Escola 3-6. Explicar contes una capacitat humana des d’un enfocament creador

La meva àvia Amparo era tota bondat i tristesa. I tal com era ella, així ens explicava els contes. Era la més fantàstica narradora de contes –del conte– que podíem desitjar. Trobo en la meva experiència d’infant el nucli del meu pensament actual en relació amb els contes i els narradors de contes. Entenc ara que contar és un fenomen de comunicació en la intimitat per al qual estem tots dotats i, atès que tots som diferents, tots podem explicar contes de forma diferent i perfecta, sense necessitat d’aprendre res més.

La meva àvia Amparo era tota bondat i tristesa. Tenia el cabell blanc i anava vestida de negre de dalt a baix. Vídua des de molt jove i amb limitats recursos eco­nòmics, havia après a desenvolupar-se amb una sobrietat absoluta. L’habitació on vivia, aïllada en la pròpia casa a conseqüència d’un drama familiar, reunia les seves escasses pertinences i estava mancada de qualsevol detall superflu. El meu germà i jo compartíem drama i habitació durant els estius. La meva àvia era austera en la seva forma de viure com ho era en el vestir i en qualsevol altre aspecte. Recordo com a l’hora de berenar obria l’armariet del rebost on guardava quasi totes les seves coses, sempre tancat amb clau, i ens lliurava un petit carràs de raïm i un bocinet de pa a cadascun, amb els quals mai podíem matar la gana.

I tal com era ella, així ens explicava els contes. Asseguda a la vora del llit amb un de nosaltres a cada cantó, s’escurava la gola com si se l’aclarís, tot i que això ho feia sovint durant el dia, fins i tot quan no havia de parlar (pobreta, després vam saber que tenia un càncer de laringe que va acabar amb ella) i començava amb un «Doncs veureu…». Sempre ens explicava la mateixa història. Mai en vam necessitar cap altra. No sé d’on l’havia treta, ara penso que d’alguna pel·lícula que va veure, tot i que jo no tenia notícia que mai hagués anat al cinema. Era una llarga història de dos nens molt pobres i un gos (que jo imaginava molt gros i flonjo) amb el qual jugaven tothora. Els acompanyava a tot arreu, els treia de tots els embolics i acabaven dormint junts cada dia. El pare, per poder menjar, es veia obligat a vendre’l a un viatger que se n’havia encapritxat i que se l’emportà molt lluny. Els nens no recuperaven la seva alegria fins que el gos aconseguia escapar i, al cap de gairebé un any, i després de moltes peripècies i centenars de quilòmetres, tornava amb ells.

Amb les mans enllaçades a la falda, la meva àvia gairebé no es movia. No posava veus diferents als personatges de la història que ens explicava, ens mirava als ulls ara a l’un, ara a l’altre. I érem tan a prop seu, tan enganxats a ella que, tot i que no feia pràcticament gestos, podíem anticipar quan estava a punt d’explicar una cosa divertida, sorprenent o de molta pena. I llavors ens preparàvem pel que pogués venir, somrients o atemorits, i ella continuava amb un lleu somriure als llavis que només a aquella distància podíem apreciar.

Era la més fantàstica narradora de contes –del conte– que podíem desitjar. Estàvem a l’aguait de qualsevol moment en què no estigués atrafegada perquè ens l’expliqués. L’estimàvem, ens estimava, i quan podia, ens explicava el conte. I era com si ens abracés amb la seva història.

La meva altra àvia, l’Enriqueta, era andalusa i coincidia amb nosaltres quinze o vint dies de l’estiu al poble de la meva besàvia. Baixeta i rodanxona, també de dol i amb els cabells blancs, somreia, però si reia ho feia amb tot el cos, sobretot amb la panxa.

