Marie Claire Chavaroche Laurent
Cap del projecte nacional per a la infància a CEMEA, França.
Aquest article vol destacar les diferents observacions i ensenyaments que van aportar cinc projectes de viatges d’estudi a Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Dinamarca i Hongria, amb el tema “la vida a l’aire lliure, condició per al desenvolupament dels 0 als 6 anys”.
Els Centres de Formació en Mètodes d’Educació Activa de CEMEA[i] són un moviment a França de persones implicades en pràctiques relacionades amb els valors i els principis de l’educació progressista i els mètodes de l’educació activa per transformar entorns i institucions mitjançant l’acció individual.
Per tal de plantejar aquestes idees i compartir-les amb el major nombre possible de persones, CEMEA ha triat l’instrument ideal, la formació. Per començar, es formà el mateix moviment, perquè creiem que és una condició necessària per formar altres persones. Els anys 2016 i 2017, vint-i-nou persones de la xarxa CEMEA van fer trenta-nou viatges d’estudi amb el programa Erasmus+ de formació professional. D’aquesta manera, ens vam embarcar en una “recerca-acció” i cada participant va poder observar les aplicacions pràctiques de projectes que integraven la vida a l’aire lliure dels infants.
En analitzar els diferents testimonis, vam adonar-nos que fossin quines fossin les experiències i característiques dels professionals participants, la majoria de comentaris que feien referència a qüestions de cada país, així com a les idees personals sobre la importància o no del grup d’edat, la relació amb la durada del temps que es passava fora en qualsevol estació o clima i la relació ecològica i ambiental amb la natura. Vam basar també les nostres observacions en el fet que a França la vida a l’aire lliure està estrictament regulada quan es tracta d’infants de 0 a 6 anys, amb la justificació de reduir riscos. Però això ja és per si mateix tot un tema per als educadors.
De fet, podrien els professionals francesos assumir més riscos amb els infants que tenen al seu càrrec? Fa trenta anys, solíem recollir fruites de la natura per fer pastissos i menjar-nos-els amb els grups d’infants. Vam mesurar els riscos i els infants no corrien més perill que actualment.
Potser actualment, a França, les nocions de risc i perill són d’un altre ordre i reservats a les famílies?
És important especificar aquí que vam realitzar la recerca tenint en compte la seguretat dels infants que tenim al càrrec i amb l’objectiu de distingir el que significa posar algú en perill o prendre un risc, dues situacions que no tenen el mateix significat. Els intercanvis i les trobades entre els participants i els amfitrions van possibilitar una millor comprensió de les diferències i les particularitats.
Com en cada viatge, la trobada amb el que és aliè, amb un lloc diferent, contravé les nostres conviccions i idees. I això no passa sense influir en el que observem. Comprenem el que veiem o tendim a veure el que comprenem?
El primer escull va ser comparar la nostra legislació amb les dels països europeus que ens van acollir. La resposta que segueix ens permetrà aprofundir en la qüestió de la nostra legislació francesa i comprendre com s’interpreta.
Això no obstant, segons tots els participants dels viatges, la legislació francesa limita els projectes i es considera “…un fre a l’hora de prendre riscos, la legislació limita els professionals i les famílies i els provoca conflictes sobre qui té la responsabilitat directa”, o “sovint es recorre a la noció de perill per parlar de millores de seguretat per als adults, de manera que la paraula ‘seguretat’ s’utilitza per limitar els projectes francesos”, però estem convençuts que “l’assumpció de riscos ha de ser constant per permetre que els infants parteixin dels seus coneixements i aprenentatges per aprendre més.”
Però la regulació francesa no ho prohibeix tot. Segons un participant, “el que costa d’entendre de les lleis generals franceses és que no clarifiquen el que es pot fer a l’aire lliure amb infants de 0 a 6 anys… Pel que fa als equipaments i a les àrees de joc, hi ha dos decrets[ii] que emmarquen les pràctiques. Més enllà de les normes específiques, els dissenys exteriors i les mesures de seguretat no es basen en la legislació sinó en recomanacions i consells. Si algunes coses són factibles, ens preguntem per què a França hi ha tan pocs espais exteriors fets amb materials naturals i no prefabricats”.
En els veïns europeus i en els centres que ens van acollir, ens va sorprendre veure moltes similituds i moltes divergències en comparació amb la realitat francesa en relació a l’educació del risc amb els infants. Ens va sorgir una pregunta: és un tema de cultura, d’educació dels adults o de formació?
La manera d’oferir als diferents grups d’edat la possibilitat de viure a l’aire lliure és molt diferent d’un país a l’altre, fins i tot d’un centre a un altre en el mateix país, gairebé en tots els països que vam visitar. Malgrat que dues participants pensen que “no sembla que a Alemanya l’edat sigui un criteri per deixar-los sortir a fora”, o “…al contrari que a França, una qüestió de seguretat”, no és igual en els altres països.
