Escola 3-6. Quatre mirades sobre l’experiència d’aprendre ciències

La relació de l’escola amb la Universitat acostuma a ser, exceptuant algunes col·laboracions, una afiliació vinculada amb la recerca i la formació. És a dir, el primer pensament ens porta a mestres que es formen de manera continuada a la universitat, estudiants universitaris que fan pràctiques a les escoles per formar-se o bé professorat universitari que en el marc de la recerca sol anar a recollir dades per a les seves investigacions. És evident que hi ha altres intercanvis però són menys freqüents.

 

De la universitat a l’escola
Aquest curs, i dins del marc de l’assignatura Didàctica del Medi de 4t curs del Grau en Mestre d’Educació Infantil de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, teníem la necessitat de buscar, encara més, el contacte amb l’escola. Es genera, des de la docència universitària, la necessitat de fer una connexió amb les situacions quotidianes que permeten als infants de parvulari explorar l’entorn i tot el que el configura. La idea beu també de diferents fonts, entre elles el Congrés La Ciència Feta pels Infants, que enguany ha celebrat la 15a edició i que, amb una participació massiva a les portes d’acabar el curs, permet que els nens i les nenes exposin com construeixen el coneixement científic a les seves respectives escoles.

L’experiència vol portar a la classe universitària un exemple pràctic de com les mestres d’educació infantil planifiquen i dissenyen el procés d’aprenentatge dels infants en l’àmbit de les ciències experimentals a partir dels seus interessos.

També permet disposar d’exemples de les petites investigacions que porten a terme els infants de parvulari. Investigacions vinculades a la seva realitat immediata i a les seves motivacions, en molts casos en relació amb la descoberta del territori més proper a ells, del pati o també dels camps i boscos de prop de l’escola (Mora, 2013).

De l’escola a la universitat
A principi de curs, a l’escola els Pinetons de La Garriga, rebem la proposta d’anar a la UVic-Ucc a explicar com treballem les ciències a l’escola. Les mestres, comencem a pensar com ho farem: prepararem una presentació?, qui hi va?, qui ens substitueix? Ràpidament ens expliquen que proposen que siguin els infants dels grups de quatre anys els qui ho vagin a explicar a les estudiants de 4t del Grau en Mestre d’Educació Infantil. De seguida ens sedueix la idea i tenim clar que hi volem anar amb tots els infants dels dos grups de quatre anys, perquè som una escola de doble línia.

Busquem quines són les propostes que s’aproximen a la demanda que ens fan i no acabem de veure com ho farem perquè, al parvulari de l’escola, ens organitzem en microespais i procurem que les propostes siguin globalitzades. Tot i així, a principi de curs, els infants trien un nom com a grup i aquest any un dels grups dels infants de quatre anys han trobat diferents animals al pati i al bosquet del costat de l’escola i decideixen, engrescats, investigar-ne el comportament, l’alimentació, les interaccions, la defensa…, i en una de les converses del grup, conjuntament amb la mestra acorden dir-se «Animals». A l’altre grup de quatre anys, hi ha un microespai a classe que volta entorn dels animals salvatges, i l’enllaç entre la proposta de la universitat i les nostres investigacions és immediat.

Amb els infants no preparem la sessió de manera específica, memoritzant el discurs o preparant documents i treballs especials, sinó que anem investigant i treballant en el mateix format que hauríem fet si no haguessin anat a la universitat. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients: hi haurà grups que tindran més per explicar i d’altres que tot just hauran iniciat el treball. Però ens sembla que així és la vida a l’escola i que també és interessant que les estudiants ho rebin tal com és.

Hi ha un altre aspecte que ens sembla imprescindible tenir-ne cura i és que tots els infants hi puguin participar. Cadascú ho ha de fer amb el grau d’implicació que es vegi capaç, explicant, mostrant material i escoltant els companys. La clau és com fer-ho perquè sigui una conversa i no una exposició en un format de conferència, perquè són molts infants i molts treballs. Conjuntament busquem un format i decidim fer uns grups mixtos de cinc infants i cinc estudiants de la Universitat.

L’organització de la sessió, en grups d’infants heterogenis, permet que tots participin de forma real, inclusiva, en el sentit que l’exposició no es redueix a la narració de què han fet, i per tant la fan aquells nens i nenes que dominen més el llenguatge oral i el contingut, sinó que cadascú podrà aportar el que cregui oportú a la conversa d’intercanvi amb les estudiants de mestre, també a partir de les fotografies com a suport i sobretot la caixa de materials.  Aquest diàleg permet, a més, que a, l’infant que decideix restar més al marge, escoltant i observant, se li pugui respectar el grau i el moment d’implicació. En paraules de Feu i Pedreira (2005): «Una educació on aprendre és considerat un fenomen complex, alhora individual i social, que no pot tenir lloc d’esquena als nens i nenes, sinó que s’ha de plantejar en el context del grup d’alumnes que tenim al davant, comptant amb la seva participació i les seves iniciatives».

Durant l’última setmana abans de la visita, nens i nenes, conjuntament amb les mestres, revisen què els cal portar a la universitat per explicar el que estan fent en aquell moment. Els infants es volen emportar mitja escola i la conversa per decidir què és rellevant i què no permet fer una anàlisi dels materials, comparar els objectes i mostres recollides i obliga a organitzar i classificar. Finalment es prepara una caixa per a cadascuns dels vuit grups: aranyes, tisoretes, tortugues, dinosaures-dracs, cargols, coralets i la sabana.

