Escola 0-3. Res no s’esfuma

Àlex Viyuela Molinero i Eva Sargatal

Sovint ens trobem que no sabem com podem aconseguir que els infants avancin en el joc, però, si la confiança en ells i en les seves capacitats és plena, bé que podran adquirir nous aprenentatges per motivació, oi?

Sense fer gaire cas dels colors que uns petits daus tenen a cadascuna de les cares, l’Amanda va fent una fila de peces. Al principi són només dues peces, després són tres, i en va afegint a poc a poc. Col·locar les petites peces amb aquesta precisió és una tasca que requereix grans dosis de concentració, que de cop i volta s’esvaeix. A l’altra banda de l’estança, a l’espai de joc simbòlic, algú està «malalt» i l’ha d’anar a curar.

Davant seu, el Pol mira d’encaixar una mena de claus de fusta en una peça amb forats de diverses mides. Algun forat és massa gran, altres són més aviat petits, però si fa servir la mà com un martell potser aconsegueix encaixar-los del tot.

Al seu darrere, després de molta estona de manipulació, el Luca, el Jan i la Mar han aconseguit fer una via que ocupa gairebé tota l’estança com a resultat d’un projecte compartit i d’un exercici de concentració i esforç del qual ara poden gaudir fent rodar llargs trens imantats. I, a més, sense molestar la Nàdia, que necessita una proposta amb més moviment i es gronxa suaument a l’hamaca que penja de la barra mentre observa com es desenvolupa el matí al seu voltant.

Al costat de la finestra, la Júlia i el Ricard, i més tard el Jan, fan transvasaments a l’espai de sorra (un petit raconet on tan sols hi caben tres infants). Des del primer dia van descobrir que alguns dels estris dels metges serveixen perquè la sorra s’escoli a poc a poc, i transportar aquests elements de joc d’un espai a un altre s’ha convertit en una acció diària. Observen com cau la sorra, miren què fan els altres infants, i fins i tot, si parem l’orella, podem sentir algun infant que en veure els petits rocs canta el «Pedra, pedreta, ben rodoneta…» mentre arriba a aquest espai.

Aquests són els instants d’un matí a l’escola. Instants que són molt valuosos per a cadascun dels infants, per allò que experimenten, per allò que gaudeixen i, també, per l’adult que els mira i es meravella. Ells han decidit el què, el com i el quan. L’adult hi és, però no hi és, com la seva concentració. Ells escullen i s’organitzen partint de les seves motivacions, i els adults no podem diluir les experiències dels infants.

En la vida quotidiana dels infants, el joc és el motor que els mou. Juguen perquè aprenen o aprenen perquè juguen?

El valor que els aporta cada joc i cada situació fa que la seva concentració sigui cada vegada menys efímera, però quin adult fa falta per donar visibilitat a aquest «invisible»?

Presència. Presència real i conscient per poder captar tot allò tan inesperat que passa i donar-hi la visibilitat que mereix. Només la documentació pedagògica ens pot facilitar que res no s’esfumi, que en quedi el record ben viu, ben present. Amb el valor pedagògic que mereix.

Com a educadors sovint ens fascina com d’efímers són aquests moments que s’esdevenen a les estances dia rere dia, i sovint pensem que poder-los copsar amb una càmera és suficient perquè no desapareguin. Ens sap greu quan arribem massa tard, quan pensem que els hem perdut. Però la veritat és que res no s’esfuma si ens mantenim ben a prop.

És aquí on rau la importància del nostre paper en aquests moments. Sovint ens trobem que no sabem com podem aconseguir que els infants avancin en el joc, però, si la confiança en ells i en les seves capacitats és plena, bé que podran adquirir nous aprenentatges per motivació, oi? Val la pena seure a la seva alçada, a una distància prou prudent per no veure’ns immersos en el joc, però suficientment a prop per poder copsar les accions que fan i poder investigar què els porta a dur-les a terme.

A mesura que va avançant el curs, els espais de l’estança es van modificant. Els infants van demanant canvis sense parlar i cal fer una recerca d’aquell material que doni resposta a la necessitat de petits reptes cada dia una mica més complexos. Aquests petits reptes els porten a diversificar les actuacions. Sabem que l’aprenentatge dels infants no segueix un camí recte, i l’acompanyament de l’adult és el que dansa al seu ritme. Un pas endavant i un pas enrere, sempre conscient del seu paper en cada moment viscut.

Així és com podem anar descobrint les inquietuds i motivacions de cadascun dels infants, arribant a saber, pensar i explorar quins són els reptes i les necessitats que demanen. I tot això sense que diguin ni una paraula! És així com, de vegades, també ens parlen els infants. Escoltar-los és a l’abast de tots nosaltres, i aquest silenci que es crea és el que ens fa còmplices l’un de l’altre.

De cop i volta, una porta s’obre al pati: una subtil recollida i canvi de material, la fruita disposada sobre la taula o sobre un banc, convidant ella mateixa aquells a qui els vingui de gust menjar-ne. Aquesta pot ser una manera de convidar-nos a nosaltres mateixos, en primer lloc, a gaudir i seguir gaudint de com aprenen els infants i, en segon lloc, a fluir plegats amb els temps i ritmes que marquen els infants quan fan allò que millor saben fer: jugar, descobrir, explorar.

I quan finalitzen aquests projectes? De quina manera mirem de concloure tot allò que han estat construint? Qui soc jo per tallar la seva concentració? I com podem traçar estratègies per poder donar resposta a totes les necessitats?

Si escoltem els infants i també, el seu temps, ens adonarem que ens van donant pistes al llarg del dia i que ells mateixos ens conviden, en moltes ocasions, a fer noves propostes, a oferir nous espais, sense haver de destorbar aquells que volen continuar implicats en les seves accions, perquè cadascun d’ells s’ha submergit en la realitat en la qual els hem convidat a participar.

L’endemà, la Júlia novament s’apropa a l’espai de sorra, enfonsa les mans com qui busca tocar el fons del mar. Mentrestant, el Jan es gronxa a l’hamaca sota l’atenta mirada de la Nàdia, que s’espera asseguda al banc que li arribi el torn. Tots tres es miren de reüll… Llavors sabem que podem aconseguir que res no s’esfumi.

Àlex Viyuela Molinero i Eva Sargatal, mestres d’escola bressol.

 

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!