La Castanyada és una tradició ben present en molts centres educatius i que té, entre d’altres, una funció social. Cada centre la viu diferent i la converteix així en una celebració única, però podríem atrevir-nos a dir que en totes esdevé un moment compartit amb la comunitat educativa. Però quin paper tenen les famílies en aquestes celebracions? I els infants? De quina manera hi participen?
Pensada per tots i per a tots
Sovint les famílies i els infants esdevenen espectadors de les celebracions, aïllats de qualsevol tipus de participació activa en l’organització, preparació i presa de decisions. Voler que formin part de l’espectacle ha de ser cosa de tots. A la llar valorem les relacions diàries, aquelles que sorgeixen de forma espontània al matí o a la tarda, aquelles que encetem amb un «com esteu avui?». La relació, participació i cohesió amb les famílies forma part del nostre quotidià. Preparem trobades amb elles, provoquem petits moments on poder explicar què ha passat durant el dia, cuidem els instants que la família pot dedicar-nos i tot això fa que es creïn relacions de complicitat, de confiança, de suport mutu en la tasca que tenim entre mans: l’educació dels infants.
Creiem en la cultura de la col·laboració per tal de construir una escola per a tots, intentant que tothom trobi el seu lloc i oferim diferents vies de participació. Entre elles, la preparació de les celebracions. En el cas de la Castanyada, les famílies són les responsables de l’organització del material i la preparació del berenar. Nosaltres ens encarreguem de donar-li el valor pedagògic i fem que aquest dia no es converteixi en un fet aïllat, sinó que formi part d’una continuïtat. Amb la implicació de tots, s’aconsegueix el que busquem. Amb la presència de les famílies dins la festa, aquesta esdevé una celebració.
L’inici
Tot comença amb una reflexió entorn del «temps perdut», aquell temps de no fer res, on l’infant té una actitud passiva, d’espera. Ens havíem adonat que, en les celebracions d’altres anys, entre el moment en què els infants es despertaven de la migdiada i el moment en què arribaven les famílies, es generava un ambient intranquil, de nerviosisme. Era un «temps perdut» per als infants i per a les famílies. Ells tan sols «esperaven la festa».
Al mes de juliol, tot preparant el nou curs, entre molts interrogants va sorgir la necessitat de convertir aquest temps d’espera en un temps en el qual infants i famílies poguessin compartir moments junts.
Durant les reunions d’equip, va sorgir la proposta de preparar un ambient que provoqués relacions. Relacions de complicitat, de retrobament, d’amistat… Vam pensar que l’argila –un material modelable, orgànic– era perfecta per poder crear conjuntament una muntanya de fang. No sabíem ni trobàvem important quin seria el resultat. La nostra intenció anava més enllà… Construir plegats quelcom fet amb les mans prendria un significat especial que ens transportaria a reviure l’experiència viscuda cada cop que la veiéssim.
Aquell dia
Gairebé tot estava llest. Famílies i educadores havíem ultimat els preparatius. Però faltava l’empremta dels infants. Ells també tenien el seu paper en la preparació de la festa, i calia anar a buscar el material. Ben carregats amb bosses i cistells, i engrescats per trobar castanyes, fulles i troncs, vam començar a fer camí. Però qui sap què ens esperava? Aquell dia, a part de poder omplir el cistell amb materials que podem trobar durant la tardor, ens va portar a trobar-nos l’àvia de la Judit, la Carme, una mestra jubilada. Per la Judit, trobar-se l’àvia va ser una gran alegria. «Vine, vine», li deia, mentre l’estirava cap allà on hi havia la resta d’infants. No sabíem qui gaudia més, si la Carme o nosaltres, d’haver-la trobat i que ens acompanyés fins a la plaça. Mentre uns es gronxaven o baixaven pel tobogan, els altres buscaven els troncs de les fulles que havien caigut ja dels arbres. També hi havia qui s’allunyava un xic més per trobar alguna castanya borda o pedres petites. Tot ho anàvem posant dins el cistell o dins una bossa. De tant en tant se sentia algun crit: «Aquí, aquí!», i uns quants corrien a veure què hi havia.
Quan el cistell ja estava força ple vam tornar cap a la llar, on ens esperaven els petits de la colla, ansiosos per veure què havíem recollit. L’emoció dels més grans en mostrar allò que havien trobat contagiava els més petits, que amb els ulls ben oberts observaven ben encuriosits totes aquelles troballes.