Mai sabies exactament què era el que feia, però feia coses sense parar i era difícil trobar-la quieta. I així com era, ens explicava, i mai igual. Era inútil intentar preveure què podia passar. Com que no parava mai quieta la seguíem per la casa per sentir-la mentre anava amunt i avall, i agafava trastos que trafiquejava d’aquí cap allà; s’ocupava en això i allò, i potinejava amb el de més enllà, barrejava i tergiversava els contes fins que gairebé no els reconeixíem, i de sobte ens ventava un cop amb el que tenia a les mans, perquè es girava sense avisar i ensopegava amb nosaltres que li anàvem al darrere. Apareixien i desapareixien personatges en qualsevol lloc, introduïa coplillas i emetia sons imitant els animals més estranys. Era la més fantàstica narradora de contes que poguéssim desitjar. Ens estimava, l’estimàvem, i sempre esperàvem que ens expliqués el que volgués quan volgués. Amb les seves històries ens abraçava i ens portava en sopols.

Mai se’ns va passar pel cap de comparar-les. És impossible pensar quina era preferible a l’altra. Eren dues meravelles. De manera que, quan érem amb elles, la millor era aquella a qui podíem dir «àvia, explica’ns un conte».

Trobo en la meva experiència d’infant el nucli del meu pensament actual en relació amb els contes i els narradors de contes. Entenc ara que contar és un fenomen de comunicació en la intimitat per al qual estem tots dotats i, atès que tots som diferents, tots podem explicar contes de forma diferent i perfecta, sense necessitat d’aprendre res més.

Malgrat això, sabem que la transmissió oral s’esvaeix des de fa dècades. Les raons són conegudes: el despoblament de les zones rurals i la transformació de la forma de vida a les ciutats, la irrupció dels mitjans de comunicació, la tecnologia i la indústria de l’oci a totes les llars, la invasió massiva i excloent de les imatges des de la publicitat, i en especial des del món editorial destinat als infants, la reducció de la família i l’anul·lació de vincles entre les generacions (els infants van a l’escola i els avis són als geriàtrics), etc.

Davant del progressiu desconeixement dels contes tradicionals i la desaparició previsible d’aquest element de la cultura, hi va haver un temps en què es va generar una reacció. Des del món del teatre, es va assumir voluntariosament la tasca de recuperar un llegat llunyà que es perdia. Actrius i actors, aficionats i professionals, van començar a anar a les escoles per tornar als infants el seu temps d’escoltar contes… I gairebé de forma paral·lela, i sense pensar-hi massa, es difonia la idea que explicar contes és un art.

Ara aquesta idea està molt estesa i a tot arreu es comparteix l’opinió que, per explicar bé un conte, s’ha de mantenir l’atenció del que escolta posant veus als diferents personatges de la història; sorprendre en un moment o altre amb l’aparició d’un objecte preparat amb antelació; saber moure’s i aturar-se; fer el gest apropiat per transmetre una emoció determinada… Saber actuar, en definitiva.

He estat testimoni de les diferents reaccions que es produeixen quan un divendres a la tarda l’associació de pares i mares d’una escola contracta algú perquè vagi a explicar contes per les classes o a la sala d’actes. Normalment són persones joves que volen ser actors o actrius i que estan en possessió d’alguns dels recursos necessaris per narrar davant d’un públic infantil nombrós, normalment massificat i esvalotat. I és per això que hom els pren com a model. De manera que persones que sempre han explicat contes a classe o a casa poden arribar a deixar de fer-ho perquè s’hi comparen i acaben pensant que es tracta de la capacitat d’éssers especialment dotats i que ells mai podran fer-ho així.

Uns altres decideixen aprendre’n i, entre l’oferta del mercat de cursos de cap de setmana, troben resposta a les seves necessitats. A la pràctica, he pogut observar el funest aprenentatge que emprenen aquells que treballen en l’àmbit educatiu. No és possible en un cap de setmana adquirir el que només s’aconsegueix al cap dels anys. En qualsevol professió arribar a la maduresa requereix temps, però arribar a ser un bon actor o una bona actriu penso que només s’aconsegueix després d’haver perseverat durant molts anys en el treball i l’esforç. D’un curs de cap de setmana, alternant ense­nyament amb improvisacions i propostes de joc, es torna només amb algun aprenentatge fixat, aquell que més ens ha interessat, entre altres molt difícils d’assimilar en tan poc temps.

