L’entrevista. L’educació infantil en temps de confinament. Una identitat per construir i compartir

Transcrivim la conversa entre dos mestres d’educació infantil. Eva Sargatal està vinculada sobretot al 0-3, mentre que David Castillo va començar també en el 0-3 però actualment se situa al 3-6. Tots dos estan vinculats a l’Asso-ciació de Mestres Rosa Sensat, i reflexionen sobre la identitat de l’etapa educativa partint de la certesa que és el fruit de la construcció que se n’ha socialment al llarg del temps i que ha evolucionat amb els diferents canvis socials, econòmics i culturals que s’han esdevingut. Les experiències que cada persona viu en aquest temps de confinament, com també els debats educatius, mediàtics i socials que s’estan obrint sobre els infants tancats a casa –què els podem oferir, si cal fer «escola a casa», etc.–, de ben segur faran canviar els punts de vista, les idees i la identitat que atribuïm als infants i la funció de l’escola i de les mestres.

Eva Sargatal: Jo visc a la Garrotxa i des de dins a casa tot pren una rellevància diferent, però la situació d’incertesa, por, inseguretat, pèrdua del control crec que és real a tot arreu.

David Castillo: A Bar-celona, com a altres ciutats i pobles, la situació en què et priven de la llibertat de poder circular es fa més feixuga a mesura que van passant els dies. Depèn del barri on vius, hi ha diferències. Aquest dissabte passat publicaven les dades de contagis als diferents barris de Barcelona i eren molt altes al barri de Roquetes o a la Trinitat Vella, mentre que les més baixes eren les de Sant Gervasi. És una situació en què es constata com les condicions de vida i el nivell socioeconòmic comporten diferències, no només davant la possibilitat de contagiar-se, sinó de la qualitat de vida que es pot tenir en una situació de confinament.

Penso, de totes formes, que no deixa de ser una situació que ens posa a prova i que ens ofereix l’oportunitat de veure-ho tot des d’una nova perspectiva i d’aprendre.

E. S.: Mira, justament ahir llegia el mestre César Bona, que remarcava que el Currículum no en deia res, de tot això, i que no podem oblidar que la finalitat de l’educació és adquirir eines, més que transferir coneixement, i que des de les administracions aquest fet hauria de quedar molt clar.

“M’agradaria centrar-me
en què ha passat
amb els infants. Han
sigut els grans oblidats?”

La incertesa del moment ens ha portat a reinventar-nos, a conèixer-nos millor i, sobretot, a desenvolupar una part de cadascun de nosaltres que no sabíem que existia.

Però m’agradaria centrar-me en què ha passat amb els infants. Han sigut els grans oblidats? Per poc que ens aturem a examinar-ho, veurem que sí. Però no és res que ens vingui de nou. No s’han tingut en compte els seus drets.

Els infants necessiten moure’s i estar en contacte amb l’aire lliure. Cal tenir cura de la seva salut i també tenir en compte que poden ser potencials transmissors de la malaltia. El Síndic de Greuges ha demanat que es permeti sortir als infants amb determinades condicions, una proposta que ha rebut d’entrada una resposta negativa del Govern central. Quina ha de ser la prioritat en aquest moment? El dret de cada infant de poder sortir o protegir-ne la salut i la de les persones que hi estan en contacte?

Però no podem reduir aquest confinament al fet que no poden sortir al carrer. El que necessiten ara és seguretat en la relació. El que necessita un infant per sentir-se segur és una casa –un espai quotidià– i la seva família.

Alhora, també és moment en què els adults ens hem d’aturar per observar i identificar les pròpies emocions, intentar comprendre-les i no caure en un estat de xoc que ens paralitzi emocionalment.

A partir d’aquí, podrem acompanyar els nostres fills en la pèrdua de les rutines que ens aportaven la seguretat familiar necessària, i acollir i deixar fluir les emocions, la seva incomoditat.

Amb senzillesa i des de l’empatia, podem explicar i acompanyar aquesta situació, confusa i desconeguda, i conduir la conversa cap a una visió positiva, que porti a imaginar situacions boniques que es poden viure dins de casa.