Vam anar guardant tot el material, classificant-lo en bols que ja teníem a punt. Els petits també van voler col·laborar recollint espígol i sàlvia que tenim plantat a fora. Alguns tallaven, altres l’esmicolaven, però tots sentien que la seva tasca era important i necessària per a la castanyada.
Ja hi érem! Tots dormien. Ara ens tocava a nosaltres. Calia ambientar l’espai fins al més petit detall, fer-lo acollidor i càlid per a tothom. Les banderoles de saca ens donaven una pista d’on tindria lloc l’acció. Els troncs posats en rotllana envoltaven la muntanya de fang, on havíem col·locat el material recollit amb l’objectiu de despertar l’interès dels infants.
A fora ja es començava a sentir l’olor de fusta cremada. Algunes famílies ja havien arribat. I mentre unes preparaven les brases, altres enllestien el berenar: pa, coca i sucs. Els infants s’anaven despertant, a poc a poc s’anaven vestint. Ells sentien que alguna cosa s’estava coent i els seus comentaris estaven encaminats a descobrir-ho: «Mira, la mama d’en Dídac!». Observaven i no es perdien cap detall del que anava passant, i copsaven l’ambient festiu que es respirava a la llar. Les mirades entre ells encomanaven la il·lusió de compartir aquella tarda amb les famílies.
Els primers ja eren al jardí i el rum-rum de festa desvetllava aquells a qui encara els quedava un bocí de son. Encuriosits per les veus que venien del jardí, es llevaven per poder gaudir, amb la resta de companys, del que tant desitjaven. L’espera, però, no es va fer llarga, perquè a mesura que s’anaven despertant sortien al jardí. No calia esperar res ni ningú. Aquest temps no va esdevenir un temps perdut. Semblava que ho estàvem aconseguint. Les seves cares de sorpresa en veure les famílies, el foc i el material que ells mateixos havien recollit i preparat donaven sentit a allò que estàvem vivint. Notàvem que se’n sentien partícips, i aquesta era una de les nostres intencions: fer que aquesta celebració formés part d’alguna cosa més que del record d’una simple festa.
Observant la situació a vista d’ocell ens adonàvem que la voluntat d’acostar-se fins a on hi havia l’argila sorgia dels infants, de dins, de la seva curiositat per saber què s’amagava sota el drap. Nosaltres érem allà, esperant que fossin ells qui s’acostessin. N’hi havia que corrien, d’altres que s’aturaven a mig camí dubtosos i d’altres a qui no els cridava l’atenció. Però això no era cap preocupació per a nosaltres, ja que la intenció no era que hi participessin tots a la vegada. El que buscàvem era tan sols que aquella proposta esdevingués, en un moment o altre, una excusa per provocar interaccions i espais per compartir.
Les famílies, encuriosides, s’apropaven per observar el que estaven creant els seus fills i filles, i així poder-los acompanyar en aquesta construcció. Les paraules, les mirades… Tot fluïa entorn d’aquella muntanya de fang. N’hi havia que aprofitaven la situació per intercanviar unes paraules amb altres famílies i educadores. Algunes fins i tot es van engrescar a tocar l’argila, deixant sortir el nen que tots portem a dins. D’altres tenien prou feina a meravellar-se, tot observant el joc de l’infant.
S’estava aconseguint el que volíem. L’ambient que es respirava convidava a asseure’s, observar, conversar, compartir i riure, mentre les castanyes anaven petant. Aquell «temps perdut» s’havia convertit en un temps per teixir relacions entre tots: infants, famílies i educadores.
Compartim-ho, fem-ho visible
Sempre hi ha una primera vegada en tot. Aquesta ha estat la nostra primera vegada a compartir-ho amb vosaltres. Escriure és documentar i posar paraules a allò que vivim. No és fàcil. La tasca d’analitzar i desgranar el que fas i el per què ho fas és qüestionar-te com a professional i, per tant, avançar per oferir als infants una qualitat educativa. La nostra experiència a documentar tot just s’inicia. Però com a equip creiem fermament en les reflexions que ens aporta el fet de fer visibles molts moments de la nostra vida quotidiana. Ens ajuda a donar sentit a tot allò que passa. Perquè creiem que aquests moments són prou importants per donar-los el valor que es mereixen.
«El fang no és res i pot esdevenir qualsevol cosa.»
Bibliografia
Malaguzzi, L.: «Jocs meravellosos», Els cent llenguatges dels infants, pàg. 73, Barcelona: amrs, 2005.
Setembre octubre 2018