El primer cop que se’m va presentar l’oportunitat d’apreciar això que us dic va ser amb motiu de la invitació d’una mestra d’educació infantil que em va convidar a apropar-me a la seva escola. Jo li havia fet classes a la Univer­si­tat de Cantàbria, on vaig ser professor de Lite­ra­tura Infantil, i després ens havíem mantingut en contacte. Per això sabia que cada dia ella explicava contes als infants del seu grup, asseguda a la catifa amb els nens al voltant. Però aquell dia ella era dreta al seu davant. Explicava els mateixos contes que ja li havia sentit en altres ocasions, però aquest cop tenia present coses que havia après: es movia per retenir l’atenció i mantenir l’escolta el temps que fos necessari. Va començar dreta, com ja he dit, amb les cames exageradament obertes i les mans als malucs. Alguns segons després –unes poques frases– flexionava els genolls, hi recolzava les mans i s’inclinava cap endavant apropant la cara als infants. Llavors girava el cap a dreta i esquerra dos o tres cops com per dirigir-se a cadascun d’ells i tornava a la posició inicial per ajupir-se de nou, girar el cap i aixecar-se per reiniciar la mateixa seqüència de nou, un cop i un altre, fins a acabar el conte. També vaig poder percebre el mateix gest repetit tantes vegades com s’acotava: mentre semblava mirar un per un tots els infants, obria els ulls tant com podia, com si estigués sorpresa o espantada.

Allò semblava una mena de classe de gimnàstica paupèrrima i reiterativa. I sobretot era desconcertant l’absència de tota la riquesa de gestos i moviments que jo havia apreciat en ella en altres ocasions. Els infants es van divertir, sens dubte; es miraven entre ells, sorpresos, es feien copets de colze i es tapaven la boca provant de no riure de l’estrany comportament de la seva mestra. Però vaig poder comprovar que no se n’havien assabentat gens, del conte.

En una altra ocasió vaig assistir a l’actuació d’un alumne a l’Aula Magna de l’Escola de Magisteri on jo treballava. El seu espectacle es deia Magi-cuentos i es tractava d’una sessió de contes amanida amb trucs de màgia. Comen­çava amb l’habitual «Hi havia una vegada…» i acompanyava cada personatge, ara per un caminet fosc encenent en l’aire una cigarreta que havia fet aparèixer del no-res, ara comprant alguna cosa pagant amb les monedes que li extreia al mateix venedor de les orelles. I de la mateixa manera que feia aparèixer qualsevol cosa podia fer-la desaparèixer. Tothom estava molt atent, pendent dels seus moviments, però al dia següent, a classe, vaig poder comprovar que gairebé ningú era capaç de recordar res del que havia explicat.

I vaig conèixer qui, narrador entusiasta dels contes del les Mil i una nits, convençut de la necessitat d’incorporar, com li havien ense­nyat, algun objecte per fer-lo desaparèixer per sorpresa i atraure així les mirades sobre ell en moments de distracció, va tenir una idea feliç. Va agafar una llarga tira de roba i va començar un dia a narrar amb ella entre les mans. La idea era enredar amb la tela mentre explicava per provocar la curiositat dels infants i d’aquesta manera tenir-los pendents del relat fins que, arribat el final, la tira estaria perfectament enrotllada i transformada en un turbant, que el meu amic es volia posar al cap com els protagonistes de la seva història oriental. Però la cosa no va sortir com ell esperava. Estava nerviós, no connectava amb el que explicava perquè la tela el distreia. Els nens van percebre el que passava i es van començar a neguitejar. Això el va fer embolicar-se encara més, i va acabar amb una lligadura inversemblant al cap que li tapava un ull, i amb un guirigall majúscul a classe.

S’han creat tants impediments per explicar contes que avui sembla ineludible haver de fer anar objectes o ensenyar il·lustracions. Vaig prendre consciència d’això una nit en què havia de cuidar un nen. Plorava perquè no volia que la seva mare marxés i jo intentava convence’l que ens ho passaríem bé. Entre l’oferta que li vaig fer hi havia explicar-li contes. Això va semblar interessar-lo perquè em va mirar entre disgustat i incrèdul, i mig plorós em va preguntar «però me’ls expliques amb la boca?». Vaig quedar parat. Li vaig dir que no sabia com explicar-los si no era amb la boca… Fins que vaig entendre que es referia a contar-los sense un llibre pel mig. Ja no se’ls expliquen contes als infants, se’ls expliquen les imatges del llibre. Els adults, desposseïts pel consum, no s’atreveixen a explicar contes sense àlbums il·lustrats i els infants ja no poden imaginar –elaborar les seves pròpies imatges mentals– i queden reduïts a mers consumidors de les imatges d’altres. Amb prou feines poden sentir contes de la boca d’un adult proper que permeti l’escolta, un acte eminentment creador, durant el qual s’interpreten els esdeveniments fantàstics de la història narrada, s’associen amb experiències viscudes, emocions, objectes, subjectes… I es creen les imatges singulars que cadascú necessita en cada moment de la vida.

