Educar 0-6 anys. La qualitat per norma

Agnès Szanto-Feder

 Què necessita un infant de 0 a 3 anys, o de 0 a 6 anys, per rebre una atenció de qualitat? Quants infants per adult per tenir un acompanyament de qualitat? Una gran pregunta.

Com a preàmbul, aquí teniu unes imatges que em semblen més significatives que molts discursos.

Aquestes imatges volen il·lustrar la següent proposta: tots els infants en qualsevol entorn d’acollida haurien de tenir dret a viure els seus dies en un ambient on l’alegria recíproca de la trobada i el sentiment de confiança mútua, emocions i sentiments que emanen d’aquestes imatges, siguin «la norma», siguin normals.

A més, qualsevol adult que treballi en aquests llocs, responsable del desenvolupament harmònic de cada infant que se li hagi confiat, hauria de tenir dret, per mitjà de l’organització del seu entorn material i humà i del seu temps, a viure els seus dies en un ambient on l’alegria recíproca de la trobada i el sentiment de confiança mútua, emocions i sentiments que emanen d’aquestes imatges, siguin «la norma», siguin normals.

Per mi, el debat ha de girar al voltant d’aquestes afirmacions. Així doncs, quines condicions i, en particular, quants adults i infants per aconseguir aquest ambient?

Aquí teniu algunes respostes, que després intentarem justificar.

  1. L’objectiu és que l’infant tingui relacions estretes, però estables amb pocs adults: és la condició per a la seva seguretat afectiva.
  2. El nombre d’infants confiats diàriament a un adult ha de permetre que se li doni una atenció personalitzada i íntima a cada un, així com, a través del seu coneixement, poder proporcionar a cada infant les condicions òptimes i segures per a una activitat autònoma rica i interessant.

Per tant, la resposta està d’acord amb el temps que l’adult tindrà –qüestió del nombre d’infants al seu càrrec i d’organització– per satisfer així les necessitats de cada nen i nena.

Introducció
Hi ha necessitats bàsiques que sempre s’han tingut en compte: ser tractat amb cura, poder menjar quan tens gana, dormir quan tens son –és el que van intentar fer els primers centres d’acollida de la infància.

Més tard es van descobrir altres necessitats, amb un seguit de condicions indispensables per satisfer-les: necessitat d’afecció o d’activitat. Les ciències del cervell també han aconseguit descobrir-ne d’altres o aprofundir en els factors per satisfer qualitativament totes aquestes necessitats.

L’infant arriba en aquest món amb uns mitjans, amb unes capacitats, la llista coneguda de les quals no para d’allargar-se. Tenen la funció de servir l’infant en els seus esforços per adaptar-se al món, a la cultura, a la comunitat, a la família on viurà.

Durant les dècades en què els parvularis van començar a desenvolupar-se, es van multiplicar les reflexions per trobar els mitjans més adequats per tal de garantir un desenvolupament òptim en aquest entorn que, en la nostra cultura basada en la família, es considera artificial, no natural.

En el cas dels parvularis, l’essencial en termes d’afectivitat i d’afecció és l’entorn familiar. No obstant això, el temps que passa l’infant amb «professionals» és predominant!

Els nous descobriments sobre el cervell, relatius a la riquesa de sensacions i de coneixements que l’infant des de ben petit recull del seu entorn tant humà com material, ens ha d’encoratjar a estar atents: la qualitat d’aquest temps passat en aquests entorns d’acollida esdevé crucial per al seu desenvolupament.

Les últimes aportacions científiques al nostre rescat
Un dels descobriments, ara provat científicament pels estudis recents, és la plasticitat particularment activa en el cervell del nadó. La riquesa del desenvolupament de les connexions sinàptiques subratlla la força de les experiències recurrents, que deixen unes traces molt més tenaces que d’altres, que es produeixen a una edat més avançada. En altres paraules, moltes coses que el nadó «troba» abans dels 6 anys influiran profundament en moltes àrees del seu desenvolupament, en els seus comportaments i, sobretot, en les seves emocions.

Els estudis cada vegada més avançats de les neurociències del nadó i del nen petit revelen el paper central de les emocions, en particular l’afectivitat, però també la importància de la mateixa activitat de l’individu.