D. C.: Gairebé des del moment en què es a va dir que les escoles estarien tancades durant quinze dies, les famílies van començar a rebre una allau de recursos i activitats per fer amb els infants a casa durant el confinament. Les xarxes socials van plenes d’activitats per fer, per compensar allò que es suposa que els infants «perdran» pel fet de no anar a l’escola. Hi ha manuals de supervivència per al confinament amb infants, sobre com sobreviure al confinament del coronavirus amb infants, com s’aconsegueix que els infants aguantin un mes tancats a casa, idees i joguines per entretenir durant el confinament, les millors activitats per tenir els fills entretinguts, jocs, retallables, manualitats i webs perquè els infants no s’avorreixin durant el confinament…

No solament es troben en pàgines web de poca transcendència, sinó també com a seccions de diaris de tirada nacional. Però quina idea d’infant i de família hi ha al darrere d’aquests titulars? Vivim en una societat de consum que de sobte sembla haver-se quedat sense clients o compradors pel confinament, i que veu, en aquesta situació, una oportunitat per omplir webs i diaris, i per captar nous clients: les famílies. És el moment de les edicions extres de formacions en línia obertes a les famílies, amb més o menys criteri, per aprofitar el moment i donar recursos i més recursos…

Es transmet una imatge de família sense capacitat per gestionar una situació de «viure temps en família», com si no fossin capaces de gaudir d’una situació d’estar junts, una situació que, malgrat que és difícil, permet disposar d’un bé tan preuat com escàs: «temps per estar junts». És la idea d’una família que no coneix el seus fills i que ha de recórrer als mateixos recursos que s’ofereixen o que es venen per a tots els altres infants, una família que no l’observa i no sap què li agrada ni què necessita, que no parla sobre el que sentim en aquests moments tan estranys… Però cada família és un context diferent, i segurament gran part de les famílies que necessitin aquests recursos seran d’aquelles que no tenen accés a tota aquesta informació… És el que passa sovint amb els pensaments reduccionistes i simplificadors de les persones que, per desconeixement i desgana, o per interès, tendeixen a generalitzar i a donar una resposta única, sense tenir en compte que la clau de l’èxit de qualsevol plantejament que es faci i de qualsevol argumentació serà la contextualització de cada situació i, per tant, la personalització de l’atenció i la resposta que es dona a cada context familiar.

I si pensem en la imatge d’infant que transmeten? Només cal que ens fixem en les paraules amb què fan referència al fet de viure un temps de confinament amb «els fills i les filles»: sobreviure, aguantar, entretenir, no avorrir-se… La idea que passar aquest temps obligat a casa és una mena de tortura per la qual les famílies han de passar. A més a més, hi ha explícita la idea que els infants necessiten estar ocupats únicament a través dels estímuls que els proporcionin els adults, sense confiar en la gran capacitat creativa que tenen i infravalorant l’avorriment, que, en canvi, s’obre com una possibilitat per trobar-se obligat a posar en marxa les pròpies estratègies.

I com reaccionem a tot això, en una part de les escoles? (Parlem en general, però som conscients que no representa tots els equips, sinó alguns casos que ens semblen representatius.) Doncs, en part arrossegats per velles dinàmiques i tradicions o cedint a la pressió i la demanda d’algunes famílies, alguns equips de mestres es posen en marxa preparant i fent arribar activitats per als infants, col·laborant amb la idea que els infants han d’estar contínuament ocupats amb activitats «curriculars» amb les quals aprenguin coses, que treballin la psicomotricitat fina, que practiquin l’escriptura del seu nom i els dels seus companys i companyes, que facin un experiment, que resolguin un repte… D’alguna manera s’ha apoderat de nosaltres una certa por a donar una imatge «poc professional» d’una mestra que no és present.

“Es transmet una imatge de família sense capacitat per gestionar una
situació de “viure temps
en família”, com si no fossin
capaces de gaudir d’una situació d’estar junts”

E. S.: A les mestres del 0-3, crec que ens envaeix una confusió interna. Per una banda, defensem que el contingut curricular s’aprèn a partir de situacions quotidianes; però, per l’altra, aboquem mil i una propostes d’activitats plàstiques i d’experimentació a les famílies. Com quedem, quotidià o no quotidià? És molt diferent preparar espaguetis per dinar amb el pare o la mare que experimentar amb espaguetis o pintar espaguetis.

Busquem la connexió amb les famílies perquè no es sentin soles. I em pregunto si cal que els anem donant pistes. Són o no són capaces de sortir-se’n soles amb els seus fills? Cal, aquesta connexió periòdica?

D. C.: Cal en el sentit de mantenir el vincle que s’ha creat al llarg del curs i, d’acord amb cada context social i familiar de cada infant, determinar quina és la millor manera de fer-ho, però sense pressions ni artificis innecessaris. D’alguna manera és intentar fer-nos presents sense ser-hi físicament.

