Plana oberta. Amb els infants i per als infants

Fa unes setmanes sortia a la prem­sa que el Govern balear preparava la tramitació del «Decreto de guarderías», un document que fa pensar que es vol crear una doble xarxa d’escoles bressol: d’una banda, les actuals escoletes, prestigiades, i d’altra banda, uns centres infantils considerats low cost, amb uns requeriments inferiors de titulació dels professionals, instal·lacions de menys qualitat i possible degradació d’altres elements decisius en el context educatiu de la primera infància.

Els professionals de l’educació 0-3 han alertat del biaix que aquests centres tenen cap a una funció més assistencial que educativa. A Catalunya aquesta doble xarxa encara no ha arribat, i confiem que no arribi, però, al País Valen­cià, algunes veus comencen a parlar d’incorporar els grups d’infants de 2 a 3 anys a les escoles d’infantil i primària, i de fet ja existeixen algunes proves pilot en aquest sentit.

Mentre tot aquest debat està ben viu, a Catalunya les escoles bressol viuen realitats difícils des que la Generalitat de Catalunya va retirar la política de terços per al manteniment econòmic de les llars d’infants i alguns ajuntaments no han pogut o no han volgut prioritzar l’educació infantil dels seus municipis.

No fa gaire una mestra d’educació infantil m’explicava les condicions en què treballa. I m’ho explicava ella, patint no només per les seves condicions laborals sinó per les conseqüències que implicava en els infants, molts dels quals encara no saben parlar i, per descomptat, no saben escriure. I evidentment no voten ni tampoc envien cartes als diaris. Aquesta mateixa mestra, amb experiència acreditada, criteri pedagògic i sentit crític, a més d’una profunda vocació de servei als infants i a les famílies, només pot continuar treballant a l’escola bressol si admet una rebaixa considerable de sou i de categoria laboral, tal com proposa l’ajuntament titular del centre.

L’equip d’una altra escola 0-3 de la Catalunya Central m’explicava l’angoixa que van patir per l’externalització dels serveis de l’escola bressol, que va començar pel servei de neteja i de la cuina i que va acabar amb tot l’equip docent treballant per a una cooperativa de gestió educativa. Començar per les persones dedicades a la neteja i a la cuina garanteix als ajuntaments un tràmit fàcil, perquè implica poc personal, sovint menys qualificat i que, per tant, pot generar menys problemes. Com que les famílies no ho viuen com un canvi que els afecti gaire directament i de manera substancial, evita conflictes que puguin girar-se’ls en contra. Però té implicacions, i moltes: la qualitat dels aliments, la personalització de la dieta, la dinamització del comerç de proximitat i, per tant, negoci al poble o barri, la implicació de l’entorn en el benestar dels infants i, per tant, la corresponsabilitat educativa, fruit de la xarxa de relacions i la implicació educativa dels equips no docents de l’escola, entre altres. I l’externalització dels equips docents? La gestió directa de l’escola per part de l’equip de mestres implica empo­derament dels equips: mestres que decideixen, proposen i són responsables finals del que passa a l’escola. Aquest sentit de la responsabilitat requereix implicació i lluita per l’escola i els infants, sense interlocutor. Això posa els ajuntaments en la tessitura d’haver d’escoltar i debatre. Exter­na­lit­zar implica una despreocupació: «l’empresa i/o cooperativa» se n’ocupa, però a compte de què? En molts casos a compte de les condicions laborals dels professionals i dels equipaments. No volem dir que les cooperatives de gestió no treballin per al benestar dels infants, sinó que les polítiques públiques passen per externalitzar serveis en comptes d’ocupar-se’n.

