L’entrevista. Conversa amb Ángeles Schjaer. «Mai hem deixat de migrar. Som una espècie que migra.»

Proactiva Open Arms, ONG catalana de rescat marítim creada el 2015, ha rebut el Guardó Marta Mata de 2019 en la seva modalitat col·lectiva. Ho aprofitem per parlar amb Ángeles Schjaer, activista d’aquesta organització.

Infancia: Quins són els objectius que us vau proposar el 2015, en els inicis del projecte? Han variat al llarg d’aquests anys?

Ángeles Schjaer: Després de veure la foto del nen mort, l’Aylan Kurdi, a les platges de Tur­quia, l’Òscar Camps, que té una empresa de socorrisme, va reaccionar. La seva filla Ona li havia preguntat: «Com pot ser que aquí no s’estiguin ofegant les criatures i allà, a les altres platges, sí?». I l’Òscar va anar amb el Gerard Canals a aquelles platges, sense saber què hi trobarien, perquè la informació deia que hi estaven arribant moltes embarcacions. Quan vam arribar a Lesbos al setembre del 2015, l’únic objectiu era esbrinar què hi estava passant. No hi havia cap ong treballant. Era la gent del mateix poble, qui estava ajudant aquelles persones quan l’embarcació es quedava varada a la platja o a les roques. L’Òscar i el Gerard es van adonar de la magnitud de l’emergència i ells només anaven preparats amb dos neoprens i dues aletes. Imagineu-vos la feinada que suposava. Arribaven embarcacions una darrere de l’altra, plenes fins a dalt de gent, embarcacions precàries, gent que no sabia nedar, embarcacions que no arribaven, que les veien de lluny, però no arribaven a la costa… I no hi havia ningú treballant.

Llavors no érem ni organització. Hi havia anat a veure solament què estava passant. I els meus companys es van esgarrifar.

Ara, com a ong, el nostre objectiu principal és que ningú no s’ofegui a l’aigua. Som una ong de socorristes i aquesta és la nostra missió. També denunciem el que està passant. Nosaltres hi som perquè hi ha una vulneració de drets. Davant d’aquest fet la població civil, un grup de voluntaris, ha actuat.

I.: L’àmbit educatiu, les mestres, el professorat creus que entenem perquè aquestes persones, amb nadons i infants petits, amb embarcacions precàries, fan la travessia per mar?

A. S.: Crec que moltes vegades, no. Hem estat molt temps molt còmodes i adormits completament, com a societat. És més fàcil mirar cap a una altra banda. Nosaltres acabem les xerrades dient que si un no té informació pot mirar cap a una altra banda. En el moment que estàs informat, has d’actuar amb responsabilitat. Ja no pots mirar cap a una altra banda. Això és el que fem nosaltres, ja no podem mirar cap a una altra banda. I la gent està reaccionant.

I.: Valors com l’empatia, la col·laboració, el compromís cívic, la convivència, la inclusió, entendre la dignitat humana com un dels pilars fonamentals dels drets humans. Per on hem de començar?

A. S.: Nosaltres hem iniciat aquest any el programa Educació per a la Llibertat, perquè quan anàvem de missió com a voluntaris denunciàvem el que estava succeint, i volíem fer més. Vam començar a fer xerrades. Pensem que els infants i joves veuen que els vaixells van pel Mediterrani, sense pensar en tot el context i tot el que veritablement està passant. Amb aquest programa, a les escoles, i des dels 3 anys, comencem a parlar d’empatia, de drets humans i sobretot fomentem el pensament crític. Perquè creiem que és important que els infants no tinguin el discurs après, sinó que, quan veuen una foto o quan senten una notícia, han de ser capaços de llegir i de pensar, de criticar i de jutjar el que estan veient i escoltant.

I.: Com ho feu? Com us adreceu als infants de les escoles per ajudar a prendre consciència de la realitat que us trobeu a mar?

