La integració de famílies immigrants i els seus infants als Països Baixos

Amb l’excepció d’un període relativament breu després de la Segona Guerra Mundial, quan moltes famílies holandeses van emigrar a Austràlia i Canadà, els Països Baixos tenen una llarga història com a país d’immigració (per exemple, els hugonots francesos al segle XVII, els refugiats belgues després de la caiguda d’Anvers el 1914), amb alguns pics pel que fa a les xifres, com l’arribada de “treballadors estrangers convidats” en els anys 1960 i 1970, i, més recentment, els refugiats (sirians).

En aquest article descric l’evolució de les polítiques i les pràctiques del govern holandès pel que fa a la integració d’infants de famílies migrants (incloent les refugiades) en el sistema d’educació i cura; em centraré en els primers anys. L’educació i l’atenció a infants de 0 a 4 anys és important per a la integració en la societat, perquè si s’inicia aviat pot comportar un canvi positiu. Farà que la transició a l’educació primària sigui més fàcil i crea igualtat d’oportunitats per a tots els infants.

Un repàs històric a les polítiques d’integració
Les polítiques d’integració per als immigrants als Països Baixos mostren al llarg dels anys un gir clar des d’un enfocament pluralista a una política d’assimilació. En el passat, aquestes polítiques es caracteritzaven per la multiculturalitat. En els anys seixanta i setanta del segle passat la immigració es considerava un fenomen passatger. La creença generalitzada era que els treballadors convidats tornarien als seus països al cap d’uns anys. Aquest període de la Política de les Minories (Poppelaars & Scholten, 2008) es basava en un reconeixement del valor de la diversitat i la inclusió. Per exemple, en les escoles hi havia la possibilitat d’aprendre la llengua d’origen.

A partir dels anys 1990, els Països Baixos s’han allunyat d’aquesta perspectiva (Poppelaars & Scholten, 2008) vers una Política d’Integració. La prioritat va passar a ser la integració dels immigrants en la societat holandesa, però encara amb possibilitats de mantenir la llengua i cultura pròpies. A principis del segle XXI, aquesta línia de raonament va continuar amb la Política d’Integració Nou Estil, on la integració va esdevenir responsabilitat única dels immigrants, en lloc de ser una iniciativa compartida en la mateixa mesura per la majoria i les minories. No es tracta en realitat d’una política d’“integració”, sinó més aviat d’una política d’assimilació.

Les polítiques i les pràctiques educatives
El gir en la política general d’immigració es reflecteix en les polítiques educatives i lingüístiques. Com a part de la Política de les Minories s’havia donat suport a l’ensenyament de la llengua d’origen a les escoles. No només per millorar les capacitats en la llengua d’origen, sinó també per utilitzar la llengua d’origen per ajudar en l’aprenentatge de l’holandès com a segona llengua. Més endavant, la política lingüística i educativa es va centrar més en l’aprenentatge de l’holandès, que es va prendre com la primera prioritat per integrar (o assimilar) en la societat holandesa. Això va donar lloc a polítiques estrictes de “només holandès” en els serveis d’educació infantil i primària.

Als Països Baixos, l’educació i l’atenció de la primera infància es caracteritzen per ser un sistema dividit. D’una banda, hi ha l’atenció a la infància general (0-4 anys), i de l’altra banda, hi ha programes adreçats a infants (a partir dels 2 anys i mig) d’entorns desafavorits.

L’atenció a la infància general és un bé social important. Contribueix al desenvolupament dels infants i permet treballar als pares. Però, si ets un infants “en risc” (entre 2 anys i mig i 4 anys) tens dret a assistir a un centre d’educació preescolar especial, finançat pels ajuntaments. Aquests serveis especials d’educació i atenció a la primera infància ofereixen suport extra (conegut com al VVE, o Voor- en Vroegschoolse Educatie) als infants en risc de començar l’educació primària amb un retard lingüístic en holandès en comparació amb els companys. El VVE pretén prevenir desavantatges educatius per tal d’oferir més oportunitats als infants mitjançant un inici a temps. La definició d’estar “en risc” (de començar l’escola amb una bretxa educativa) ha canviat amb els anys. Solia referir-se només a infants els pares dels quals eren d’origen immigrant, però actualment es refereix a infants que provenen de famílies amb baixos ingressos i, per tant, pot incloure infants holandesos monolingües. La idea és que les famílies amb ingressos baixos tenen dificultats per crear entorns lingüísticament rics a casa, la qual cosa és un bon predictor del desenvolupament lingüístic.