L’hora de la veritat
Finalment arriba el dia que els infants, emocionats, pugen  al bus i arriben a la universitat. És necessari prendre en consideració les emocions del moment (Bueno, 2017), una certa vergonya d’alguns dels nens en arribar, nervis perquè l’explicació els surti com volen, neguit per part de tots perquè l’organització sigui l’apropiada i cap infant no ho passi malament i sobretot, també, perquè les trobades propiciïn de manera efectiva el resultat per al qual han estat pensades, la conversa, l’intercanvi…

Els espais estan preparats: catifes, coixins i algunes cadires i taules per deixar el material. Les estudiants de mestre estan organitzades en vuit subgrups, com els infants, i cadascun dels grups té una responsable que surt a fora a donar la benvinguda al seu grup d’infants i els acompanya a treure jaquetes. Tenen un espai assignat i comencen les presentacions i les converses, es mostren els materials, els infants proposen activitats a les estudiants, les estudiants als infants i, a mesura que l’ambient es relaxa, puja el volum general. Tothom té coses a dir i de manera natural es fa un intercanvi de coneixements, aprenentatges i emocions.

Per als infants, tot allò que han estudiat i preparat té un significat afegit, la comunicació pren rellevància perquè es fa amb sentit, és un acte comunicatiu real ja que expliquen els continguts davant d’unes estudiants que no saben allò que els explicaran i estan interessades. S’exercita de manera contextualitzada la capacitat d’expressió i comunicació, en definitiva, l’oralitat.

Unes conclusions
Per als infants aquesta activitat comporta conèixer la universitat, representar-se les estudiants de mestre i fer reflexió sobre què saben les mestres, on ho aprenen…, però sobretot sentir l’emoció de compartir allò que han après.

Per a les famílies implica un reconeixement a la feina dels nens i les nenes, al seu esforç i entusiasme a l’hora de recollir mostres i buscar informació. Per altra banda, els projecta una imatge dels fills com a infants hàbils i competents, capaços de fer exposicions en contextos acadèmics. És a més un reconeixement a la feina que fan a l’escola dels seus fills. Tot plegat queda recollit en una conversa que una de les famílies fa arribar a la mestra.

Els tres germans en parlen tot sopant. L’Aleix, que va anar a la sortida, contesta les preguntes que li fan el seu germà Manel, de 7 anys, i la seva germana Cloe, de 10 anys. Tots van a l’escola Els Pinetons de La Garriga.

Cloe: Us va fer vergonya?

Aleix: No. Què va!

Cloe: Estàveu avorrits?

Aleix: No.

Cloe: Què fèieu?

Aleix: Els ensenyàvem el que fem: els meteorits i les petjades de dinosaure.

Manel: Qui hi havia?

Aleix: Moltes noies, bastantes noies.

Cloe: Noies? Però les de la universitat no són com de l’edat de la Maria?

(La Maria és la cangur.)

Aleix: No ho sé. No me’n recordo. Però la Maria també va venir.

(Perquè, de fet, la Maria també fa pràctiques a l’escola i va anar a la sortida.)

Cloe i Manel: Ah, clar!

Per al cos docent, tant l’escolar com l’universitari, implica la possibilitat de compartir i debatre sobre les propostes de l’escola. Es tracta de dialogar sobre el que han fet els infants, les estudiants, com han estat les interaccions, quines dificultats tenien uns i altres, quines facilitats, com han intervingut i també com i què, tots plegats, podem modificar per millorar. Hem detectat algunes mancances i enraonar sobre les millores ens permetrà fer unes trobades encara més profitoses.

La riquesa de la proposta és una oportunitat per a les estudiants de mestre d’infantil. En paraules seves:

«Que vinguessin els infants a explicar-nos com aprenien ciències, va ser una gran experiència, ja que per aprendre’n és fonamental fer, pensar, parlar, i amb ells s’han pogut viure i veure aquests passos de primera mà. A més a més, en ser una manera diferent i innovadora d’aprendre, segur que serà molt més profitós i ho recordarem sempre.»

Aida Gámiz, estudiant de 4t del Grau en Mestre d’Educació Infantil, Didàctica del Medi II, curs 2018-2019

«L’experiència ens ha acostat a conèixer els nens i les nenes, l’escola i una manera de fer ciències. Això ens ajuda a posar en pràctica tot allò que estem aprenent i conèixer experiències reals. Les estudiants agraïm totes les oportunitats que ens acosten a l’intercanvi amb infants, perquè d’aquesta manera es creen nous escenaris en els quals podem intercanviar idees i coneixements els uns amb els altres.

Mestres, l’any que ve, si tenim sort, ja no hi serem, però us animem a continuar perquè a nosaltres ens ha resultat una experiència molt positiva i ens agradaria que es continuessin donant aquestes oportunitats.»

Paula Tauste i Ada Espadamala. Estudiants de 4t del Grau en Mestre d’Educació Infantil, Didàctica

del Medi II, curs 2018-2019

 

Berta Vila Saborit (berta.vila@uvic.cat), professora de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i responsable de l’Aula

Teresa Buscart. Laboratori de Formació i recerca a l’Educació Infantil. Pilar Trabal Piella (ptrabal2@xtec.cat), mestra de l’Escola Els Pinetons de La Garriga.

 

Bibliografia
Bueno, D. Neurociència per a educadors. Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2017
Carbonell, J. L’educació és política. Barcelona: Octaedro, 2018
Feu, T., i M. Pedreira. Pensar, fer i parlar per aprendre ciències a l’educació infantil. Conferències d’actualització científica. Departament d’Educació, 2005.
Mora, F. Neuroeducación. Madrid: Alianza Editorial, 2013.

 

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!