Quan la infància marca diferències

Søs Bayer, professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Roskilde i Aarhus, Dinamarca.
Ha realitzat diverses recerques sobre la cultura del joc, el quotidià d’infants i joves i la gestió del  temps a les escoles.

La infància és una invenció. O un constructe. Això ho sabem. Però l’impacte d’aquesta afirmació és enorme, i en aquest article l’utilitzarem per subratllar i comprendre la manera com s’entén actualment la infància en la societat occidental en general i, en concret, a Dinamarca.

El pensament és el coratge de la desesperança
Giorgio Agamben, filòsof

Philippe Aries (1973-1982) va ser el primer historiador que va articular aquesta afirmació: la infància és una invenció que es va introduir al segle XII i establir al segle XVII. En la societat tradicional, com Aries l’anomena, la durada de la infantesa quedava reduïda o restringida. “No hi havia espai per a la infància en aquest món”, diu (Aries, 1982: 48). La infància es restringia al període més sensible. Aquest període era una mena de fase debraços i manyagues. Si la criatura sobrevivia a aquest període, i quan s’havia desenvolupat físicament, aleshores se l’implicava i compartia la vida amb els adults (i amb altres infants, és clar), en el joc i en la feina. Tampoc no hi havia joventut: l’infant passava sobtadament dels braços i les manyagues i d’una condició molt anònima a convertir-se en un adult. En aquella època, la família, com a institució de la societat, era molt diferent d’avui, i diferia en molts aspectes del que s’ha denominat la “família nuclear” o la família burgesa. Era una família extensa: pare, mare, germans, oncles, ties, avi i àvia, i altres menes de parents o empleats.

Aquesta família extensa introduïa l’infant a la cultura, als valors i al coneixement. La infància era una mena d’aprenentatge, controlat per aquesta família extensa o una altra família. Era habitual que l’infant anés a parar a una altra família de ben petit, per servir i per convertir-se en membre d’aquesta nova família extensa.

Segons Aries, hi ha dues perspectives o enfocaments sobre el que va provocar el canvi i va atorgar un lloc nou a l’infant. La primera és que l’escola va substituir l’aprenentatge o la formació que abans donava la família. Això va comportar que l’infant deixés d’estar amb adults en el joc i en la feina i esdevingués subjecte de la feina d’uns altres adults. En aquest sentit, a l’infant se li va donar un calendari i un programa i se’l va tancar en unes institucions especials (igual que als pobres, als criminals, etc.). Primer en escoles i després en llars d’infants. Evidentment, aquest canvi responia a canvis en la societat, una societat que avançava cap a la industrialització i el capitalisme. L’infant va entrar en una mena de quarantena. La infància es pot considerar com aquest període de quarantena, un període en què l’infant queda exclòs de la vida normal, la vida quotidiana consistent en dies de joc i (una mica) de feina. L’infant fou exclòs d’aquesta mena de vida.

El segon aspecte és que aquesta “escolarització” no podia tenir lloc sense que hi hagués també canvis en la família. La família esdevé, d’acord amb els canvis socials, una institució més reduïda, si tenim en compte el nombre dels membres de la família. Esdevé una família més petita, i un espai per a la cura i la devoció. Cura i devoció tant entre els membres de la família com, sobretot, entre la mare i l’infant. La cura i la devoció eren la nova tendència, i creaven uns vincles familiars molt més emocionals que els que es donaven abans. En certa manera es podria dir que aquests canvis en la família incloïen l’infant en un sentit extrem, i basaven la família en emocions, devocions i en la cura. L’infant, així, esdevé un argument per a la família.

Hi ha tres aspectes d’aquests canvis que són particularment significatius. I es poden recollir en tres conceptes: divisió, temps i poder. Tots tres són conseqüència de la societat capitalista. La divisió entre la família i l’infant és el primer, però aquesta separació no és l’única. Cal parlar també de la divisió entre joc i treball; i connectat amb el proper concepte, el temps, la divisió del temps entre temps de treball i temps de lleure. El temps es fa important, i el concepte circular del temps és substituït per la linealitat: el temps com una línia llarga de moments, agrupats en segons i que avancen en una única direcció. Endavant. El temps és una gran part de la divisió, però és a la seva manera la part més important dels canvis per a l’infant. El temps esdevé una part més important de la socialització. Els infants es socialitzaran amb el temps –o es disciplinaran, tal com diu Michel Foucault (1983). El temps és disciplina, i les escoles són una de les institucions més importants per fer que així sigui.