Les idees que ens afebleixen corren més que les que ens reforcen. Al nostre voltant –el sistema educatiu, el mercat…– se’ns fa creure que tot el que necessitem és fora de nosaltres mateixos i ens empenyen a aconseguir-ho –aprenent-ho o comprant-ho– abocats enfora, acumulant objectes i idees que ens parasiten i ens confonen. I així, cada cop estem més empobrits, més lluny del que som, i anem perdent tota la riquesa que teníem i feia de cadascú de nosaltres un ésser únic i irrepetible. Aquesta riquesa és al nostre interior, sepultada sota tones d’opinions, creences, compres, distraccions i enganys.

Però no patiu: es pot rescatar.

Tots sabem explicar contes en unes condicions en les quals és possible recuperar la nostra condició humana, que entre moltes altres facetes comprèn la de ser creadors. En primer lloc, necessitem el desig, les ganes d’explicar, no qualsevol cosa, naturalment, ni a qualsevol. Desig d’explicar el que ens commou a qui estimem.

Contar és fer un regal –lliurem una part de nosaltres mateixos– embolicat en una història.

Contar al que vol escoltar-nos és fer una abraçada. Us imagineu fer una abraçada amb un llibre de tapes dures pel mig? No necessitem que ningú ens ensenyi res sobre això i ens confongui. Sabem abraçar, quan ho desitgem, qui estimem i sabem que ens estima.

Imagineu que per abraçar-nos, en lloc de deixar-nos arrossegar per l’impuls que neix del nostre afecte, es determinés un model que ens obligués a seguir unes instruccions del tipus: «Apropa’t (subjecte A) al beneficiari de l’abraçada (subjecte B) tant com puguis, fins a fregar-lo; fes lliscar la teva mà i el teu braç esquerre pel costat dret del subjecte B, però tenint cura de deixar lliure el seu braç dret –que s’estarà aixecant per sobre de la teva espatlla esquerra– i arriba a tocar la part baixa de la seva esquena –però no per sota de la seva cintura–. Alhora, A, aixeca el teu braç dret per sobre de l’espatlla esquerra de B i arriba a la seva esquena, aquest cop en la part més alta i, sense perdre ni un minut, pressiona amb les dues mans de tal forma que el cos de B entri en íntim contacte amb el d’A (o sigui, el teu)»… En fi, podríem descriure analíticament el que és una abraçada correcta i seguir-ne fil per randa les instruccions, però això ens desconnectaria del que sentim.

Es pot objectar que, metàfores a banda, un conte necessita paraules, i un llenguatge i un cos que s’expressin amb gestos d’acord amb elles, oi? Doncs resulta que tots contem així. Quan ens ha passat alguna cosa extraordinària de veritat, trista o alegre, que ens ha commogut, ens ha sorgit la necessitat de comunicar-nos amb algú de la nostra confiança, hem desitjat explicar-li el que ens ha passat, hem necessitat que ens escoltés. Recordeu alguna situació així. Què feia aquella persona que us escoltava mentre li explicàveu el que us havia passat? La notàveu distreta? Mirava el rellotge? Us interrompia amb qualsevol cosa que li passava pel cap? Evoquem el moment: en general, us escoltava atenta, connectada a la vostra emoció. Perquè no explicàveu quelcom que us era indiferent, sinó, molt al contrari, alguna cosa que us havia causat una profunda sensació. I quan ho fem així, ho fem amb una enorme riquesa de gestos i expressions personals, molt pròpies. Ens expressem i comuniquem tal i com som, únics, sencers i perfectes, sense tenir en compte cap model.

