L’entrevista. Conversa amb Irene Balaguer (II) Europa i Amèrica

Irene Balaguer formava part del grup que va impulsar aquesta revista. Durant molts anys va ser-ne directora i són innumerables les iniciatives que va impulsar a favor d’una educació de qualitat per als més petits. Resultava incansable en el seu afany per estendre xarxes, pel país i més enllà, per Europa, pel món. Va morir el desembre passat, però queda la seva obra, que mantindrem viva, i també la memòria de la seva paraula en aquesta entrevista, una de les últimes que se li van fer i que publicarem en tres lliuraments.

Infància: Com neix la revista Infància a Europa?

Irene Balaguer: Entre les revistes Infància i Infancia castellana i la Infancia llatinoamericana hi ha una altra revista que neix d’una manera molt diferent. Infància a Europa neix per iniciativa de Rosa Sensat. En les dècades de 1980 i 1990, la Comissió Europea estava molt interessada en l’educació infantil, però no en la que nosaltres defensàvem. Estava interessada a garantir l’emancipació de la dona i la seva incorporació al món laboral i per a això es va crear un grup, una xarxa de treball dins l’apartat «dona».

Però l’Estat espanyol va ingressar a la Comu­nitat Europea… Cada revista va acompanyada d’un macroes­de­­ve­niment polític potent: primer, la recuperació de la democràcia; en segon lloc, la llei d’educació; tercer, l’ingrés a la Unió Europea.

L’any 1987 es crea aquesta xarxa. Nor­mal­ment es convoquen uns experts que es reuneixen durant uns tres anys, que elaboren uns estudis fantàstics, que es guarden en un calaix i aquí s’acaba la història. Però aquesta vegada ens vam trobar un equip de dotze persones –aleshores érem dotze països– que ens vam entendre perfectament tant en el concepte d’educació infantil com en l’emancipació de la dona i la corresponsabilitat entre homes i dones en l’educació dels fills. I això va permetre que, de manera excepcional, aquesta xarxa treballés al llarg de deu anys a la Comis­sió. Aquest fet va tenir una gran influència en la Comissió Europea. Fou el període més brillant de la Unió, el període Delors, i va permetre arribar a dissenyar i aprovar una Reco­manació de la Comissió Europea i el Consell de Minis­tres per dissenyar la política en els vint anys següents, i és difícil arribar a aquests nivells d’acord. Durant aquest període es van crear documents que encara són vigents.

Però el fonamental és que aquest grup tenia un líder democràtic i entusiasta que ens feia treballar com a bojos, cosa que fèiem molt a gust. Era Peter Moss. Quan la vida de la xarxa arribava a la seva fi, vam pensar que era una llàstima llançar per la borda la cohesió aconseguida en aquells deu anys de feina. Vam fer diverses reunions per veure com continuar com a grup de persones d’Europa que volien influir políticament i pedagògicament a escala europea. Finalment, aquesta voluntat va prendre forma amb la revista Infància a Europa, on hi havia un representant de cada país, majoritàriament els mateixos que havíem format part de la xarxa europea, i també persones dels països que s’havien incorporat a la Unió Europea més tard.

Infància a Europa ha influït, no tant en les polítiques, ja que després de Delors els líders de la Unió Europea han estat neoliberals, però sí en les persones que treballen en l’educació infantil a Europa. Una forma de conèixer les diferents maneres de treballar de cada país, fruit de la seva història, la seva cultura, de la manera d’entendre la infància, etc., aquesta és la gran aportació de la revista, que ara es troba en un parèntesis, però que sembla que hi ha un altre grup amb ganes de tornar a impulsar-la. Ja veurem si prospera o no, però, sens dubte, Rosa Sensat torna a estar implicada en el projecte.

I.: Què té d’interessant la revista Infància a Europa?

I. B.: És difícil trobar una revista que ha existit durant dotze anys i que s’ha publicat en quinze o setze llengües diferents. Jo diria que és excepcional i que no n’hem presumit prou. La nostra modèstia no ens ho ha permès, però segurament, si algun dia algú n’escriu una tesi, ho trobarà un element clau, perquè és bastant únic.