Sobretot mostren que la intel·ligència i les emocions estan interconnectades. A través de les investigacions, s’ha demostrat que, per estar disponible per als aprenentatges, l’infant ha de sentir emocions agradables. Ara bé, la qualitat de la seva relació amb l’adult és la que garanteix la qualitat d’aquestes emocions: un adult proper és qui li pot proporcionar aquestes emocions agradables mitjançant una atenció personalitzada i càlida.

Aquests sentiments positius s’estenen llavors a les situacions d’aprenentatge que omplen la vida quotidiana de l’infant: tant en els moments íntims compartits amb l’adult com durant la seva activitat autònoma, sobretot si aquesta està ben gestionada per l’adult.

Aquestes investigacions de la neurociència demostren també que els comportaments de les persones properes a l’infant li deixen empremtes cerebrals. Això significa que és possible influir en el cervell a través de l’educació; però també que de vegades actuem sense tenir en compte aquestes possibles empremtes, les influències involuntàries… Això crida l’atenció sobre el fet que allò que proposa l’adult a un infant «individualment», quan s’adreça directament a ell, és molt més apressant per a l’infant que les ordres adreçades al grup, sense distingir els individus, sense l’impacte íntim en la majoria d’ells.

Les neurociències també confirmen que s’aprèn millor quan s’està actiu i quan es té la possibilitat de corregir els propis errors. Això ens fa parar esment al fet que l’activitat autònoma, en un entorn ric on es pugui estar actiu, on es pugui equivocar i corregir, és molt ric en aprenentatges per a l’infant.

El cervell de la criatura petita està dominat per les pròpies emocions que rep amb tota la força, sense els filtres que el nostre cervell adult ha sabut construir amb la maduresa i l’experiència. Depèn de nosaltres donar-li suport en determinats moments difícils, ajudar-lo perquè aprengui a gestionar-los.

A més, la plasticitat cerebral fa que l’infant sigui una veritable esponja que absorbeix totes les paraules, gestos, actituds, i que cada situació viscuda, sigui bona o dolenta, deixi empremta. Depèn de nosaltres, doncs, estar atents perquè les «bones» situacions, els moments íntims amb el «seu» adult, així com les situacions felices o serenes en el joc i amb els seus companys siguin majoria, dominin el seu dia…

La descoberta de les neurones-mirall i del seu funcionament ens apropa encara més a la forma en què l’infant s’apropia de l’entorn.

Les neurones mirall són neurones motrius que no només s’activen quan fem una acció orientada cap a un objectiu, sinó també quan veiem que algú fa la mateixa acció. Això vol dir que aquestes neurones, implicades normalment en l’execució d’una acció, també estan implicades en la percepció d’aquesta acció, per arribar a una comprensió de la intenció de l’altre; aquest procés es duria a terme sense raonament i seria intuïtiu. Els infants l’utilitzen sovint, mentre que nosaltres ni tan sols ens n’adonem.

Olivier Houdé, professor de psicologia diu: «El cervell del nadó també té xarxes socials i emocionals que el condueixen a imitar molt els altres, d’aquí la importància per a les neurones d’oferir-li bons models i interaccions socials regulars i benvolents».

També destaca el descobriment de les capacitats lingüístiques molt precoces en l’infant: per tant, és molt important adreçar-li paraules intel·ligents (i personals, subratllo jo) des de molt aviat.

 

Què es fa en altres llocs


Llavors, quants infants per adult? En principi, cada país estableix certs estàndards. En cito dos: França i Suïssa.

A França, 1 adult per 5 nadons fins que caminen; un adult per 8 infants des que caminen fins als 3 anys.

L’altre exemple, Suïssa: 5 nadons per adult fins a 18 mesos; 7 infants per adult de 18 mesos a 3 anys; 10 infants per adult de 3 a 4 anys; 12 infants per adult més enllà dels 4 anys.

A primera vista, sembla satisfactori, si ens basem en les dades «estadístiques»: durant les 8 hores de treball de l’adult, un infant disposaria de mitjana entre 1 hora i 30 minuts en el cas del més petits i 40 minuts en el cas dels més grans, repartits entre dues o tres activitats, cures, menjar, vestit…

Però si ho observem més de prop, si no mirem les estadístiques sinó certes realitats, ja no és tan evident.