A. S.: Abans jo feia rescat animal i feia xerrades d’empatia i protecció animal. Llavors, com que els infants de tres anys connecten molt amb el món dels animals, comencem explicant que al món hi ha espècies que són migrants, com les aus migratòries, els dofins, les balenes, els elefants…, que neden, volen i caminen molts quilòmetres. Llavors veuen la relació que tenen amb els humans. Nosaltres som animals de dues potes, que vam començar a caminar i no hem parat. Explicant-ho d’aquesta manera, els infants ho agafen de seguida. Després els expliques què és tenir passaport, una llibreta d’un color o d’un altre color. I perquè unes persones poden viatjar de manera segura i, en canvi, d’altres s’han de posar en aquestes embarcacions. Els infants ho veuen claríssim.

Nosaltres el que fem és simplificar les explicacions preguntant molt als nens i nenes.

En algunes escoles hem començat amb una la xerrada al claustre de mestres; després, amb els infants i després oferir la xerrada a les famílies. D’aquesta manera s’hi implica tothom. L’educació comença a casa, després els nens van a l’escola, i després tornem a casa. D’aquesta manera els missatges no són contradictoris.

I.: Ens hem habituat a la tragèdia dels migrants que venen a Europa?

A. S.: Completament. No només ens hi hem habituat, sinó que estem anestesiats com a societat. No pensem en el després. A les aules d’acollida, els infants connecten entre ells de seguida. No cal que parlin el mateix idioma. Poden jugar. El joc és un llenguatge universal. A bord, hi ha molta gent que parla anglès, i qui no el domina, es fa entendre gesticulant. Amb les criatures passa igual. I fins i tot aprenen més. Cal vigilar quan se’ls posa en una aula a part, perquè es converteixen en els diferents. I no són diferents, sinó que arriben d’un altre lloc.

Quan jo vaig arribar aquí tenia nou anys. Venia de Cuba i de Costa Rica. El primer que vaig preguntar va ser on eren els negres. Perquè tothom em va semblar lleig, pàl·lid, destenyit… A l’escola em van posar en una classe, en un racó. Era l’any 1986, no hi havia gaire migració. A la classe es parlava un idioma diferent i no em deien res. No entenia perquè, per no entendre l’idioma, se’m tractava com a rara. Cada nen i cada nena té les seves eines per sortir-se’n.

Ara hi ha una migració d’infants que venen amb molts problemes psicològics. Venen amb un dol per la situació i inclús n’hi ha que arriben sense pares. La sensació és que no tenim eines per a tantes situacions. Quan a les escoles els infants em pregunten què poden fer amb els companys que venen de fora, els dic que els preguntin a què els agrada jugar, què els agrada menjar, què els interessa… Ens hem d’enriquir de les barreges que tenim a les escoles. A les xerrades anem preguntant pels que han nascut aquí, després quants dels pares han nascut aquí, i per últim, els avis. Així s’adonen que som de tot arreu.

I.: Constantment veiem imatges dures als mitjans de comunicació. Com es pot treballar l’empatia quan estem normalitzant la vulneració de drets humans?

A. S.: És molt difícil fer-ho des de la nostra situació. Perquè ens trobem que, després de fer una feina per entendre què és el valor de l’empatia, veiem famílies que compren pistoles o jocs de guerra o jocs per matar algú. Per nosaltres la guerra no és un joc. És una barbaritat que hem normalitzat. A les escoles volem que s’entengui que no podem jugar a fer guerres.

I.: Fins a on creus que l’educació pot arribar a fer conscient d’allò que la política no sap donar resposta?

A. S.: L’educació ho és tot. L’educació comença a casa. Hi ha famílies que no tenen temps per als seus fills. Per això els posen davant d’una pantalla. Creiem que a casa han de treballar junts l’educació en valors. Després l’escola és un complement. I constatem que, a vegades, arriben infants a l’escola que són com petits dictadors. Alguna cosa estem fem malament. S’ha passat de l’excés de rigidesa, que no cal, a un excés de relaxació i d’inconsciència. Si algú decideix ser pare, després ho ha de treballar.

