L’entrevista. Conversa amb Irene Balaguer (I) Els primers passos d’Infància

Irene Balaguer formava part del grup que va impulsar aquesta revista. Durant molts anys va ser-ne directora i són innumerables les iniciatives que va impulsar a favor d’una educació de qualitat per als més petits. Resultava incansable en el seu afany per estendre xarxes, pel país i més enllà, per Europa, pel món. Va morir el desembre passat, però queda la seva obra, que mantindrem viva, i també la memòria de la seva paraula en aquesta entrevista, una de les últimes que se li van fer i que publicarem en tres lliuraments.

Infància: Com neix la revista Infància?

Irene Balaguer: La revista Infància neix en un moment de canvi de la societat. Infància comença a gestar-se els anys 1979-1980 i apareix el 1981, en un moment democràtic, d’un ambient estimulant. Aquesta realitat positiva afecta Rosa Sensat, que es transforma. De ser una societat anònima clandestina que vol passar desapercebuda durant el franquisme, passa a ser una associació de mestres. Aquest fet tan simple genera una crisi interna, s’obre un gran debat i una divisió dins Rosa Sensat i, afortunadament, al final prospera la idea de crear una associació de mestres. Els que perden la votació diuen que allò que ens hem inventat durarà dos dies, i aquesta visió negativa serveix precisament d’estímul perquè fem moltes més coses de les que solíem fer. Es planteja la possibilitat de crear una revista d’educació infantil. Ja parlem d’«educació infantil» perquè, en els últims anys de la dictadura, a l’incie s’havien celebrat uns congressos que van permetre trobar-nos persones de totes les comunitats autònomes, que trenquen amb la idea de guarderia per crear una institució educativa per als més petits a la qual donen un nom: aquest nom fou «educació infantil».

“En l’ambient general de l’educació infantil hi havia optimisme, interès per fer coses noves i interessants.”

En l’ambient general de l’educació infantil hi havia optimisme, interès per fer coses noves i interessants. Es produeixen les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, i pràcticament a tots els ajuntaments, no només els de Catalunya sinó de tot l’Estat, el compromís més important és el de crear escoles infantils. Aquest brou de cultiu anima a crear una revista que reculli aquell moment magnífic, que impulsi l’educació infantil a través del compromís dels ajuntaments i difongui les noves idees i experimentacions que s’estan realitzant, tant en l’àmbit pedagògic com polític. És un moment magnífic.

 

“Vam trobar-nos persones que no sabíem fer una revista i, per tant, havíem de compartir com fer-la, cosa que responia tant a una necessitat pròpia de la revista com a una manera intrínseca de treballar a Rosa Sensat, en equip.”

 

“I vam tenir un primer període de deu anys magnífics, perquè hi havia entusiasme en aquest procés de crear escoles d’aprenentatge dels mestres. Aquestes ganes d’aprendre feien que es llegís molt, que es fessin moltes formacions, que es discutís més, fins a altes hores de la matinada, perquè la majoria érem dones joves…”

 

Aquells que, dins Rosa Sensat, estaven contra la idea de convertir-nos en associació hi trobaven grans dificultats. Teníem la revista de Rosa Sensat Perspectiva escolar, que de tant en tant publicava algun article d’educació infantil i donava a conèixer algunes experiències, però a la gent d’infantil ens semblava insuficient, així que, després de molts debats, es va decidir tirar endavant aquesta nova revista, Infància. Va néixer el mes de juliol, un mes emblemàtic per a Rosa Sensat perquè coincideix amb l’escola d’estiu. En el primer número, es van buscar experiències i persones rellevants per tal que el projecte reeixís, i crec que, afortunadament, ho vam encertar. Vam trobar-nos persones que no sabíem fer una revista i, per tant, havíem de compartir com fer-la, cosa que responia tant a una necessitat pròpia de la revista com a una manera intrínseca de treballar a Rosa Sensat, en equip. Un equip reduït, que sistemàticament cada setmana en reunia a Rosa Sensat, format per dues persones de 0-3 i dues de 3-6. I un equip més extens on estaven representades mestres i educadores d’educació infantil i, com que la revista tenia una visió àmplia de la infància i de l’educació, també hi participaven pediatres i famílies.

Ens hem de situar en aquella època, perquè cal recordar que, a final de la dècada de 1970 i principi de 1980, els infants s’escolaritzaven –a l’escola pública, a la concertada i a la privada– a partir dels 6 anys. Així, doncs, fer un plantejament de 0-6 era revolucionari, perquè donava identitat a aquest 0-6 que l’escola primària ja havia començat a absorbir per preescolaritzar; era l’herència de la Llei de Villar Palasi, que estava generalitzada. Desitjàvem que la planificació de l’educació infantil no es fes com s’havia estat fent fins aleshores.

Òbviament, no van entendre res, perquè la majoria dels qui governaven als ministeris eren homes i només entenien de xifres. Van ser incapaços de comprendre la importància de la cohesió i de l’educació en la seva globalitat, i van seguir amb l’escolarització dels infants… Una tragèdia.

