Plana oberta. Voladors d’estels

Si bé la tasca principal del mestre és ense­nyar, això ja ens queda una mica desfasat davant d’aquesta mirada humana vers l’infant, la vida i l’aprenentatge.

La tasca del mestre és àmplia i complexa. Seria llarga de definir, ja que al llarg del dia i del curs un mestre fa moltes accions de gran responsabilitat, des de rebre els infants cada matí i acollir-los, observar-ne l’aprenentatge, treballar conjuntament la progressió dels infants amb les famílies, vincular-se amb la vida de cada infant, conrear dinàmiques de relació i convivència, i també reflexionar amb l’equip pedagògic sobre la vida a l’escola, fins a programar activitats, excursions i fer possible la logística del dia a dia, per exemple.

Entenem que la tasca del mestre té més a veure amb facilitar l’aprenentatge autònom dels infants entre ells a l’escola, dissenyar propostes obertes amb materials oberts i espais diàfans, lluny de l’autoritarisme i la rigidesa de trobar un sol camí per arribar a una solució.

És a dir, el mestre com a pos­sibilitador d’aprenentatges, que desvetlla capacitats, cultiva actituds i acompanya descobertes i iniciatives… I tot això, com es fa? I és que quan ens plantegem amb un equip pedagògic de retirar-nos com a «ensenyants» bidireccionals per esdevenir «acompanyants» dels processos d’aprenentatge se’ns generen moltes preguntes: jo desapareixo com a mestre?; i ara què faig?; si jo no ensenyo res, poden aprendre alguna cosa?, i un llarg etcètera de dubtes i neguits.

Aquesta manera d’acompanyar l’aprenentatge és ben bé una experiència en què un s’hi ha d’anar trobant i veient com permet més o menys que els infants volin amb la seva curiositat, implicació, experimentació, etc. És clar que el vincle entre mestre i infants serà de cabdal importància i també la posició del mestre davant de l’aprenentatge, si s’emociona davant dels descobriments dels infants.

És un joc on el mestre ha d’anar observant-se a si mateix: com és la seva presència, la seva escolta, el guiatge que ofereix, què, com i quan fa suggeriments, quines preguntes brinda i si són de més àmplia resposta o menys, i sobretot, en quin moment precís fa aquestes accions. A més, aquest moment oportú no és un moment definit ni estipulat. Això queda en mans de cada mestre, que coneix els nens, que ha observat moltes estones com es relacionen, com aprenen, què necessiten, en què s’aturen, cap on vola la seva curiositat…

Talment com si els infants fossin estels que fem volar pel cel, els deixem anar en l’aire, permetent el seu vol i, alhora, estirant el fil més o menys en moments concrets, tot seguint atentament el vol d’acord amb allò que ens anem trobant pel camí. Permetem que volin, els encaminem pels camins de l’aire, que no estan definits ni es veuen, on cada dia és diferent i cada infant, o estel, també té la seva particularitat. I és que són del tot incertes les direccions que poden prendre els nens i les nenes quan es disposen a investigar empesos per la seva curiositat i ànsia d’aprendre.

Davant de la complexitat de la nostra tasca podríem concloure que fer de mestre és tan senzill i alhora tan extraordinari com fer volar un estel, amb la seva dansa, la seva bellesa, la seva gràcia i el seu art. 

Gisela Colell, mestra d’educació
infantil i primària i formadora.

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!