“A l’Institut Pikler Lóczy d’Hongria, des de la primera infància tot està pensat i planificat per a la motricitat dels infants. El risc es mesura amb adults no intervencionistes. Mai col·loquen un infant en una posició que no hagi après per ell mateix. Els que encara no caminen passen la major part del temps dins, mentre que els de 3-6 el passen majoritàriament fora.”
La naturalesa ofereix moltes maneres d’aprendre, de descobrir. La natura té un impacte ambiental i també un impacte en el desenvolupament econòmic dels nostres països. La relació dels adults amb la natura està canviant; l’impacte en els més petits canviarà aviat perquè un infant petit viu totes les experiències que els adults el duen a descobrir quan se’l fa còmplice i no se’l força. La relació amb una natura preservada és, per tant, una qüestió d’educació! I per això hem d’oferir als infants situacions a l’aire lliure on puguin viure les seves pròpies experiències.
És essencial ser conscients de l’origen, de l’entorn. Com s’adapta l’ésser humà al seu entorn, com actua en el seu entorn? Sovint se citen qüestions relatives a la salut en els projectes que afavoreixen la vida a l’aire lliure, però pensem que cal tenir en compte la cultura del lloc.
“A Dinamarca, les instal·lacions de vegades són bàsiques, però l’entorn és naturalment ric, tot és una descoberta, noves sensacions i noves emocions.”
“La pedagogia d’Emmi Pikler promou que els infants passin la major part del temps a fora, sempre que és possible en contacte amb els elements (aigua, sol, vent, etc.). Es considera que per als més petits la relació amb l’entorn aporta experiències sensorials que impliquen la visió, el tacte i l’oïda. L’entorn natural és prou ric per diversificar les situacions d’interaccions i descoberta.”
I encara a Hongria, “la migdiada a l’aire lliure fins a temperatures de -6°C (-42.8°F) es considerava i es feia amb el major respecte per la seguretat dels infants. Els beneficis per a la salut dels infants han estat ben demostrats, sobretot beneficis per a un son més profund i refrescant, beneficis per al sistema immunològic i el desenvolupament de relacions sensorials amb els elements naturals (cant dels ocells, vent a la cara, etc.)”.
Les nostres observacions qüestionen també el compromís polític en relació amb l’ecologia, amb l’educació en l’entorn, perquè més enllà de l’objectiu que els infants visquin a l’aire lliure per a la seva plenitud, no volem preparar els ciutadans futurs perquè siguin respectuosos amb l’entorn?
“L’educació referent a l’entorn canvia la relació amb el món, sobretot perquè permet crear una relació amb l’entorn en què els infants creixen i se sensibilitzen vers la flora i la fauna. La visió que tenim del nostre entorn és una qüestió global.”
“La comprensió actual sobre el fenomen de cohabitació entre espècies vegetals requereix un altre posicionament. Som part de la natura, voler dominar-la és un punt de vista depredador. Només he observat aquesta situació al meu grup-classe, mai quan he visitat altres grups. Així, la guia constant de l’autoritat de l’adult sobre el que s’experimenta malmet l’elaboració del sentit crític i el sentit de llibertat?”
Les nostres històries, els nostres hàbits, les nostres idees sobre educació i salut diferencien les nostres cultures, i cada país pensa que té LA solució.
Segons un participant, “viure a l’aire lliure sembla una tradició al països del nord d’Europa. A França, la por que l’infant es posi malalt, que passi fred, és constant. A França, quan plou no podem sortir. En els centres d’educació infantil, de vegades la preparació per sortir es fa molt complicada per als equips, sempre hi ha la por d’embrutar-se quan se surt. A Dinamarca, els bressols són fora, així que els bebès dormen fora. No és gens estrany veure pares dins un pub i el bebè dormint a fora al cotxet, fins i tot quan fa fred. Les criatures més grans van equipades amb roba d’abric d’esquiar i no sembla que als adults els preocupi que s’embrutin”.
“A França, si plou, ens quedem al pati cobert, i a Alemanya…, ens posem impermeables. Pel que fa a les escoles del bosc, la vida a l’aire lliure requereix una posició particular de l’educador, que té moltes idees i saber fer. Sempre porta materials, i la resta depèn dels infants: Ooooh!! Un bolet desconegut? La passejada esdevé una classe de biologia. Voleu jugar? Es pengen cordes dels arbres i el bosc esdevé un parc”.
