevindran llocs d’interès per a multinacionals, per a empreses nacionals i estrangeres sense gaires escrúpols per fer-hi diners a costa del que sigui. Les dades estadístiques referides al retrocés de la pagesia són esfereïdores: el
1994 hi havia 50.938 pagesos censats, mentre que el 2016 només n’hi havia 26.031 (cosa que equival a una reducció
del 49,2%).

Malgrat el que acabem de dir, com que la configuració del món rural d’ahir i avui es vertebra fonamentalment a partir de l’ocupació de l’activitat productiva de la gent que hi viu i l’essència de la ruralitat, almenys en el sentit més estricte del terme, passa per l’anàlisi de la gent que es dedica al primer sector, considero necessari fer un retrat, ni que sigui en blanc i negre, del tipus d’agricultors i ramaders que hi tenim. Les poques explotacions agrícoles i ramaderes que queden en l’actualitat es nodreixen, bàsicament, de tres tipus de pagesos que, tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu, són diferents. Vegem-los.

En primer lloc cal parlar dels pagesos que s’hi dediquen a temps total. Ens referim a propietaris o masovers que porten grans extensions i que disposen d’una important tecnologia per menar els camps o tractar el bestiar. Són pagesos, generalment vinculats a la terra per tradició familiar, que exploten les seves finques a partir de patrons de pro­ducció capitalista que busquen la màxima rendibilitat en la producció i els màxims guanys en la comercialització. La diferència essencial entre aquests i qualsevol altre empresari rau en el producte que porten entre mans, però les estratègies mercantils i comercials pràcticament són les mateixes que qualsevol empresari.

En segon lloc hi ha els pagesos que només s’hi dediquen a temps parcial perquè, o per les limitacions de les finques que disposen o bé perquè es troben en una fase de trànsit laboral, destinen una part del seu temps productiu remunerat a treballar a la fàbrica, a la construcció o bé en algun establiment de serveis. En aquests casos, l’activitat agrícola o ramadera és un complement d’una de més important.

La tercera tipologia, la més minoritària, la configuren pagesos joves, generalment sense experiència prèvia ni tradició familiar, els quals, fent un procés invers als pagesos que durant els anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat anaren del camp a la ciutat, ocupen explotacions abando­nades —de vegades col·lectivament pobles sencers deixats de la mà de Déu— amb la pretensió de recuperar espais perduts damunt dels quals s’organitza una nova vida que en alguns aspectes ens recorda les formes de vida de la ruralitat tradicional. Estic parlant de nois i noies, de famílies jo­ves, que treballen en explotacions agrícoles i ramaderes relativament petites, amb una tecnologia força escassa i a voltes inexistent amb la idea d’aconseguir una producció destinada fonamentalment a l’autoconsum o, com a molt, si hi ha excedent, al mercat local. A vegades són pagesos que opten per fer una producció ecològica i de qualitat, que recuperen velles espècies, que s’em­barquen dins del comerç de proximitat (de quilòmetre zero) i que tenen un projecte de vida «alternatiu», l’objectiu del qual és estar en contacte amb la natura.

A l’inici d’aquest article he manifestat que la ruralitat d’avui a Catalunya està conformada per una amalgama d’espais rurals plurals. Com s’explica això a la vista de l’evolució que s’acaba de presentar? Doncs el camí que ha seguit el món rural no és, com sol passar en qualsevol tipus d’evolució social o econòmica, lineal ni total. Amb aquesta afirmació vull deixar palès que avui dia, al país «conviuen», amb proporcions diferents, com a mínim les tres ruralitats presentades. Bé és ve­ritat que la ruralitat moderna, amb gent ocupada en sectors diversos, amb pagesos empresaris a temps complet i pagesos a temps parcial, és l’hegemònica. Ara bé, no podem passar per alt que hi ha zones del país que es troben en una ruralitat en transició plena de conflictes i incerteses i, tot i que de manera més minoritària, encara podem trobar algun nucli que viu els adéus de la ruralitat tradicional. Dit això, quina valoració podem fer d’aquesta mixtura? Quines perspectives de futur es dibuixen? A menys que hi hagi un canvi de rumb en la política econòmica en general, i en l’agrària i ramadera en particular, m’atreveixo a afirmar que molt probablement la ruralitat moderna desplaçarà per complet, fins a anorrear-los, els espais rurals en transició així com els pocs i comptadíssims espais rurals tradicionals. Però, a més, crec que molt probablement la ruralitat moderna experimentarà una diversificació notable que perjudicarà, i molt, l’activitat que li dona raó de ser: l’agricultura i la ramaderia. En aquest sentit, tal com ja apuntava en un article de fa anys (Feu, J., 1998), és molt possible que el món rural es «desru­ralitzi» fins que, potser sense desaparèixer per complet, arribi a constituir una realitat residual, un apèndix testimonial de la resta d’activitats econòmiques i productives.

És possible que alguns lectors interpretin aquesta afirmació com una reivindicació desesperada, romàntica i enyoradissa d’unes formes de vida tradicionals que als ulls de la postmodernitat no tenen sentit. Us asseguro que aquesta no és la meva intenció. La meva reivindicació —i a la vegada denúncia— se situa en un altre pla: en un pla que defensa l’existència d’un espai rural en el qual la gent pugui viure sense necessitat de «plorar», amb condi­cions i amb bona qualitat de vida. Aquesta reivindicació no només sorgeix de veure la necessitat que tenen les persones que opten per viure al camp, sinó que també la formulo tenint en compte les necessitats de la gent de la ciutat que, com tota la gent del país, es mereixen consumir productes de proximitat i frescos, estalviant-se així l’artificialitat de les cambres de refrige­ració i els sistemes de conservació més que dubtosos que alteren, i molt, el valor nutritiu dels productes que consumim. Tot plegat, doncs, una reivindicació i un clam amb l’objectiu de poder tenir un país divers i sostenible en què tothom tingui cabuda.

Per saber-ne més

Feu, J. (2010). Característiques dels po­bles petits a Catalunya i repercussi­ons per a l’escola rural. Enllaç electrònic: <http://oberc. fmr.cat/documentacio/DOCUMEN­TACIO/informe%20recerca%20 l’estat%20dels%20pobles%20pe­tits%20de%20catalunya%20i%20 repercursió%20per%20l’escola%20 rural%20_conferència%20en%20 forma.pdf>.

— (1998). La transformació del món rural: el sentit de l’escola rural en un món que es desruralitza. Temps d’Educació, 20, 287-314.

Llovet, A. (2017). «La pagesia catalana: un sector en extinció?», a Nació Digi­tal. Enllaç electrònic: <https://www. naciodigital.cat/noticia/124133/pa­gesia/catalana/sector/extincio>.

Viladomiu, L.; Rosell, J. (2016). «Nova ruralitat a Catalunya a les últimes dècades: diversificació, emprenedoria i ocupació», a Documents d’Anàlisi Geogràfica. 62/3, 553-567.

JORDI FEU I GELIS
Universitat de Girona

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!