Escola 3-6. La bona ombra del nostre plàtan d’ombra

És tradició a les escoles municipals de Granada que, des dels últims dies de l’estiu en què s’incorporen al grup de 4-5 anys, segueixin un arbre de l’escola, dibuixant-lo periòdicament.

Dibuixar un arbre al llarg del temps
En alguns casos s’opta perquè cadascú tingui un arbre; en d’altres, que tot el grup tingui el mateix. De vegades fem servir diferents tècniques gràfiques, d’altres preferim que ho facin sempre amb els mateixos recursos (últimament hem optat perquè el dibuixin amb retolador negre sobre din A3). I es fa en sessions trimestrals o mensuals; coincidint que sigui un arbre de fulla caduca perquè es noti el pas de les estacions.1

A Duende vam triar un dels plàtans d’ombra que hi ha als nostres patis, sempre des de la mateixa perspectiva: la que s’obté en col·locar el paper en una taula de marbre; i amb la mateixa tècnica: l’ús exclusiu de retolador negre sobre A3, perquè prevalgui el dibuix del detall sobre les alegries del color.

Una de les variacions que vam introduir en el grup de 4 a 5 anys va ser treballar sobre la fotografia de l’ombra que l’arbre projectava a la paret. Altres vegades hem fet frottages de l’escorça de l’arbre o estampacions de les fulles, com a aproximacions artístiques diferents al mateix element.

El dibuix del natural requereix un esforç superior al dels dibuixos sense model, ja que una de les primeres coses que han de superar és l’estereotip d’arbre que tenen al cap per plasmar el que tenen al davant. La successió de dibuixos permet veure l’evolució de l’arbre amb el pas de les estacions, però sobretot l’evolució del dibuix de cada infant. En aquest treball han de distingir entre la perfecció formal d’un arbre estereotipat –tronc recte, capçada rodona– de les diferents formes que adopta un arbre en el seu desenvolupament, i fins i tot de les que experimenten quan passen els jardiners a fer una poda. Quan passen a primària, s’enduen tots els dibuixos juntament amb una foto de l’arbre perquè a casa també puguin relacionar els dibuixos amb l’arbre real i no amb l’imaginari.

 

ptr

El pati de la meva escola és particular
Els equips de les escoles infantils municipals de Granada decideixen cada curs en quin aspecte de l’esdevenir pedagògic volen aprofundir. Donem així una volta a la nostra pràctica, mantenint-la fresca. Quan decidim quin és el tema que prioritzarem en el nostre Pla Anual de Centre, dissenyem estratègies que afecten tota la comunitat educativa. Hi ha una planificació del treball docent, amb eines de reflexió (a les quals no són aliens habitualment els articles d’aquesta revista) i propostes que ens ajuden a dissenyar noves intervencions o línies de treball. Hi ha un treball específic a fer amb els grups d’infants, i no són només propostes d’acció; també participen en la reflexió sobre el tema a tractar i fins al desenvolupament de projectes de treball. I hi ha una invitació a la participació de les famílies, fonamentalment a través de tallers, que ja formen part de la nostra manera de relacionar-nos amb elles.

Des del curs 2017-2018 tota l’escola està involucrada en un pla sobre els espais exteriors, que està sent tan ambiciós que abasta més d’un curs escolar. Per a nosaltres l’espai exterior de l’escola ha estat sempre un lloc privilegiat de la  pràctica educativa i el seu disseny ha tingut una intencionalitat pedagògica que va molt més enllà d’un simple lloc d’esbarjo. Es tractava, doncs, de veure si es continua complint aquesta premissa i miràvem de respondre la pregunta sobre què volíem que passés als patis.

La resposta a la pregunta va ser que volíem potenciar el joc simbòlic, volíem més contacte amb la natura i volíem provocar un gaudi estètic. Van sorgir tres línies fonamentals d’actuació en què vam implicar les famílies, comptant amb les habilitats professionals d’alguns dels seus membres, que es van concretar en tres tallers: la reformulació d’una cuina, amb un taller de fusteria; el replantejament d’una zona enjardinada per poder-hi jugar i no només mirar-la, amb un taller de jardineria, i la realització d’uns grans murals, amb un taller de pintura.

A aquests tallers amb les famílies s’hi van afegir altres intervencions, més professionals, entre les quals destaca la instal·lació d’un tobogan nou.

Reinventant les parets
La nostra escola té una estructura de carmen –vil·la amb jardí arbrat, envoltada d’altes tàpies, típicament granadina– que s’enfila al turó de l’Alhambra pel vessant del Barranco del Abogado. El pati on vam fer la intervenció queda més alt que l’edifici de l’escola i està envoltat en tres costats per un mur alt –d’uns cinc metres– que el separa de les cases del darrere. Ens semblava que aquests murs constituïen una presència opressora, que només quedava compensada pel fet que «la quarta paret» era una àmplia vista sobre Granada, Sierra Nevada i La Vega.

Ens vam plantejar fer un mural que transformés aquesta tàpia en un espai agradable a la vista. La primera proposta de treball amb les famílies va ser utilitzar les mateixes ombres dels tres plàtans d’ombra que es projecten en el mur, inspirant-se en els dibuixos que ja havien fet d’aquestes ombres els grups de 4 i 5 anys. Per fer-ho vam utilitzar el sol baix del capvespre, que fa les ombres més verticals i més properes a l’arbre. I ho vam fer a l’hivern perquè les fulles no tapessin l’entramat de troncs i branques. A partir d’aquest esquema va sorgir tot un món fantàstic inspirat en els tatuatges maoris, les figures dels quals calia anar descobrint a través de les línies que anaven pintant de color tabac. Cada dia, en sortir al pati, els nens i les nenes anaven descobrint les noves figures que havien anat apareixent al mur i sorgien comentaris com «Mira, aquesta girafa l’ha pintat la meva mare!».