D’aquesta situació, dels nostres pensaments i de les nostres accions es pot llegir entre línies quina és la identitat que té l’etapa de l’educació infantil per a la societat on vivim.

Per aquest motiu ens hauríem de preguntar qui som com a etapa educativa, qui volem ser i què esperem d’aquests infants que tenim davant: què és un infant de 0 a 6 anys?, què necessita un infant entre els 0 i els 6 anys?, quina és la funció de l’escola 0-6 anys?, què significa aprendre?

Però aquest procés de construcció de la identitat de l’educació infantil ha d’anar més enllà de les mestres. No podem ni hem de construir-la sols. Hem de crear moments compartits amb les famílies per poder construir aquesta idea d’infància, d’escola i d’aprenentatge que ens permetrà anar posant les bases d’un canvi de concepció de què és la infància. Si som capaços de fer-ho, estarem evitant que, com està passant aquests dies, moltes famílies es preguntin com poden seguir el ritme de l’escola.

E. S.: Fa pocs dies una mare m’explicava que a casa intentava que el seu fill de tres anys no perdés el ritme de l’escola: llevar-se a l’hora de sempre, activitat de matí, esmorzar, una estona de joc al terrat, i més activitat. Sembla que això és que una família rep del que es fa a l’escola.
Potser ens haurem de preguntar per què l’escola es considera aquest espai de productivitat i activitat constant, quan el currículum ens parla d’una escola on ser, on viure, on gaudir i aprendre de les situacions quotidianes.

A casa, més que mai, aquestes situacions reals hi són: vestir-se, parar la taula, els moments a la dutxa, regar les plantes, cosir un botó, llegir un llibre… Justament en parlava Francesco Tonucci, l’educació permet involucrar dues entitats, escola i família: «L’educació haurà d’estar encaminada a desenvolupar la personalitat, les aptituds i les capacitats de l’infant fins al màxim de les seves possibilitats.»
Tant a l’escola com a casa, aquests fets quotidians han de prendre valor perquè, rere aquests detalls, s’hi amaguen un munt d’aprenentatges de vida.

Com a mestres, hem d’aprendre a ensenyar. Justament aquesta setmana m’han recomanat un llibre que es diu La hora de classe, de Massimo Recalcati, amb un fragment que m’ha deixat donant-hi voltes: «Sea cual sea el nivel educativo, el verdadero corazón de la escuela está formado por horas de clase que pueden ser aventuras, encuentros, hondas experiencias intelectuales y emocionales. Porque lo que queda de la escuela en la época de su evaporación es la belleza de la hora de clase, […] porque una hora de clase puede abrir siempre un mundo; puede ser siempre la ocasión de un auténtico encuentro».

Crec que si alguna cosa podem aprendre aquests dies és a plantejar-nos la tasca d’educar molt més enllà d’ensenyar. I, sobretot, a valorar el temps.

Aquests dies també podríem aprofitar per rellegir el Currículum. Quins conceptes ha d’aprendre? Les orientacions del Departament diuen que es tracta d’oferir tasques que siguin significatives per a l’aprenentatge dels alumnes i que, alhora, permetin reforçar el desenvolupament de la seva autonomia personal, generar motivació i curiositat.

David, tu que has viscut els dos cicles des de dins, quina creus que hauria de ser la funció de l’escola infantil? I penses que aquesta situació ens porta a redefinir-nos com a etapa educativa?

D. C.: Encara perdura sovint la idea que l’escola és transmissora de cultura i de coneixements, quan hauríem de partir d’una concepció de l’escola com a generadora de cultura, la cultura de la infància.

L’escolarització a l’educació infantil ofereix als infants la possibilitat de trobar-se amb un context social diferent al de la família on establir relacions socials i vincles a partir dels quals construir la pròpia identitat, amb l’oportunitat de sentir-se valorat pel que s’és i no pel que s’arribarà a ser.

L’escola l’hauria d’oferir l’oportunitat de viure contextos rics, estimulants i interessants que permetin als infants interpretar i transformar la realitat, acompanyats d’adults que valoren aquestes interpretacions com una forma de respectar la manera que els infants tenen d’entendre el món.

“Hauríem de partir d’una concepció de l’escola com
a generadora de cultura, la cultura de la infància.”

Una infància que aprèn a partir de les situacions de vida, i no d’activitats aïllades sense cap connexió amb la seva vida, demana mestres que replantegin la seva tasca d’educar molt més enllà d’ensenyar.