I.: En la feina que feu amb els infants d’educació infantil, com trobeu l’equilibri entre el que està passant i la sobreprotecció?

A. S.: No podem amagar el que passa. Però cal parlar-ne amb afecte i amb explicacions senzilles. Nosaltres som uns privilegiats perquè estem a aquesta banda del mar. Però hi ha nens a l’altra costa. Fa més d’un any vam recollir, entre moltes persones, un nen de tres anys que s’acabava de morir. No vam arribar-hi a temps. I era quan s’havien tancat els ports. Havíem de navegar amb els morts en un contenidor amb aigua congelada. I ens vam quedar molt tocats, quan vam veure que pujava al vaixell aquell nen ja mort, que semblava que estava adormit, que era el fill d’algú, el nebot, el net… Aquestes situacions són una bufetada de realitat per a tota la tripulació. Els pensaments ens portaven cap al nostre nebot, que devia estar dormint. Per això ens cal parlar-ne, parlar dels drets humans de totes les persones, no només dels que tenim els d’aquesta riba, sinó tots. I valorar el que tenim i el que moltes persones no tenen. Llavors podem començar a lluitar pels drets humans de les persones que no poden fer-ho.

I.: Feu també formació als punts d’origen, sobretot al Senegal. Quina idealització tenen d’Europa? En què consisteix el projecte Origen en el qual treballeu?

A. S.: Després d’escoltar les històries de les persones que hem rescatat i de comprovar la falta d’informació que tenen, vam decidir anar al Senegal a portar aquesta informació. És un país amb possibilitats, amb moltes empreses emergents, però la gent en marxa. Marxa perquè hi ha un imaginari europeu, com El Dorado. Vam parlar amb tres entitats senegaleses perquè fossin ells qui donessin la informació. Nosaltres vam redactar una guia pedagògica amb diferents temes, comunicació, migració, drets humans… Vam començar a Mbour, al sud de Dakar, perquè té un port de sortida molt gran. Vam contactar amb quinze persones de la comunitat perquè siguin elles qui facin les xerrades de sensibilització, a partir de la guia, en una primera fase. En una segona fase, expliquen com poden ser les sortides del país: de forma regular i de forma no regular. En cap moment els diem que no surtin. Sí que trenquem amb l’imaginari d’Europa. Respecte de la via irregular els informen de les diferents situacions que poden passar: des del desert fins a entrar a Líbia i el que passa en aquell país, el Mediterrani i l’arribada a Europa quan s’entra de forma irregular.

Després de Mbour anirem a Saint Louis. Allà treballarem amb una altra entitat. A partir de la idea que l’educació ha de ser universal i gratuïta, volem que tothom de la comunitat es pugui formar. De la mà de la upc, que ens han ajudat a aconseguir ordinadors i habilitar-los perquè es puguin carregar cursos als ordinadors, muntarem aules de formació gratuïta. Baixarem cinquanta cursos gratuïts i en línia que ja existeixen, que siguin pràctics per trobar feina. Qualsevol persona de la comunitat pot entrar a l’aula i formar-se. Aquesta fase la duem a terme aquest gener. La comunitat és una mare molt jove que s’ha hagut de quedar a casa, una senyora que s’avorreixi d’estar-se a casa, un noi que vol ser futbolista, ha deixat d’estudiar, però vol formar-se amb un curs, qualsevol persona que vagi on hi haurà els ordinadors i que vulgui formar-se. Després, el que volem és connectar amb empreses perquè hi puguin fer pràctiques.

I.: Aquestes persones que formeu són persones que poden fer el viatge a Europa per via irregular?

A. S.: Sí. En general, sí. De fet, les quinze persones de Mbour van anar a comunitats de dones perquè moltes vegades són elles les que empenyen els fills o els nebots perquè facin el viatge pensant que trobaran alguna cosa millor. També van anar a comunitats esportives perquè molts xavalets es pensen que jugant a futbol podran venir aquí a jugar. És a dir, persones que en poden empènyer a altres a fer el viatge i persones que estan en una edat favorable per migrar.

