L’entrevista. Conversa amb Laura Malavasi «Soc una persona que segueix jugant»

Per a Laura Malavasi «el joc és l’experiència humana transcultural i intercultural que manté el món unit». Laura Malavasi, pedagoga, formadora i consultora, s’ocupa de projectes de formació i de coordinació pedagògica per a serveis de 0 a 6 anys d’Itàlia. També col·labora amb la Universitat de Parma, amb laboratoris de dades, i ha dirigit una cooperativa social.

Elisabeth Montamat: Una trajectòria professional molt extensa treballant amb nens i nenes…

Laura Malavasi: Tre­ba­llar amb infants ha estat la meva sort! Jo soc una persona inquieta i sempre he buscat situacions que em posessin a prova. He treballat en situacions difícils i diverses, i amb professionals diferents. He treballat durant molts anys amb arquitectes, amb dissenyadors… Tot això m’ha enriquit i m’ha obligat a afrontar altres cultures, sabers i disciplines. He après molt, obrint-me a tantes matèries i disciplines com he pogut, no només la psicologia i la pedagogia. Sempre estic aprenent!

E. M.: I com has arribat fins al joc?

L. M.: Estant molt amb nens i nenes. Jo sempre he entès que, com a pedagoga, has de treballar dintre de l’escola. Sem­pre he estat molt a prop dels infants, mirant-los amb molta curiositat. Buscant el significat d’allò que fan i esperant que siguin ells qui m’expliquin les coses, he entès el fet de jugar cada dia com un fet quotidià i com la cosa més natural del món. És probablement la situació més profunda i més necessària avui en dia per a tots nosaltres. Perquè en fer-nos adults ens arrisquem a perdre la dimensió del joc, pensant que hi ha coses més importants.

E. M.: Els adults no juguem?

L. M.: Juguem poc, perquè pensem que el joc és poc seriós, poc professional. Si jugues, no fas coses serioses. Però això no s’adiu amb mi: jo segueixo jugant, em diverteixo molt. Procuro no prendre’m les coses gaire seriosament. Soc molt irònica, perquè la ironia és una dimensió del joc intel·ligent i culte. Els adults perden l’hàbit i predisposició al joc perquè es tornen adults, perquè es fan grans, i treballen molt amb el cap i acaben fent només coses molt cerebrals, i perden totes les altres dimensions de la persona. En realitat, el joc és l’experiència humana transcultural i intercultural que manté el món unit.

Jugar no és perdre el temps, sinó guanyar-ne

E. M.: Però tu centres els teus cursos en els infants, més que en els adults.

L. M.: El joc requereix un clima, un benentès, una comunitat i la disponibilitat d’estar junts i en mode de joc. El joc explica molt de nosaltres, i això pot esdevenir un problema per als adults. Els adults no volen explicar-se. Jugar t’exposa molt des del punt de vista emotiu, explica molt com ets, i pocs s’atreveixen a estar així, al descobert, vulnerables. Els adults prefereixen inscriure’s en cursos, participar i estar en situacions més segures, asseguts, escoltant, prenent apunts, sense implicar-se.

E. M.: El món en què viuen els nens i les nenes també és un món d’adults, professors, mestres, famílies…, que els redueixen l’espai de joc perquè se centrin en els estudis.

L. M.: És difícil ser infant avui en dia, amb aquest espai d’experiència i experimentació que es redueix constantment. El món en què vivim tendeix a anar cada cop més ràpid i requereix cada cop més d’hora als nens i les nenes més competències, més saber, perquè esdevinguin algú important, algú que sabrà moltíssimes coses. A Itàlia sents sovint allò de «no perdis el temps, para de jugar». Però jo penso que jugar no és perdre el temps, sinó guanyar-ne. Necessitem una revolució cultural! Cal que, als adults, se’ls recordi que han estat infants. Quan em trobo amb famílies o amb professors, els faig recordar què feien d’infants i, quan recorden la infantesa, sempre els venen al cap els moments en què jugaven. El que recordem de quan érem criatures són els records bonics, que tots tenim en comú. Hem de començar a veure el joc com la situació més seriosa, profunda i culta, dins la qual s’incorporen moltíssims aprenentatges. Fins que no ens traguem del cap que el joc és l’esbarjo i que les coses serioses són les que fas a classe, a la taula, sempre tindrem dos mons que no aconseguiran entendre’s mai. Perquè és com si penséssim que les coses serioses, aquelles que et serveixen a la vida per ser algú, són aquelles que aprens dintre de classe, quan en realitat tots aprenem, sigui quina sigui la situació, dins i fora.