Primer enfocament, un element de l’organització

En un exemple extrem, aquesta normativa pot suposar: en una escola bressol de 120 llits contractarem 8 adults per als 40 nadons, 6 i 8 adults per als més grans. Així, segons l’organització del treball del centre, eventualment amb el perill de les absències, un infant pot ser atès per una vintena d’adults durant un cert període de temps…

Fins i tot si hi ha menys adults amb menys infants, quan confiem un grup nombrós de criatures a un grup d’adults fins i tot «segons les normes», la major part del temps el contacte amb els nens és impersonal; les moixaines –moments «d’afectivitat»– són mecàniques; el sentiment de l’infant és que la cura es produeix en la indiferència. Aquests són els efectes no d’una responsabilitat compartida sinó d’una responsabilitat dispersa, impersonal, que priva els infants i els adults del plaer d’estar junts.

La primera voluntat de l’organització ha de ser evitar la multiplicitat d’adults que troba l’infant.

Una primera solució la trobem quan un grup determinat està a cura d’adults estables. Però podem anar més lluny i constituir petits grups per diversos mitjans –de vegades a costa de grans esforços d’organització i de reflexió!– confiant d’entrada 5 –o 7, 8 o 10– infants a un adult estable. Això permet que l’adult pugui oferir més atenció a menys nens i nenes, i que cada infant sàpiga a qui s’ha d’adreçar, en qui pot confiar.

 

Més enllà del nombre òptim d’infants per adult, hi ha la necessitat d’un canvi d’imatge cultural de l’infant


Hem de ser conscients que en el sistema «clàssic», gestionar l’educació d’infants educats en grup per professionals «s’adreçava» a infants-receptacle, infants passius que ho reben tot de l’adult, són formatats per l’adult.

La imatge de l’infant, la idea que té l’adult de què és l’infant, és el resultat de la cultura ambiental, de l’estat de la societat, dels hàbits, del que van aprendre durant la seva formació, del que suggereix o fins i tot exigeix el centre on es treballa, fent-nos participar en un sistema establert. Aquest sistema és el que dona una certa seguretat a l’adult: però sempre dona a l’infant tot el que necessita, o fins i tot allò a què té dret?

Així, al mateix temps que discutim el nombre d’infants per persona, també hem de parlar de «l’actitud» d’aquestes persones envers els infants. Debatre si el sistema que els engloba –concretament les condicions del seu treball i tot el seu coneixement– està a l’alçada del que volem aconseguir.

És una investigació simultània apassionant: d’una banda les condicions de treball òptimes per a l’adult –condicions del seu entorn material i psicològic– i, d’altra banda, la seva formació, observació i reflexió per conèixer l’infant, per canviar de «cultura», per canviar d’actitud envers l’infant, per canviar la seva imatge del nen.

Per canviar la imatge cultural de l’infant, les aportacions de Pikler, de l’Institut Lóczy, són valuoses. La seva apropiació a través de l’observació raonada dels infants és l’altre aspecte indispensable del treball. Com un «manual» de suport, ha aparegut recentment un llibre en castellà: Claves de la educación Pikler-Lóczy. Compilación de 20 artículos escritos por sus creadores, Elena Herran (editora), 2018.

Amb el suport dels nous coneixements de les neurociències, entenem amb més profunditat la importància per a l’infant d’aquesta manera de tenir-ne cura: per a la seva sensibilitat, per al seu benestar, per a la pròpia consciència, per al seu sentiment de competència. Aquesta comprensió és la que fa possible adonar-se millor de la importància del temps que és bo, del temps que cal poder dedicar a tots els infants: aquesta és la veritable justificació del nombre reduït d’adults estables que ens agradaria que fos una realitat en els nostres centres d’acollida.

A més de la preocupació fonamental de «quants nens per adult», a través d’aquest treball multifactorial podrem crear aquests llocs on infants i adults puguin viure els seus dies en un ambient on l’alegria recíproca de la trobada i el sentiment de confiança mútua, emocions i sentiments que emanen d’aquestes imatges introductòries, siguin «la norma», siguin normals.

Agnès Szanto-Feder, psicòloga.

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!