I.: Actueu també amb les escoles del Senegal?

A. S.: Només treballem amb tres entitats. Una part del projecte és amb les Écoles Pies de l’Afrique de l’Ouest, i ells sí que ho faran des de les seves escoles. Una altra entitat és diadem Sénégal (Diaspora Développement Edu­ca­tion Migratio) i l’última és una associació petita, Tagal log. Per a nosaltres la base del projecte és que mori menys gent al mar. Però mai dir que no migrin. Perquè migrar és un dret. Però cal mostrar què passa quan es fa aquest viatge: màfies, violacions, embarassos… Ens hem trobat tantes situacions, quan hem rescatat, des d’una nena de dotze anys amb un bebè de dos i prenyada de nou a nenes que fugien de l’ablació… Cal que ho sàpiguen, i nosaltres també.

Mai hem deixat de migrar. Som una espècie que migra. El que passa és que ara tenim les xarxes socials, cosa que afavoreix molt més la comunicació. I ens assabentem més del que passa arreu. Sabem que amb el canvi climàtic tindrem noves onades de migració. Pel simple instint de conservació, innat a totes les espècies, i nosaltres som animals. Quan veiem el perill, què fem? Fugim. I amb la nostra família.

I.: Com és el moment en què deixeu les persones rescatades a port?

A. S.: És un moment molt dur, perquè nosaltres ja no hi podem fer res més. Nosaltres fem atenció en primera instància. Som una ONG de socorristes. Una ong petita, sense infraestructura per continuar treballant a terra. Són altres entitats a cada país les que es fan càrrec dels rescatats quan arribem a port.

Però quan ja són a terra són com deixalles, sense recursos, infants sense escolaritzar, sense accés al més bàsic, que comencen a delinquir per pur instint de supervivència. A vegades és la llei de la selva, perquè aquestes persones en trepitgen d’altres.

Nosaltres, afortunadament, tenim suport psicològic, però aquestes persones no en tenen. Què passa amb ells? Per a nosaltres és frustrant. Sempre connectem amb les persones que estan a bord. Perquè les veiem i ens veiem a nosaltres. No veiem les diferències. Ajudem igual que ajudaríem una persona gran que cau al carrer. I, per al rescat a l’aigua, ens emparen totes les lleis i tractats internacionals.

I.: Pel que fa a la consciència col·lectiva, heu notat alguna canvi des dels inicis del projecte el 2015?

A. S.: Sí. He començat dient que hem estat molt temps adormits i de sobte la gent s’ha començat a despertar. El fenomen de la Greta Thunberg ha esperonat els nois i joves per sortir a lluitar. Aquesta nena es plantava cada divendres amb un tros de cartró davant del Parlament suec. Si una nena amb un tros de cartró ha arribat a bellugar tot el que hem vist, els infants d’avui poden arribar molt lluny. I es comença per un tros de cartró. Perquè com a espècie tenim data de caducitat. O ens cuidem i ens protegim entre tots o ens morim tots.

I.: Què podem fer des d’associacions com Rosa Sensat?

A. S.: Publicar la realitat, denunciar, muntar xerrades, muntar activitats a les escoles. Lluitar per la inclusió. Fomentar tot tipus d’activitats per gestionar l’empatia. En el camp de l’educació es poden fer moltes activitats. A partir de la intervenció que vam fer a l’Escola d’Estiu el juliol passat, hem vist que podem fer moltes coses junts. Actualment estem fent activitats amb FundEsplai. També tenim un acord amb la UB per fer un màster d’Educació.

Hem de tenir cura dels més petits, que són els que canviaran el món i el planeta. Nosaltres ja poca cosa podrem fer. El planeta és de tots. I Àfrica no és un continent pobre. Només cal preguntar-nos d’on surten els components dels mòbils, o els diamants de les joieries… Potser Àfrica no és tan pobra, potser és que els estem espoliant, bombardejant, violant, maltractant, esclavitzant… No hem sabut gestionar la riquesa del planeta. I la nostra esperança és en les noves generacions.

 

 

 

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!