E. M.: Què és més difícil, canviar la filosofia del sistema o canviar la mentalitat dels pares?

L. M.: Jo crec que les famílies ho han d’entendre. El risc, però, és que l’escola utilitzi les famílies com a escut, com a excusa per ancorar-se i oferir resistència. Perquè estar a prop d’un nen que juga i jugar amb ell vol dir sovint més esforç, fer servir un altre llenguatge, implicar-s’hi… És més difícil que estar darrere un escriptori i transmetre informació. Però hi tinc molta esperança, en això, que canviï tant el bàndol de les famílies com el de les escoles. És tant un desig com una necessitat. La meva experiència amb les famílies és sempre la mateixa: quan aconsegueixes tenir-les a prop, se senten enganxades i t’acompanyen.

El teu objectiu és que l’infant sigui autònom i aprengui a volar

E. M.: Ara aquí a Catalunya es viu un moment en què s’aposta per la innovació i sembla que ens hàgim de passar el dia jugant. Quin consell donaries a les escoles i als professionals a l’hora de fer aquest canvi?

L. M.: Jo crec que la innovació s’ha de basar en la història de cadascú. No crec en les situacions extremes en què es comença de zero. Crec en les situacions que troben l’equilibri: a partir de la manera de fer que tenim, amb la qual hem crescut, també com a professionals, anem apuntant petits interrogants que t’obliguen a veure les coses d’una manera diferent. Si ens ho plantegem des de l’aposta radical que apuntes, si renunciem a tot allò que hem estat fent fins ara, si traiem les taules i les cadires i juguem tot el dia, cal tenir present que haurem de saber-ho fer. Tot el que és nou sempre és fascinant, però el nou també pot tenir pegues. Jugar tot el dia pot ser això que estem dient aquí, però també pot esdevenir una mala praxi, perquè per jugar tot el dia s’ha de tenir la capacitat de pensar i imaginar, i aconseguir estar en una situació que doni significat al joc. Si no, ja és una altra cosa. És una qüestió d’equilibri, encara que la temptació d’anar cap a coses noves és fortíssima. Nosaltres tenim el desig de coses diferents, però també tenim la responsabilitat de no cedir a la temptació. Hi ha el risc que jugar tot el dia es torni una moda pedagògica, «l’última moda pedagògica». Però nosaltres no volem que sigui una moda pedagògica. Parlem d’una cosa que ha d’arrelar en el nostre saber i en el nostre saber fer. Això requereix petits passos. Hi ha hagut escoles que s’han llençat a modes pedagògiques i que, després d’uns anys, no saben què més fer. I al final es torna a fer el que es feia al principi, però pitjor.

La innovació s’ha de basar en la història de cadascú

E. M.: On és l’equilibri entre el joc i la disciplina?

L. M.: Jugar bé requereix molta disciplina. Els jocs estan fets de regles i normes. El joc anima a la cooperació, al respecte… El joc té una dimensió fortament ètica. En els jocs es construeixen pactes, reciprocitats. Cadascú ha de tenir clar el seu rol. Si no es té clar això, el joc no funciona.

E. M.: En tot això, on s’ha de situar l’adult?

L. M.: L’adult és un ballarí. És una dansa i, com en tota dansa, es tracta de fer un pas endavant i un pas enrere. Has de saber quines són les necessitats de l’infant i has de saber quan cal estar-hi a prop, quan cal estar junts i quan cal estar darrere seu. El teu objectiu és que l’infant sigui autònom i aprengui a volar. És difícil, perquè el joc és contagiós, però no hi ha protagonisme, és una dansa col·lectiva, la fan tots junts. És com si el pas de l’adult fos sempre anar i tornar. Vaig, m’apropo, però després miro, espero, serveixo, recullo i restitueixo. Vist així, és una cosa que hem de fer sempre junts.

Elisabeth Montamat és periodista.

Extret d’El diari de l’educació, 12 de juliol de 2017.

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!