Plana oberta. Quin silenci! Reflexions sobre la importància d’obrir espais de silenci a l’escola

Passar moltes hores immers en un soroll constant és cansat, no és gaire sa; deixem de rendir i ens comença a sortir més mal humor. És necessari que, durant totes les hores que els infants són a l’escola, hi hagi alguns moments tranquils, calmats, sense soroll.

Els infants són moguts, xerren i fan sorolls quan juguen. Sort que és així! Un infant que no es mou i que no parla, sovint ens preocupa. Una escola que fa estar quiets i en silenci imposat els nens i les nenes durant moltes hores –sovint per escoltar un mestre que dona instruccions o perquè no es desconcentrin ni distreguin de la feina que han de fer–, no deixa prou espai a l’expressió personal, al movi­ment lliure o a la creativitat, tan necessaris per al desenvolupament d’un infant (i també per al seu procés d’aprenentatge).

Tanmateix, passar moltes hores immers en un soroll constant és cansat, no és gaire sa; deixem de rendir i ens comença a sortir més mal humor. És necessari que hi hagi alguns moments tranquils, calmats, sense soroll, durant totes les hores que els infants són a l’escola.


El silenci és un dret
Aquests aspectes del silenci són els que volem reivindicar com a ne­cessitat essencial de l’ésser humà. Aquests moments de tranquil·litat ens donen pau, ens ajuden a connectar-nos amb nosaltres mateixos, les nostres necessitats i amb allò que fem. Disposar d’estones de silenci és un dret. He viscut moments màgics amb el silenci i els infants. En estones de relaxació després de dinar amb infants de primària, per exemple, en estones d’observació a la natura amb nens i nenes preadolescents, o en estones de lectura llarga en veu alta mentre la classe se submergeix en el dibuix individual. Per als infants d’infantil, són ben necessaris els espais tranquils i relaxats, on el joc es desenvolupa sol i l’experimentació sensorial hi és a tots nivells, sense cridòria ni estímuls externs estridents. Són els mateixos infants d’una escola bressol qui demanen sovint un «dinar en silenci» i així, com en un refectori de monjos, menjar al seu ritme, assaborint realment el gust dels aliments, sentint el crec-crec de les dents en triturar-los a la boca o la saliva que empassa…

Moments tranquils
Podem propiciar dos moments diferents per al silenci. En un primer moment, poden haver-hi activitats individuals de treball o de joc en què cadascú es troba a si mateix, realitzant alguna proposta suggerida (llegint, mirant un conte, jugant en un racó petit, dibuixant, etc.), tranquil i sense soroll. De vegades, posar una mica de música de fons també pot ajudar-hi.

Haurem creat un ambient tranquil on no hi haurà la necessitat de comunicar grans coses ni de fer-se sentir. Tanmateix tampoc prohibirem parlar ni direm com s’ha de fer. Quan passa això és molt bonic i inclús de vegades se sent algú respirant alleugerit i dient «Quin silenci…», sobretot si es ve d’una estona de molta agitació i moviment.

De vegades, a alguns infants, els costa baixar les revolucions per trobar-se bé en aquests instants. Els haurem d’ajudar a tranquil·litzar-se i a retrobar-se en aquesta nova situació, ja sigui estant amb ells o oferint un petit contacte físic tranquil i respectuós, parant esment a la seva respiració i deixant temps perquè el cos s’habituï a una altra manera d’estar.


Escoltar l’entorn
Un segon moment per entrar en silenci podria ser una estona més conscient, en què explícitament els demanem que s’aturin, tanquin els ulls si ho volen i restin en silenci tot escoltant el seu cos, la seva respiració, el seu entorn. «Què passa?, què sentim?»

Aquests moments, que podem iniciar breument des que són ben petits i propiciar-los cada vegada més a mesura que es fan grans, també poden ser màgics. Ens meravellem de la capacitat d’observació auditiva que poden tenir els infants per sentir els sons més insignificants, que habitualment bloquegem pel fet d’estar exposats a estímuls sonors constants. És sorprenent fins on podem afinar l’orella i, quan és així, prenem més consciència del nostre entorn: si la calefacció fa un rum-rum constant, si pel carrer passa gent o, en el cas que estiguem a la natura, si els ocells canten o el vent mou les fulles.


Tant enfora com endins
Quan tenim la possibilitat d’aturar-nos i sentir el silenci, ens adonem que hem descuidat el nostre ser, el nostre cos, les nostres necessitats. Quan permetem als infants estar acompanyats en el silenci, observant, surten coses molt interessants, com «estic nerviós», «em fa mal la panxa», «sento pau aquí» o «m’agrada estar tranquil». Llavors comença a haver-hi un equilibri entre dins i fora, i tot flueix millor.

El silenci, evitat en general per una societat que es gira d’esquena a l’aïllament i la soledat, és per als infants una descoberta que demanen, necessiten i reivindiquen. «Silenci, que estic jugant!», o bé «Que no ens fas allò d’escoltar el silenci?», o «Com em puc decidir, si no hem estat en silenci per escoltar el cos, com fem sempre?».

Reivindiquem petites estones de silenci i de moviment, que s’han de poder oferir als infants. El silenci acompanyat és sa i necessari. I resulta una activitat ben interessant per experimentar què passa quan ens aturem en aquest món que gira tan de pressa: el silenci esdevé pau, seguretat, saviesa i atenció.

Gisela Colell, mestra d’educació infantil i primària i formadora.

 

 

 

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!