I vam tenir un primer període de deu anys magnífics, perquè hi havia entusiasme en aquest procés de crear escoles d’aprenentatge dels mestres. Aquestes ganes d’aprendre feien que es llegís molt, que es fessin moltes formacions, que es discutís més, fins a altes hores de la matinada, perquè la majoria érem dones joves… I es va elaborar un contingut important sobre què era l’educació en aquestes primeres edats.

En aquells primers anys vam començar a tenir companyes i companys de la resta de l’Estat que organitzaven congressos de manera regular, cada dos o tres anys, i van pressionar perquè es fes una revista com la revista Infància catalana, però en castellà i per a tot l’Estat. Això també obre debats, perquè a Rosa Sensat no tothom té clar que correspongui a l’associació fer una revista en castellà. El debat que es genera és més lingüístic que d’altra mena. La discussió va durar uns cinc anys.

Amb la revista Infancia en castellà he après que els processos són lents. Però arriba un moment en què apareix, després d’un debat de set o vuit anys, la logse, la primera llei que contempla l’educació de 0 a 18 anys, i és un altre moment àlgid en l’àmbit sociopolític. Així, després d’haver-ho discutit i rebutjat nombroses vegades, finalment, al Congrés d’educació infantil celebrat a Múrcia, es decideix intentar crear Infancia en castellà. El maig de 1990 neix a Granada Infancia, al peu de l’Alhambra, una tarda meravellosa, de colors ataronjats i ocres inoblidables.

“El maig de 1990 neix a Granada Infancia en castellà, al peu de l’Alhambra, una tarda meravellosa, de colors ataronjats i ocres inoblidables.”

I.: Com es gestiona aquesta creació?

I. B.: Podria haver estat molt fàcil. Podríem haver fet el següent: tenim una revista en català, la traduïm i ja tenim dues revistes. Però no, aquest no és el nostre estil, aquesta no és la nostra manera de treballar, perquè sabem que la realitat de l’Estat és diversa pel que fa a organització, pedagogies, oferta, cultura… No es pot traduir del català al castellà i que sigui útil. Per tant, articulem la revista amb una direcció bicèfala, amb una persona que representa el conjunt de comunitats autònomes de parla no catalana, i una altra que representa Rosa Sensat, que tindrà el compromís d’impulsar, crear i coordinar la tasca de fer la revista, cosa que ja havíem après al llarg d’aquells anys.

Però seguíem trobant-nos cada setmana per debatre, perquè quan ens trobàvem les tardes de dimecres parlàvem de tot, i ens posàvem al corrent de tot. Érem un nucli de quatre persones que estàvem permanentment alerta al que passava en educació infantil. Era d’una riquesa extraordinària, igual que era una riquesa extraordinària comptar amb un consell de redacció ampli, amb representació molt diversa i sempre en contacte amb la realitat.

I va passar el mateix en l’àmbit de l’Estat.

I.:  Quins avantatges teníeu a l’Estat?

I. B.: Ja s’havia realitzat per part del Ministeri d’Educació, en tot el que era territori del Ministeri i en alguna autonomia que no era territori mec, el Pla experimental d’educació infantil, i això va fer que, a cada comunitat autònoma, un nucli de persones haguessin estat treballant intensament en el Pla experimental del mec, s’havien conegut, havien compartit projectes de formació, idees sobre educació infantil… I ens vam posar en contacte amb aquests mestres d’infantil (els «fofos», els deien, perquè eren els formadors de formadors), perquè poguessin constituir el consell de redacció de la seva zona. Una persona de cada comunitat tenia tota la llibertat per constituir el consell de la seva comunitat. Es trobaven per proposar temes, portades, articles, revisar-los i decidir si s’aprovaven o no. A cada comunitat autònoma, amb més o menys facilitat, s’articulava un grup d’educació infantil que, de manera sistemàtica, es reunia cada mes i mig per fer Infancia. Al principi hi havia dues reunions anuals de coordinació general entre les diferents comunitats autònomes. Tot requeria molt de temps i diners. Treballàvem amb mesos vista per poder fer un procés participatiu. Quan penso en els paquets d’articles que enviàvem per correu o missatgers…, era un miracle que sortís la revista! Ara tot va de pressa i és fantàstic.

“Tot requeria molt de temps i diners. Treballàvem amb mesos vista per poder fer un procés participatiu.”


I.:
  Quin paper tenen els consells a la revista?

I. B.: Quan vam començar a treballar amb la revista catalana, vam establir com es formaria el consell, amb altes i baixes, perquè de manera espontània la gent canvia de vida, de lloc, té necessitats familiars que l’obliguen a fer un parèntesi. Així, de forma natural, els consells no s’anquilosen, es van renovant. El problema que hem tingut és que els que vam començar, en el cas de la Infància catalana, però també en la castellana, ens hem fet grans, i ens hem plantejat com a objectiu que almenys un terç ha de ser gent més jove que els nostres fills. Ho hem complert, en major o menor mesura en cada comunitat.

A la castellana hi participen unes 80 persones, que constitueixen els consells de redacció a l’Estat. A la catalana són unes 35 o 40 persones qui programen les línies de treball. Així és com neixen les dues revistes.

Els consells de les revistes són lliures per actuar, però el rigor i l’ètica són estrictes per a tots.

 

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!