L’objectiu dels viatges era confrontar-nos amb les nostres certeses i qüestionar les nostres pràctiques professionals a França. Em sembla que ho vam aconseguir. “Jo tenia certs reflexos de precaució ‘cultural’. Estava convençuda dels aspectes positius de la vida a l’aire lliure, però no m’havia plantejat realment com potenciar-ho i encara menys havia reflexionat sobre el concepte de risc i seguretat durant l’activitat lliure”.
El reconeixement de la tasca dels professionals passa per l’aprovació de les famílies. Pensem que és universal! S’han fet poques observacions sobre la qüestió del gènere en els infants, però pensem que seria interessant aprofundir en aquest punt. “Actualment, a Alemanya s’estan desenvolupant les escoles del bosc. Fa vint anys que existeixen. Pel que fa a la que vam visitar i on vam fer observacions, hi van sobretot nens (a penes una quarta part són nenes). L’equip n’és molt conscient… Les concepcions sobre educació de les famílies haurien de canviar.”
En alguns països, les famílies han rebut educació de l’entorn. Forma part del seu ADN. Com a conseqüència, els resulta natural que els seus infants rebin la mateixa educació des de ben petits.
“Els equips han d’orientar els pares en l’assumpció de riscos dels infants! Qüestions de (falsa) legislació i responsabilitat pública poden paralitzar l’educació activa. En la vida, cada pas conté una part de risc, en qualsevol estructura en què es trobi l’infant.”
Quan les famílies tenen una altra cultura, com s’adapta el professional a la cultura diferent de l’infant? “A Bolonya (ciutat universitària), tots els infants parlen alguna altra llengua a més de l’italià.”
L’acceptació del projecte per part de les famílies és fonamental. “A Dinamarca, així que la família accepta que el seu fill vagi a l’escola del bosc, es pensa i s’organitza la qüestió del risc i el fet que la criatura no està sempre a la vista de l’adult. L’infant pot moure’s en un jardí de 20.000 m2 on no és visible tota l’estona (però sap on és l’adult).”
“A Alemanya, les famílies que vam conèixer ens van explicar que el procés d’inscripció inclou una fase en què s’avalua la compatibilitat entre el projecte de l’escola i els seus valors i ideals.”
“A Itàlia, les estructures acullen infants que viuen al barri. Els equips reben la gent del barri sense cap diferenciació social o professional”.
Els feedbacks de molts dels participants fan referència als projectes pedagògics dels equips que van conèixer. També parlen del suport i l’orientació d’algunes organitzacions governamentals i de les polítiques aplicables en alguns països i les consideren models exemplars.
“A Alemanya, quan es presenta a les autoritats un projecte ben pensat i ben argumentat, té moltes possibilitats de rebre suport… La voluntat política està fortament orientada cap a una tornada a la natura”.
“A Dinamarca, tots els grups socioeconòmics estan interessats en l’acollida en projectes de bosc, el sistema col·lectiu de protecció està molt desenvolupat. Majoritàriament les famílies marxen en bicicleta quan deixen el seu fill o filla a l’escola infantil. Les polítiques ecològiques són molt potents i les segueix tothom a tot arreu (moltes bicicletes, 100% aliments ecològics en les escoles, etc.)”.
“A Itàlia i a Alemanya, la roba dels infants els permet embrutar-se, protegir-se de la pluja, sortir a l’aire lliure no és un obstacle”.
“A Itàlia, els infants tenen accés als parcs i a zones exteriors perquè els educadors han pensat i han integrat la vida a l’aire lliure en el projecte. Per fer més eficient la vida a l’exterior, es va compartir el tema amb el màxim de persones, professionals de l’equip i famílies. El projecte, basat en la Teoria de la Restauració de l’Atenció (ART) se’ns va explicar com un procés d’aprenentatge tranquil”.
A Europa hi ha lliure circulació d’homes i dones des de fa uns anys, però el sector de la infància a França encara té dificultats per “ampliar horitzons”. Els viatges van ser una molt bona oportunitat per trobar-nos, intercanviar, modificar les nostres vides, les nostres pràctiques i mirar els altres d’una altra manera, també dins els nostres centres.
Volem pensar que aquesta mena d’estudis han ofert la possibilitat de moure físicament les persones perquè puguin acceptar el que és desconegut i nou i, en conseqüència, experimentin alguna mena de moviment psíquic.
Marie Claire Chavaroche Laurent, cap del projecte nacional per a la infància a CEMEA, França.
[i] CEMEA: http://www.cemea.asso.fr/.
[ii] Decret núm. 94-699 del 10 d’agost de 1994 que estableix les exigències de seguretatper als equipaments de zones de joc col·lectives. Decret núm. 96-136 del 18 de desembre que estableix les prescripcions de seguretat per a les zones de joc col·lectives.