Al llarg dels anys, el VVE ha esdevingut un sistema professional i de qualitat. La majoria de professionals del VVE estan capacitats per organitzar activitats lingüísticament riques amb els infants. El nombre d’hores setmanals de contacte no és gaire elevat (un màxim de 10, però la nova legislació estableix 16 hores), però aquestes hores són força intenses. Leseman i Veen (2016) demostren que gairebé tots els infants VVE mostren un efecte positiu en el seu desenvolupament. Se supera entre un 50 i un 66% la bretxa pel que fa a vocabulari, i pel que fa a les escales sobre la funció executiva (sobretot l’atenció) s’arriba a un 50-75%. Això val especialment per a infants d’origen no occidental. El que ha contribuït a l’èxit del VVE ha sigut el fet que els membres de l’equip estan formats per enriquir el joc i la fantasia dels infants, i també són capaços de mantenir un bon equilibri entre activitats de llenguatge i de matemàtiques per una banda i un joc ric per l’altra. També han resultat útils les àmplies oportunitats per a un desenvolupament professional, sobretot el coaching in situ.

Sembla lògic que el VVE hauria de ser accessible als aproximadament 2.500 infants refugiats de menys de 4 anys que són als centres d’acollida. Malauradament, mentre que a l’educació primària i secundària hi ha serveis als centres mateixos per als nouvinguts (vegeu Bilgili, 2019), en l’àmbit preescolar hi ha una manca important de polítiques i pràctiques. Això no passa només als Països Baixos, sinó també a altres països europeus (Vandenkerckhove & Aarssen, 2019) i als Estats Units (Park et al., 2018): els infants petits refugiats no es consideren com un grup amb necessitats educatives i de cura concretes, sinó com un “accessori” dels seus pares. A causa d’aquestes “respostes extraordinàriament febles” (Park et al., 2018) per part de les autoritats, als Països Baixos hi trobem grans diferències qualitatives en les pràctiques de l’educació i l’atenció a la primera infància dels infants refugiats. 

Alguns ajuntaments han garantit als joves refugiats l’accés als serveis VVE. El problema, aleshores, és que els programes VVE estan dissenyats originalment per a infants amb un possible retard en el llenguatge però que tenen almenys algun contacte amb la llengua holandesa, no per a absoluts principiants. A més, els convenis econòmics existents no incloïen els infants de famílies refugiades (bàsicament no es tenien en compte), però això ha canviat recentment. En altres casos, els centres d’acollida estableixen una “sala de joc” on els pares poden jugar amb els infants sense que hi hagi cap treballador present. Finalment, hi ha l’opció de l’atenció de dia en els centres d’acollida, portada per voluntaris. Evidentment, els voluntaris poden ser capaços d’oferir el tipus adequat de suport i d’activitats, però molts d’ells no tenen les habilitats d’interacció educativa necessàries que ajuden a estimular el desenvolupament dels infants. Hi ha una manca de coneixements sobre nocions com el multilingüisme, els efectes d’experiències traumàtiques i una falta general de coneixement dels antecedents. Per exemple, moltes famílies refugiades provenen de països on l’educació i l’atenció a la infància o bé no existeix o, en tot cas, no és un servei universalment accessible per als primers anys. Amb una combinació d’alts nivells d’estrès, experiències traumàtiques i incertesa, els pares poden ser reticents a deixar els seus infants a la cura de persones estranyes o de serveis amb els quals no estan familiaritzats. És clarament necessari que el personal tingui una formació addicional, no només a causa de la creixent diversitat de les famílies amb què treballen, sinó també per comprendre millor el context i l’origen de les famílies refugiades i les conseqüències que se’n desprenen en termes de conducta, per desenvolupar relacions de confiança i comunicació. Una complicació afegida és el fet que hi ha un nivell de rotació elevat: sovint les famílies es mouen d’un centre a un altre, o a una casa en un altre municipi. Això dificulta l’establiment de plans d’acció educativa, i el seguiment del desenvolupament de cada infant.