Tots som diferents, ni més ni menys que els altres, incomparables; per això expliquem històries diferents i de manera diferent una mateixa història. I la nostra diferència contribueix a la diversitat i la riquesa del món.

Cadascú de nosaltres sap explicar aquelles històries amb què hem connectat emocionalment: un conte tradicional, el que ens ha passat o hem conegut, vist o llegit i ens ha impactat, un record, una anècdota de la nostra infantesa o d’altres que ens han explicat… I ho fem sense la pretensió de fer-ne un espectacle, perquè som creadors, però no necessàriament artistes.

En un espectacle hi ha públic a una certa distància. Sempre que augmenta el nombre de persones i l’espai, disminueix la seva capacitat d’atenció i es fa necessària una actuació que tingui en compte aquests factors: saber captar i mantenir l’escolta de diferents maneres, i ampliar el gest i projectar la veu perquè sigui visible i audible per a tothom… Es necessiten els recursos de l’art escènic. El públic considera bona o dolenta una actuació, troba una actriu o un actor genial o mediocre, madur o immadur. En els primers minuts pot ser que algú s’enfonsi davant d’un públic fred, o que se’l faci seu i aixequi l’espectacle. El públic jutja, pot esbroncar, xiular o aplaudir. I el que rep el judici es defensa amb el seu ofici i, si no el té, amb el seu tancament corporal i la seva inhibició, perquè ha estat empès on no li correspon, i es troba confós.

Tots estem sotmesos a judici –intern i extern– i sabem què vol dir això. Ho hem patit durant tota la nostra vida escolar, des de la llar d’infants a la universitat. Es viu com una agressió i, davant d’una agressió, ens defensem. Podem recordar la tensió que se’ns generava quan ens feien posar drets a classe per respondre alguna pregunta. Ens creuàvem de braços, col·locàvem les mans a l’esquena, adoptàvem una posició de tancament corporal sense adonar-nos-en i costava que ens sortís la veu del cos clausurat d’aquesta manera. Atrinxerats, segellàvem també els camins neuronals que ens podien haver conduit als arxius de la nostra memòria. Allà hi haguéssim pogut trobar algunes de les respostes demanades, però en aquestes condicions no podíem accedir-hi. En casos extrems, podíem arribar a «quedar-nos en blanc». I quan acabava l’interrogatori o sortíem per la porta de l’aula d’examen, de sobte ho recordàvem tot perquè havíem abandonat la posició de defensa.

No necessitem un públic per explicar contes. És un fenomen de comunicació en la intimitat. És fer-se una abraçada. És el que fa una mare o un pare amb els fills, el que feien les meves àvies, el que es pot fer en una classe on la relació entre una mestra i un grup d’infants és propícia.

Com que l’art ens és necessari, necessitem artistes. Però la resta del món, tots els altres (no importa l’edat que tinguem, ja siguin quatre, quaranta o vuitanta anys), no hem de ser-ho forçosament. Quan volem explicar un conte no ens hem de veure abocats a romandre condemnats al silenci, per una banda, o a l’exhibicionisme, o una actuació mediocre i disminuïda, per l’altra.

Sens dubte, hom pot fer un bon o mal espectacle teatral amb un o diversos contes i històries. Però a la majoria, el que ens fa falta és saber que podem explicar contes sense necessitat d’un model, sense actuar, sent nosaltres mateixos. Recuperar la tradició oral, no només per reconquerir un aspecte de la nostra cultura que es perd, sinó per recuperar una cosa que pertany al que som: la capacitat de comunicació, en un temps en què estem cada cop més lluny els uns dels altres. Tots necessitem escoltar-nos, explicar-nos. Deixar de costat les pantalles, comunicar-nos de veritat, viure, tornar a nosaltres mateixos, tornar a casa i recuperar la nostra humanitat.

Nota

1. Tot el meu treball s’inspira en el d’Arno Stern i en les condicions que va crear en el seu taller de París per al joc de pintar.

Miguel Castro, assistent del joc de les persones
i formador en Educació Creadora a Diraya
Expresión (Bilbao). www.dirayaexpresion.es

Traducció de Lourdes Albi.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!