La mà infantil
En els processos que estàvem desenvolupant, els diferents grups de l’escola havien intervingut en la mesura de les seves possibilitats. El grup dels grans havia debatut sobre els espais exteriors i havia fet les seves propostes. Hi havien col·laborat amb tallers de jardineria, havien ajudat a desmuntar una caseta per fer lloc al tobogan –amb les fustes se’n va fer la cuineta– i havien condicionat un nou espai de joc, desembarassant-lo dels trastos que s’hi emmagatzemaven i portant-hi nous materials dels magatzems de l’escola. Un pare del grup, que treballa en els boscos de l’Alhambra, ens explica, a l’ombra del xiprer que hi ha al jardí on ell coordina el taller de jardineria, que els arbres tenen molts més sentits que nosaltres, i que bona part d’aquests són en la seva pell, en la seva escorça.

Però, des del taller de pintura mural, ens va arribar una nova proposta: volien que els murals no fossin només una tasca dels adults. Tampoc volien que els infants es posessin a pintar a la paret, per la dificultat d’usar aquelles pintures i per l’alçària a la qual calia arribar. Per això ens proposen que fem dissenys d’arbres, perquè elles els reprodueixin en un altre mur, al qual no arriben les ombres dels arbres.

El grup de 5 i 6 anys, que ja ha pintat el seu plàtan d’ombra durant dos cursos, hi torna a l’hivern. Però aquest cop dibuixen amb bolígraf el tronc i les branques, perquè no s’imposi el traç gruixut del retolador negre sobre la proposta de color.

De tornada a la classe, ens vam plantejar com ens agradaria que les famílies pintessin aquests arbres. La primera idea és que tinguin molts colors, perquè es distingeixin dels que ja han pintat de color tabac. Llavors busquem a Internet els arbres que va pintar Agustín Ibarrola al bosc d’Oma, que els encanten. Hi ha un debat sobre si es pinta sobre l’arbre o sobre la paret i llavors recorden el que ens havia explicat en Fran sobre els sentits dels arbres i argumenten que si cobreixen amb pintura l’escorça de l’arbre li estan encegant alguns sentits.

Amb aquests suggeriments, cadascú pinta el seu arbre lliurement amb retoladors de vint-i-quatre colors. Va ser un treball llarg i creatiu, en què es transmetien idees i es desenvolupaven de forma personal. Més d’una vegada van tornar al seu dibuix, que ja havien acabat, perquè la realització d’un altre els havia inspirat noves intervencions.

Teníem vint-i-dues versions de l’arbre tan boniques, que vam decidir plastificar-les per exposar-les totes en l’espai més visible de l’escola. A les famílies dels autors els vam passar una còpia escanejada perquè també la tinguessin a casa, ja que els originals passaven a formar part de la informació que transmetem a les parets.

El taller de famílies va triar tres d’aquests arbres i els va plasmar en un mur del pati. Veure com el que ells havien desenvolupat en un A3 passava a ser un dibuix de 3 x 3 metres va suposar una sensació d’expansió que els feia anar de l’original a la versió per assegurar-se que no se n’escapés cap detall. No va ser gens fàcil aconseguir els vint-i-quatre colors que ells havien usat, però al final van aconseguir reproduir-los sense desviar-se del original.

Estàvem tan contents amb aquesta experiència, que es va triar un dels arbres com a motiu per a les samarretes que va dissenyar l’ampa per a la festa de final de curs.

L’opinió de les famílies
Nuria Almendros, una de les mares participants en els tallers, ens escriu les seves sensacions. Crec que l’emoció que transmeten les seves paraules dota plenament de sentit a aquesta experiència:

Aquella tarda estava molt pròxima al final de curs i els participants del Taller de Patis teníem un propòsit per a aquell dia: acabar el mural dels arbres de la classe de Girafa. En Fabián i en Carlos, al matí, havien avançat els traços a la paret, perquè poguéssim donar-los color. Per a mi, aquell mural era molt significatiu, perquè els tres arbres que donarien sentit a aquella paret eren el fruit del treball dels infants que, cada dia, al llarg de cinc anys, havien donat vida a aquell lloc i havia arribat el moment d’acomiadar-se’n. Entre ells, la meva filla.

Teníem a les mans els tres dibuixos originals que s’havien seleccionat per a aquell moment, de mida A3 i ben plastificats. L’arbre en el qual s’havien inspirat era a escassos metres de nosaltres, cosa que ens va donar peu a parlar sobre com s’interpreta la realitat a aquestes edats. Ens vam posar mans a l’obra, cada participant agafava un pinzell i un color. Jo em vaig posar a treballar en l’arbre central. I va començar a transmetre’m coses. Al tronc, l’autor o autora hi havia dibuixat un ocell i un cor, i aquella ment infantil se m’enduia a pensar en aquesta realitat que la seva intuïció li havia dictat. Em semblava tan meravellós que aquell plàtan quotidià li hagués xiuxiuejat allò!

Estàvem acabant. Em vaig allunyar del mural per veure’l amb més perspectiva. Fins aleshores no havia sentit curiositat per saber qui eren les autores dels dibuixos, sospitava que serien tres nenes de la classe. Tenia a les mans l’Arbre de l’ocell. Un impuls em va fer donar-li la volta i… era allà, de la seva mà… el nom de la meva filla. Vaig sentir un calfred, em vaig estremir, els ulls em cremaven; una alenada de consciència: la Famara em feia, un cop més, partícip del seu creixement. Vaig somriure.

Manuel Ángel Puentes, Escola Infantil Municipal Duende de Granada.

Nota
1. Vivir, crecer y aprender. Granada: Fundación Granada Educa, 2011.

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!