Abordar qüestions com el multilingüisme, les experiències traumàtiques, la diversitat i la inclusió no forma part (o si més no, no una part important) del currículum central de la formació inicial dels professionals de l’educació i l’atenció a la primera infància. Aquestes qüestions són precisament les que els professionals han d’afrontar en la seva pràctica diària.

Fa poc, el Consortium Vluchtelingenpeuters (“bebès refugiats”), formada per quatre organitzacions privades i semipúbliques, va llançar un seguit de fullets per als ajuntaments, les organitzacions de refugiats i els centres d’educació i atenció de la primera infància. Una altra iniciativa és el recentment completat projecte Erasmus+ MyREF (vegeu Vandenkerckhove & Aarssen, 2019), especialment el material de formació per a professionals que treballen amb infants petits refugiats. Són escenaris (això és, situacions reals basades en exemples que ha recollit l’equip) que requereixen una acció dels professionals que s’estan formant. Se’ls demana que pensin quin és el problema, que hi reflexionin, trobin una resposta i després comparin les seves pròpies respostes amb la “real”. Els materials (en anglès) estan disponibles gratuïtament a través de: https://www.sardes.nl/MyREF.

És important que l’educació i l’atenció a la primera infància arribi als infants refugiats, perquè moltes de les seves famílies tenen unes xarxes socials limitades, sovint estan estressats i tenen moltes obligacions. Els centres d’educació i atenció a la primera infància poden tenir un paper rellevant en el procés d’integració. Al centre, els pares es poden trobar amb altres pares, comunicar-se amb membres de l’equip per parlar sobre els seus infants, i entrar en contacte amb el funcionament de la societat holandesa.

Conclusions
Malgrat que la immigració no és un fenomen nou als Països Baixos, l’onada de refugiats de fa uns anys va fer que el govern assumís una perspectiva de “gestió de la crisi”, cosa que a la pràctica va significar centrar-se en l’educació i no en l’educació i l’atenció de la primera infància. En els darrers anys, molts infants s’han traslladat de centres d’acollida a cases, i molts dels infants que arriben de nou als Països Baixos ho fan a través de la reagrupació familiar. Això significa que el govern hauria de desenvolupar una visió a llarg termini que porti a una política sostenible. Hi haurà fluctuacions en la intensitat i en la mida dels grups immigrants, i per tant la visió a llarg termini hauria de ser resistent als canvis pel que fa al nombre i a l’origen dels nouvinguts, i abordar les necessitats dels infants petits amb professionals de l’educació i l’atenció a la infància ben formats, amb un currículum adequat i un finançament sostenible.

Bibliografia
Bilgili, Ö. (2019). “Policy approaches to integration of newly arrived immigrant children in schools: The case of the Netherlands”, OECD Education Working Papers, No. 206. París: Edicions OCDE. https://doi.org/10.1787/f19de900-en.

Leseman, P. & Veen, A. (red.) (2016). Ontwikkeling van kinderen en relatie met kwaliteit van voorschoolse instellingen. Resultaten uit het pre-COOL cohortonderzoek. Amsterdam: Kohnstamm Instituut.

Park, M., Katsiaficas, C. i McHugh, M. (2018). Responding to the ECEC needs of children of refugees and asylum seekers in Europe and North America. Washington DC: Migration Policy Institute. https://www.migrationpolicy.org/research/responding-ecec-needs-children-refugees-asylum-seekers-europe-north-america

Poppelaars, C. & Scholten, P. (2008). “Two worlds apart: The divergence of national and local immigrant integration policies in the Netherlands”, Administration & Society, 40(4), 335-357.

Vandenkerckhove, A. & J. Aarssen (2019). High time to put the invisible children on the agenda. Supporting families in the context of asylum: where ECEC can make a difference. Treball per a EECERA 2019.

Vluchtelingenwerk (2019). Cijfers over vluchtelingen, Nederland, Europa, wereldwijd. https://www.vluchtelingenwerk.nl/feiten-cijfers/cijfers-over-vluchtelingen-nederland-europa-wereldwijd

 

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!