Encara avui els infants són presoners d’una espècie de sortilegi i, fins i tot en una part del món privilegiada com Itàlia i Europa, continuen tenint problemes per ser reconeguts com a persones. Això perjudica que cristal·litzi la idea que entre els seus drets fonamentals hi ha el dret a l’educació. Així, la reflexió sobre la identitat dels infants és a l’origen de la nostra capacitat de reflexionar positivament sobre com organitzar, planificar i dur a terme les oportunitats educatives que els oferim.
El coneixement dels educadors sosté la comprensió de la identitat dels infants
Com més petits són els infants, més dificultats tenim per afirmar i reconèixer la seva identitat com a persones, i per això l’abast dels serveis educatius encara és limitat, especialment quan parlem d’infants en els tres primers anys de vida. Avui, a Europa i a Itàlia –on la majoria d’infants de 3 a 6 anys assisteixen a un servei educatiu– menys d’una quarta part dels infants de 0 a 3 anys tenen la possibilitat de participar en una experiència educativa fora de la família.
Aquesta diferència també incideix directament en la manera com concebem les oportunitats educatives dels infants petits. Així, reflexionar sobre la identitat dels infants més petits ens ha d’ajudar a comprendre quin caire hem de donar al currículum per a la primera infància.
Els serveis educatius per a la primera infància poden ser considerats, en primer lloc, un context privilegiat de trobada i confrontació entre identitat i diversitat, i això s’incrementa si aquest projecte educatiu es caracteritza per la flexibilitat i l’obertura, i per l’oferta d’oportunitats i condicions que, a través d’experiències i processos, transformen les potencialitats dels nens i les nenes en accions i pensaments que determinen aprenentatges diversos, com divers i individual és cada camí de creixement i desenvolupament.
En observar els infants que intercanvien pensaments i accions en contextos educatius, aprenem a reconèixer els processos relacionats amb les intencions aplicades.
Això ens porta a qüestionar-nos algunes idees consolidades sobre com aprenen els infants i sobre quines són les bones pràctiques que afavoreixen els camins de coneixement que s’alimenten precisament de la trobada entre diferències, tot construint nous significats generats pel context en el qual prenen forma les experiències, i produint un canvi no només en l’infant que aprèn, sinó també en el context que acull el desenvolupament de les experiències.
La idea dels infants com a protagonistes, una nova idea de currículum
Reconèixer la identitat dels infants com a persones ens porta automàticament a considerar-los com a subjectes que intervenen activament i constructivament en els processos del seu creixement i desenvolupament. Pensar en un infant protagonista en els processos de la pròpia educació condueix inevitablement a transformar i tornar a connotar la nostra idea de currículum. Ja no pensem que l’educació és un procés per transvasar el coneixement d’un gerro ple a un gerro buit, sinó que pensem que el currículum s’ha de construir entorn de la nostra capacitat d’oferir als infants oportunitats, no continguts. Però oportunitats d’experiències que facin possible, a cadascun d’ells, d’acord amb els camins individuals i diversos, participar com a protagonista actiu i constructiu en les experiències en què està implicat.
Per als educadors comporta un canvi de perspectiva important: en comptes de partir dels resultats de desenvolupament que s’han d’assolir –i, sobre aquesta base, definir condicions i mitjans–, la perspectiva es converteix en la identificació d’oportunitats i condicions que, a través d’experiències i processos, transformin les potencialitats dels infants en accions capaces de produir resultats, en els quals òbviament els coneixements i les competències adquirides també són ben identificables.
D’aquesta manera, el currículum esdevé el resultat de les oportunitats ofertes i, en comptes d’imaginar una edat envaïda per l’ànsia dels resultats mesurables, podem centrar-nos en l’objectiu d’»aprendre a aprendre». El concepte d’avaluació també es transforma i es refereix, en primer lloc, a l’adequació del context i de les oportunitats juntament amb la descripció dels processos observats per donar visibilitat als camins originals i a les accions estratègiques aplicades pels infants per a la resolució dels problemes i per a l’ús actiu i creatiu de les oportunitats disponibles.