En una altra escola m’exposaven les dificultats que té l’equip docent amb les famílies, cada vegada més formades, però sovint confoses i sense adonar-se que la sobreprotecció a la infància és un entorpiment al desenvolupament. M’ex­pli­caven com treballen conjuntament família i escola de manera compartida, partint de principis sovint contradictoris. Aquestes mateixes mestres, que creuen en la relació família-escola com a valor educatiu, exposaven la dificultat del treball en equip. Més enllà de les particularitats que s’han de superar per saber treballar cooperativament per un projecte, se’ls afegia la inestabilitat de la plantilla de mestres, que canvia sovint per les condicions laborals o els obstacles per formar-se conjuntament amb uns calendaris i uns horaris impossibles.

I, malgrat tot el que hem exposat, hem de dir que tots aquests professionals treballen molt bé, somriuen, engeguen projectes, es formen i s’indignen amb qui no respecta els drets dels infants i de les escoles 0-3. Tot i aquest reguitzell de greuges, les escoles que he visitat treballen amb els infants i per als infants.

La importància de l’etapa 0-3 no és discutible. No ho ha sigut mai, però en l’actualitat, i gràcies als últims estudis de neuroeducació, sabem que les funcions executives bàsiques, les relacions socials i el desenvolupament integral del cos i la ment es dona dins els sis primers anys de vida, i de manera molt especial en els tres primers.

D’alguna manera, les formes de pensar sobre aquesta etapa, de dirigir-se i parlar als infants o als professionals que se n’ocupen, posa en evidència el menysteniment a què estan sotmesos. Sovint són polítiques, comentaris afables i divertits en la forma, però poc considerats en el fons.

La professió de docent d’educació infantil no és només un treball d’escola, sinó que va més enllà. És una tasca de compromís amb les persones, i necessitem que tothom s’hi impliqui. Cadascú de nosaltres, mestres, polítics i ciutadans, tenim una responsabilitat social amb els nens i les nenes, i és temps que els menyspreus, encara que a vegades subtils, siguin inter­pel­lats. No amb ànim d’ofendre nin­gú, ni de corregir, sinó per evidenciar que encara no respectem prou un col·lectiu especialment indefens com és la infància, un respecte que es transmet amb els significats de les paraules, però sobretot amb el sentit del text, amb el to i amb la dignitat de qui està parlant del gran bé del país, dels ciutadans petits, d’un col·lectiu poc representat i on les violències suaus no s’entenen com a ofenses.

Pobles i ciutats que els expulsen dels espais comuns, places i carrers i els releguen a parcs infantils simplificats i que a més els aïllen amb tanques, dibuixos estereotipats per cridar l’atenció, publicitat que els tracta com a objectes, moda que els sexualitza prematurament, infantilismes en el llenguatge, «zones aparcament» a grans superfícies comercials disfressades de joc, que són en realitat parquímetres per a infants, menús infantils que els deseduquen el paladar…, una llista malauradament més llarga del que voldríem per parlar de la manera com tractem sovint els infants.

Estarem d’acord, segur, que la dignitat de l’individu no es mesura per l’alçada, ni pel pes o pels anys que fa que viu a la Terra, però en canvi fem i diem coses als infants que no toleraríem que ens les fessin o diguessin d’adults. La fragilitat no està en les nenes i els nens petits, sinó en els adults. Els adults que no prenem decisions valentes i que no seguim sovint allò que de cor sabem. Sigueu valents, doncs.

En definitiva, siguem coratjosos i treballem per la infància, la cultu­ra i l’educació. Deia Maria Mon­tessori (La descoberta de l’infant, 2001) que el nostre deure inexcusable és ajudar el nen a fer actes útils i intel·ligents, i això només es fa amb una escola cuidada, amb unes mestres formades i amb unes polítiques respectuoses amb les persones que no prioritzin l’economia i l’èxit personal. Educar és una tasca llarga i difícil que depèn de tota una comunitat implicada i responsable.

Berta Vila, mestra d’educació infantil, psicopedagoga, professora i coordinadora del Grau en Mestre de la Universitat de Vic.

Foto: E. B. M. Pa amb Xocolata de Tona

 

 

 

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!