Ressenyes. L’educació és política

L’educació és política
Jaume Carbonell. Barcelona: Octaedro, 2018

Jaume Carbonell, el pedagog que ha exercit com a tal a la Universitat de Vic, el peri­odista que durant tants anys ha menat la revista de pedagogia més influent en llen­gua castellana, Cuadernos de Pedagogía, no es jubilarà mai ni d’una cosa ni de l’altra, encara que l’edat i la burocràcia així ho prescriguin. Per això escriu regularment al Diari de l’Educació i manté un blog en el Diario de la Educación i no es resisteix a publicar llibres, com aquest que avui presentem o com Pedagogías del siglo xxi: Alternativas para la innovación educativa (2015), sempre oportuns, interessants i lúcids, on queden perfectament reflectits el seu ampli coneixement del món educatiu, la seva perspectiva progressista i crítica, la pulsió positiva i optimista que l’acompanya.

L’educació és política s’afirma sense embuts ja des de la coberta. Fer aquesta declaració a la Catalunya de l’any 2018, quan encara couen les calúmnies interes­sades contra mestres i escoles; quan tot el sistema educatiu català ha estat denunciat injustament per ensenyar els infants i joves a odiar l’estat espanyol, per abraçar l’independentisme, per creure’s superior a la resta de la humanitat, per menystenir la llengua castellana…, és un acte de coratge, una autèntica reparació, una aposta per la justícia i una reivindicació de la funció social de l’educació.

La primera part del llibre es dedica a argumentar aquesta obvietat, que alguns interessadament voldrien ocultar. No costa gaire combatre el mite de la suposada neutralitat de l’educació: comptem amb el pensament i la pràctica dels grans pedagogs del segle xx, com Freire, Freinet o Milani. Però també hi ha unes quantes novel·les i films que ho deixen clar, com per exemple l’emocionant Lugares comunes, que fa dir a aquell formador de mestres forçat a la jubilació: «Hi ha una missió o un mandat que vull que compliu. És una missió que ningú no us ha encomanat, però que jo espero que vosaltres, com a mestres, us la imposeu a vosaltres mateixos: desperteu en els vostres alumnes el dolor de la lucidesa. Sense límits. Sense pietat».

La política és l’ètica de la vida col·lectiva. I és clar, pensem, ningú gosarà dir que l’ètica (la individual i la col·lectiva) han de quedar fora de les escoles i de la formació de la ciutadania. L’educació és política, es diu, perquè té l’obligació d’ensenyar a dialogar, a reflexionar i a comprendre el món; perquè és el primer espai on es pot practicar el diàleg amb els altres, amb persones que pensen i viuen diferentment que nosaltres; perquè és el lloc més adient per aprendre a con­viure democràticament. I el nucli d’aquesta educació ha de ser sempre la conversa, la pregunta, que és més que una porta d’accés al coneixement, és sobretot un estil de fer, un mètode, perquè el quid de la qüestió està en el «com» pensar i no pas en el «què» pensar…

La segona part mostra amb quatre exemples pràctics com l’actualitat penetra a les aules, com les preocupacions i els esdeveniments que ens colpeixen, ens commouen i ens interessen són el millor llibre de text de què disposem, constitueixen un currí­culum integrat, estimulant i divergent, i una base excel·lent per a la formació de persones amb criteri, capaces d’escoltar i d’argumentar, és a dir, de persones lliures.

El primer exemple parla del medi ambient, a partir de la catàstrofe del Prestige. El segon fa referència a la guerra i a la pau, uns temes que desgraciadament mai deixen de ser presents. Aquí es fa a partir de la Guerra Civil Espanyola i les seves conse­qüències, encara vives tants anys després, i de la II Guerra Mundial i de la Shoah, una vertadera fita de no-retorn.

Els dos darrers són especialment sensibles i s’endinsen de ple en l’actualitat catalana: el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i els atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del mateix any. Són dos reportatges fets amb mà destra, que donen veu a tots els interlocutors, que destaquen el paper dels mitjans de comunicació en la conformació dels imaginaris col·lectius, però que en cap cas confonen agressors i agredits, víctimes i botxins, malgrat l’esforç per entendre les raons de tothom. Són dos capítols mag­nífics, que no dicten normes, ni maneres de fer específiques, però que fan i ens fan les preguntes més incisives i necessàries i dibuixen a la perfecció el terreny de joc en què ens hem de moure els educadors, les nostres responsabilitats i també les nostres limitacions.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!