Tot això, sens dubte, implica la necessitat de mesurar-se amb la incertesa per oferir escolta, acolliment, suport a l’expressió imprevisible de cada un dels infants. I la professionalitat ja no s’acontenta amb un coneixement pedagògic definit i estandarditzat, sinó que es nodreix de manera permanent a través de les opcions relacionades amb la predisposició del context que acull, en compartir experiències amb els infants, la reflexió en el grup de treball, la feina de documentació i la comunicació, sempre oberta amb les famílies.
L’espai i el temps, fonamentals en el nou currículum per a la infància
L’espai és un tema molt recent en les reflexions sobre la pedagogia infantil, però sens dubte guanya terreny amb força quan parlem de l’educació dels infants més petits. Si bé tradicionalment estem acostumats a pensar que el procés educatiu és quelcom que es juga entre dos elements, entre l’educadora i l’infant, estem convençuts d’alguna manera que funciona molt millor si entre aquests dos elements hi posem alguna cosa al mig.
L’espai pot fer que la predisposició del context educatiu sigui més completa i hem de pensar que esdevé un tercer element real en relació amb les educadores i amb els infants. Hem introduït el tema del currículum construït al voltant de les oportunitats i és evident que és precisament l’espai el que conté aquest conjunt, aquest sistema, aquesta xarxa d’oportunitats que poden sostenir favorablement el desenvolupament de les experiències dels infants i també sostenir la possibilitat de l’adult de participar d’una manera menys directiva –però, certament, també més eficaç– en el desenvolupament de les experiències que es produeixen.
Així, també el temps és realment un element important en l’organització d’un context que accepta les diferències i, sobretot, si no es determina de manera prevalent per finalitats i objectius que pertanyen als adults i són aliens als infants.
El temps de les experiències requereix, en primer lloc, estar relaxat, disposar de pauses, de discontinuïtat, acollir l’acció dels infants sense interrupcions sobtades del flux de les relacions o de l’exploració dels objectes.
A més, s’ha d’alliberar el temps de l’ànsia de respectar rígides programacions, i ha de ser un temps disposat a adaptar-se a alteracions imprevistes, ja siguin derivades de les necessitats fisiològiques que cal satisfer o de patrons de joc inesperats que es concreten.
Finalment, el temps és necessari per a la conquesta de l’autonomia en les accions i els pensaments, i també en aquest cas és fonamental la possibilitat de mesurar-se amb l’error i perseverar en la possibilitat de buscar diferents estratègies per aconseguir el propi objectiu, per tal que cada infant pugui trobar la solució personal entre les moltes possibilitats que poden existir.
Programar i documentar les experiències per alimentar el projecte educatiu
Tendim a pensar que realitzar un bon projecte educatiu equival a poder expressar clarament la intenció educativa de l’adult, i això és cert, però sovint pensem que això també significa programar de manera clara tot el que ha de passar fins al punt d’allunyar-se de la possibilitat de descobrir l’ocasió com a element generador de les experiències dels infants.
Si, com ja hem dit abans, la nostra idea de currículum vol dir apuntar no tant als objectius com a l’oferta d’oportunitats, també hem de posar de nou al centre el valor de l’ocasió com a element que dona suport als infants en un ús constructiu i creatiu de les oportunitats que hem ofert a la seva experiència.
En aquest context, la documentació és un instrument i un costum necessari perquè els educadors aconsegueixin evidenciar i donar sentit als processos observats, tant individuals com col·lectius, restituint visibilitat a les competències dels nens i les nenes sense produir fragmentacions, sinó contextualitzant-ne la interpretació.
La documentació també permet un seguiment permanent de la força del projecte i de l’eficàcia de l’acció educativa, i això implica, per descomptat, una forta inversió per al desenvolupament de competències de qualitat i refinades, que s’han de compartir en el grup de treball i consolidar-se en la pràctica quotidiana.
Compartir reflexions amb els pares per regenerar les estratègies educatives
És evident que centrar l’atenció en la identitat dels infants no ens distreu ni ens allunya d’una atenció que també prestem a la manera com els pares i les famílies perceben i construeixen la seva representació de la identitat del seu fill.
