Editorial. La cultura de la infància

Quin sentit té parlar de cultura de la infància aquí i ara? Molt sentit i molta sensibilitat. Anem a pams.

Tenim dades que ens evidencien la precària situació en què la infància es troba en el nostre territori més proper. Presentem alguns dels indicadors –cinc en concret– als quals podem referir-nos per mirar-ho junts:

  • L’augment de la inestabilitat de les relacions dels adults de les famílies, que sovint posa els infants en situació de vulnerabilitat.
  • La inestabilitat dels sistemes educatius i dels sistemes escolars, que generen, cada vegada més, bosses d’exclusió social.
  • La medicalització de nombroses actituds i comportaments en el desenvolupament dels nens i les nenes.
  • La creixent derivació d’infants cap als serveis de salut mental infantojuvenil.
  • La pobresa infantil, que es troba situada per sobre de la mitjana europea.

Davant d’aquest marc «dantesc» del panorama psicosocioeducatiu, la veu dels infants ha anat perdent presència i permanència tot i la iniciativa d’alguns governs locals i d’algunes institucions públiques i privades que continuen posant els infants al centre de les seves intencions i, sobretot, intervencions.

Des de la responsabilitat compartida d’aquest altaveu que és la nostra revista, volem continuar exercint la defensa i protecció dels drets de les nenes i els nens tal com ens recomanava ja fa molts anys en Jordi Cots, primer adjunt per a temes d’infància del Síndic de Greuges del govern català i banderer des de sempre dels drets de la infància.
I feta l’anàlisi, i proclamades les intencions, ara toca posar fil a l’agulla. Els governants compromesos saben concretar polítiques a favor de les infàncies i les seves famílies. D’exemples en tenim a Terrassa, Castelldefels o el Prat de Llobregat, per dir-ne tres. Els educadors, acompa­nyants, mestres, ensenyants, sabem fer intervencions professionals on la qualitat i el respecte per les persones –petites i grans– estan per sobre de modes i eslògans. No tenim prou espai aquí per poder-ho testimoniar, però el teixit social i comunitari ha de seguir fent gestos ciutadans –accions i reaccions–, tant en l’esfera col·lectiva com en l’íntima, que facin presents, entre d’altres:

  • Les diverses veus dels infants,
  • Les polièdriques imatges de la infància,
  • L’exercici quotidià de tots els seus drets.

Així que, un cop més, hem de recordar-nos i recordar que totes, tots i tothom hem de fer possible que les nenes i els nens puguin ser infants en plenitud, puguin fer-se sentir allà on siguin i puguin ser respectats pels adults que tenim la responsabilitat d’acompanyar-los en el créixer de cada dia.

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!