La revista europea sempre ha tingut recursos i jo diria que això n’ha provocat la defunció. S’ha tancat quan s’han acabat els recursos. Hem de ser capaços d’articular aquestes històries amb molt pocs diners i molta voluntat, perquè els mestres d’educació infantil pertanyem a un món on no sobren i no hi ha ningú disposat a posar diners perquè això prosperi. Per això penso que aquest ha sigut el problema d’Infància a Europa. Però potser sortirà un altre projecte que tirarà endavant. Segurament sortirà un altre projecte ja sense paper, cal donar els passos endavant que les tecnologies permeten.

Des de l’any 1981 fins ara, les revistes, cadascuna d’elles, han sigut un element de cohesió i connexió, perquè són revistes de moviments de mestres. No són revistes d’una editorial que fa negoci. Són revistes que tenen el compromís de canviar l’educació i, amb ella, la societat. I això és interessant perquè, al voltant de les revistes, s’han fet moltes activitats, com viatges d’estudi.

Difícilment podríem trobar un grup estable que hagi visitat més de trenta països, de vegades amb 150 o 160 mestres que es pagaven el viatge de la seva butxaca. És un fet singular, però és fantàstic. Els viatges han permès conèixer pràcticament tot Europa. Que no ens vinguin a explicar com està Finlàndia, perquè l’hem trepitjat i podem dir als qui han fet tesis doctorals sobre Finlàndia que obliden la part més rellevant de com arribar a l’èxit, que és l’educació infantil que hi ha en aquell país, i que no es té en compte.

Perquè totes aquestes connexions, tot això ha anat generant xarxa de coneixement entre persones i institucions, tant a l’Estat espanyol com a Europa, i això també ens ha permès conèixer gent de l’Amèrica Llatina, on vam viatjar. I allà vam parlar durant molts anys amb les nostres companyes de l’Uruguai que seria bo tenir una revista que aglutinés tota l’Amèrica Llatina.

I.: I així neix la revista Infancia latinoamericana?

I. B.: La Infancia en castellà va obtenir un suport magnífic del Ministeri d’Afers Socials, que permetia enviar-la a l’Amèrica Llatina, i això va generar vincles entre les persones i institucions que la rebien i l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Al principi, n’enviàvem dues mil; al final, set-centes i escaig.

L’Uruguai va ser el primer país amb el qual vam connectar. Ells iniciaven un projecte municipal anomenat «Nuestros niños», d’atenció a la primera infància. Hi vam anar i vam visitar les escoles. I finalment va cristal·litzar la idea de fer una revista d’Amèrica Llatina en dues llengües: portuguès i castellà. Vam actuar igual que amb la Infancia en castellà, buscant una o dues persones de cada país amb gran sintonia amb el projecte pedagògic i polític de les nostres revistes, i elles van buscar col·laboradors per crear els consells de redacció dels països respectius.

A la Infancia latinoamericana, els membres dels consells de redacció superen avui les dues-centes persones. Això sol ja és un valor molt potent. Però, a més, té una característica interessant: no hi ha direcció. Es pot fer una revista sense direcció, perquè som dones, som capaces de treballar en grup, capaces de liderar conjuntament. Els homes necessiten directors. Si voleu, podem debatre aquest punt. El treball en grup és un treball femení. Així, no hi ha direcció, la direcció és una persona de cada país a qui les companyes han donat la responsabilitat de representar-les. D’aquesta manera treballem coordinadament i ens veiem un cop l’any perquè, això sí, desplaçar-se és molt car i, de moment, no ens ho podem permetre.

Una altra característica interessant és que a les trobades anuals es programen els tres números de l’any. Un país és el responsable de proposar el contingut de cada número i cada un dels països ofereix persones o temes que complementin el tema central. D’aquesta manera el procés és fàcil, perquè la feina queda molt repartida. Tothom hi participa. L’altra novetat d’aquesta revista és que és virtual, està penjada a la xarxa. Més que una revista, hem creat un virus, perquè es pot trobar a més de dotze mil webs del món llatinoamericà, sempre hi ha gent que domina les tecnologies, copia i s’expandeix pel món…

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!