Per tant, ens equivoquem si volem una resposta clara a quina és la funció de l’escola infantil, perquè no pot haver-hi una resposta senzilla a una realitat que és complexa, com són la vida i l’escola, amb tots els factors que hi intervenen. L’etapa d’educació infantil és una etapa complexa. Hem de partir de la idea que l’etapa de la vida dels 0 als 6 anys no té res a veure amb cap altra etapa de la vida, per la quantitat dels canvis significatius que s’hi produeixen i per la importància i la repercussió que tindrà en el futur de cada persona la maduració que s’hi produeix en diferents àmbits, com també pels aprenentatges que s’hi construeixen en interacció amb l’entorn físic i social.

A això cal afegir que, des del punt de vista d’educació formal, no és una etapa obligatòria, i a més a més està dividida en dos cicles, cosa que encara fa més complex parlar de tota aquesta etapa com una sola cosa quan hi ha professionals que han seguit diferents itineraris i tenen titulacions, categories i condicions laborals molt diferents, i els dos cicles estan situats en edificis separats, sovint sense connexió entre ells.

En aquest marc de complexitat i fragmentació no podem perdre de vista els infants i quines necessitats «reals» tenen. Necessiten fer activitats? Necessiten jugar? Penso que cal oferir-los propostes amb sentit i contextualitzades, que estiguin lligades als seus interessos i necessitats, de manera que ja podem descartar una mateixa activitat per fer-la amb tots els infants. I què hi ha amb més sentit i més contextualitzat que la mateixa vida a casa seva? Si cada infant és únic i irrepetible, i cada família també és única i irrepetible, com podem pretendre establir uns criteris universals per fer que els infants «aprenguin» a casa de la mateixa forma com es fa a l’escola? No ens enganyem, els infants aprendran coses diferents a casa de les que aprenguin a l’escola. Perquè són contextos diferents i complementaris.

Si ens llegim les nou capacitats que s’han de desenvolupar al llarg de l’etapa d’educació infantil, ens adonem que són habilitats globals que abasten tots els aspectes de la persona –socials, afectius, motrius, comunicatius, cognitius– i que, a més a més, l’assoliment d’aquestes capacitats no acaba amb l’educació infantil, ja que són potencialitats humanes que estan en constant desenvolupament.
Però sí que és veritat que hi ha aquesta idea, en la situació actual, de moltes famílies, que s’ha de «fer escola a casa».

E. S.: La resposta segurament no és senzilla. Hi ha qui abans de tot això feia escolarització a casa, però ara ens demanen que fem escola a casa sense que ho haguem decidit. No hem pogut aprendre a fer-ho. I fer escola a casa demana un pare o una mare que sigui allà, present, acompanyant. Quan alhora podem estar preocupats pel teletreball. De debò que aquest és el paper que pertoca a les famílies?
I cal pensar en quan tornem a l’escola. Caldrà donar valor al temps, a parlar, a acollir, a escoltar. A tenir present la realitat.

Haurem de tenir en compte les grans diferències amb què hauran viscut aquests dies els diferents infants.

Escrivia Joan Maria Girona no fa gaires dies que «Cadascú portarà una experiència diferent. Portarà a la seva motxilla vivències agradables o desagradables, es notaran diferències en el seu estat anímic. Hauran patit uns més que altres. Hauran passat més pors, més angúnies, més incerteses…, segons la realitat social de les seves famílies, segons el tipus d’habitatge on han estat tancats, segons les incerteses dels adults propers de casa seva. La salut mental de tothom se’n ressentirà i la dels més vulnerables encara més».

D. C.: Jo no tinc ni idea de què passarà quan tornem a l’escola, però el que sí que tinc clar és que no serem els mateixos. Hi haurà hàbits que hauran canviat, la nostra percepció de la vida, les relacions, el valor de cada cosa…

Però no podem deixar que el temps passi sense mantenir el vincle que tenim amb cada nen i amb cada família, sigui quina sigui la seva situació i independentment del barri on visqui.

Una experiència de vida tan forta com la que estem vivint no ens pot deixar impassibles. Tenim l’oportunitat i la responsabilitat de replantejar-nos quina és la identitat d’aquesta etapa educativa, i aquest és un procés de construcció en el qual hem de participar infants, famílies i mestres.

E. S.: Com a conclusió de què passarà quan tornem a l’escola, jo diria que serem més rics, perquè haurem fet un munt d’aprenentatges, els millors aprenentatges, aprenentatges de vida.

Eva Sargatal i David Castillo

 

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!