És molt important destacar com l’oportunitat d’utilitzar un servei educatiu per part d’un infant petit ofereix una oportunitat per reflexionar sobre les identitats, les potencialitats, les habilitats dels nens i les nenes també per part de les seves famílies. Unes famílies que al principi, com és natural que passi, d’alguna manera estan concentrades, i fins i tot podríem dir presoneres, d’una representació una mica estereotipada i idealitzada de la identitat del seu fill.
Però quan, fins i tot parlant i debatent amb les educadores, s’enfronten amb les capacitats i potencialitats que els infants expressen quotidianament en el desenvolupament de les experiències a l’escola bressol, aquesta representació idealitzada deixa espai per a una comprensió més directa, concreta i realista del que els infants saben, del que els infants volen i del que els infants poden fer. Per tant, posar al centre el protagonisme dels infants acaba per produir l’efecte de fer que les famílies, de manera més conscient, també siguin protagonistes de la seva responsabilitat educativa.
Reorientar també l’atenció de les famílies cap a la possibilitat de respondre adequadament a les necessitats dels infants és una perspectiva ambiciosa, però també natural, si pensem que els educadors poden tenir un paper positiu en aquest àmbit.
Per això, en primer lloc, és important compartir amb les famílies el plaer que experimenten els infants individualment o en grup a l’hora d’aplicar estratègies específiques en relació amb els altres i en la relació amb les situacions, els objectes i els materials nous o inusuals, pensant que aquesta és la base per als futurs aprenentatges.
Per fomentar el debat i proposar claus noves i diferents per a la lectura del comportament dels infants, pot ser eficaç orientar la mirada de les famílies quan comparteixen experiències a les escoles o aconseguir comunicar fragments d’històries i d’imatges dels infants en relació amb els altres –de forma positiva o no– amb la capacitat d’alimentar mútuament els processos evolutius –i, per fer-ho, l’observació i la documentació han estat i són eines molt importants.
La perspectiva és promoure una reflexió amb les famílies, no tant, o no només –com avui sembla generalitzat–, sobre la possible precocitat dels aprenentatges, sinó també –o potser sobretot– sobre el valor que té per als infants poder experimentar múltiples relacions socials, però no confoses, relacions que s’expressen en la comparació entre diferents punts de vista, convertint-se en un patrimoni preciós per a les futures experiències.
Com a conclusió
Aquests pensaments ens acompanyen per reflexionar sobre el fet que la idea de construir el currículum entorn de les oportunitats no és només un element favorable quan parlem dels infants de 0 a 3 anys, sinó que, certament, ho pot ser també quan parlem globalment del grup d’edat que va de 0 a 6 anys.
Al llarg de tota la infància, és molt important prioritzar les oportunitats enfront de la perspectiva que els infants arribin ràpidament als resultats. Aquesta serà després la tasca de l’escola, però fins i tot l’escola podrà funcionar millor si, en els primers anys de vida, l’educació no s’ha guiat per l’ànsia que els infants facin tots la mateixa cosa, de la mateixa manera i al mateix temps, sinó si l’educació ha estat capaç de valorar les potencialitats que cada nen o nena individualment pot posar en joc de manera activa, constructiva i creativa en els camins del propi creixement i desenvolupament.
Aldo Fortunati i Gloria Tognetti
La Bottega di Geppetto Centre Internacional de Recerca i Documentació
sobre la Infància Gloria Tognetti, Municipi de San Miniato, Pisa, Itàlia.
Nota
Aquest article és el resultat de la reelaboració d’un treball conjunt dels autors l’any 2017 amb motiu de la creació d’un vídeo sobre el currículum per a la infància, del qual en recull el teixit narratiu. Gloria Tognetti va morir el 5 de maig d’aquell any i així Aldo Fortunati, que ha volgut retre-li homenatge amb aquesta publicació, ha assumit la responsabilitat de reprendre el material i presentar-lo en el text que reproduïm.