El tercer concepte, el poder, està relacionat amb la societat capitalista i és una condició i una conseqüència de la relació no satisfeta entre el capitalista i la classe obrera, el proletariat. Per posar alguns exemples vinculats amb l’infant i la infància: les divisions a les escoles són els temes de les assignatures; el món es concep com a dividit en diferents àmbits, connectats en la realitat, però dividits en la ment. Les classes són un altre exemple de divisió, i en les institucions la divisió en espais diferents, no amb els companys de joc, sinó basada en un principi d’organització. Se situa l’infant en la cambra on hi ha espai. I es col·loquen en classes d’edats. El temps també està dividit, i antigament el rellotge de la fàbrica sonava quan s’acabaven les hores de feina. El mateix a les escoles: el rellotge sona quan comença la classe, i un altre cop quan acaba. I tot el dia és un llarg horari, d’una classe a l’altra i d’una assignatura a l’altra. En les institucions el temps es divideix en l’hora de jugar, l’hora de menjar, l’hora de dormir, que no segueix el ritme dels infants, sinó del rellotge. Què passa si no tens gana quan és l’hora de menjar, o no tens son quan és l’hora de dormir? És, i segueix sent, el temps industrial per al qual es disciplinen els infants. I finalment: el poder. El poder dels adults és l’aspecte més significatiu de la relació entre adults i infants. Un poder tan natural que els infants no el qüestionen, ni tampoc ho fan els mateixos adults. El dret a decidir en nom dels infants o de manar-los i controlar-los es considera de fet com un… dret. El dret a tenir poder o a governar està vinculat als adults, i l’única raó és que són adults. I d’aquesta manera l’infant esdevé un objecte per als esforços de l’adult.

 

Infants confinats

Aquest és doncs el primer punt: l’infant és “confinat”, amb altres infants, amb infants de la mateixa edat, en diferents tipus d’institucions educatives, separat de la família i dels adults que no estan implicats en el treball amb els infants. La infància esdevé un període d’exclusió, un període d’aprenentatge, un període de maduració i és, en certa manera, una nova forma de confinament. Un element molt important en aquesta nova forma de confinament és la psicologia del desenvolupament, que esdevé una mena de cotilla per als infants: l’infant s’ha de desenvolupar, com a possibilitat i com a resultat. L’infant desenvolupat és l’infant sa. Un infant desenvolupat es vincula a un desenvolupament sa.

En aquest període de la infància en desenvolupament hi trobem diversitat de discursos. Des de la religió i el concepte de l’infant dolent fins al concepte de l’infant mal·leable. Entre aquests dos discursos podem trobar altres visions diferents de l’infant: algunes basades en la idea de desenvolupament. I tot i que l’època moderna conté en aparença una nova mirada vers l’infant com a ésser competent i com a actor de la seva pròpia vida, segons la sociologia de la infància(James, Prout& Jenkins, 1999), podem veure un moviment contrari simultani, on els infants no es veuen com res més que una fotografia de la família, i en una posició molt tensa respecte de la mare. Aquests dos discursos, així com altres, són presents actualment, i junts construeixen un patró de la manera actual de veure els infants. Són fragmentsde la visió global (del concepte) de la infància (Warming, 2011: 31).

El discurs de l’infant dolent sorgeix de la religió, i des del principi de l’etapa de la infància en evolució. L’infant era considerat dolent, i només per mitjà de la disciplina, la violència i la fe correcta podia esdevenir un ésser humà bo: “Amb el mal s’elimina el mal”, semblava ser el lema d’aquest concepte d’infància. A la banda contrària hi ha l’infant innocent. I malgrat que la visió de l’infant dolent no atorgava cap intenció a l’infant, aquesta altra visió el veu com a bo i innocent. És en certa manera un equilibri entre natura i cultura. El primer discurs considerava l’infant dolent per naturalesa, el segon considera que és bo per naturalesa i que la cultura el torna dolent.  Segons aquesta visió dels infants, el que els convenia en l’etapa de maduració era mantenir-se en la natura, i només a partir d’una certa edat entrar en contacte amb la cultura (o la societat). Jean Jacques Rousseau (1762) ja va escriure sobre això en l’època anterior a la Revolució Francesa, i va considerar l’infant com un subjecte amb desitjos, drets i necessitats especials. Rousseau va introduir el que més tard seria la visió natural dels infants i la infància: que l’infant era una peça de la natura i que evolucionava a través d’un desenvolupament natural. Sigmund Freud també considerava la cultura com a problemàtica en l’etapa de maduració de l’infant. “El malestar en la cultura” era una de les seves obres, i d’alguna manera ja ho diu tot. “Maduració”era un altre terme clau en la seva obra, i considerava que l’encontre amb la cultura en el període de maduració podia produir traumes i repressió. L’infant no en tenia consciència, i moltes de les coses que passaven en la infància romandrien en l’inconscient. Però malgrat tot, les amenaces viscudes per l’infant durant el període de maduració podien tenir conseqüències importants. I en aquest sentit, es posicionava en contra de l’idea que aquestes amenaces no tenien importància i que, per exemple, les agressions físiques no traumatitzaven els infants. Freud representa una variant de la psicologia del desenvolupament. En interpretacions posteriors d’aquesta perspectiva psicoanalítica hi ha una tendència a valorar la importància de la mare i a veure el desenvolupament de l’infant en fases. El més significatiu sobre la psicologia del desenvolupament actual, inspirada en totes aquestes aportacions, és que posa el focus en les mares, a qui atorga un paper central, que el desenvolupament natural es dona en fases i la idea que aquest desenvolupament és universal.

Infàncies diverses

La infància com a invent modern es basa en tot això i en la idea que la família és molt important. La família tria i representa la socialització primària, segons expressen les idees psicoanalítiques amb una visió més sociològica. Però la infància actual, tal com hem vist, es viu tant en famílies com en institucions. Aquesta divisió en la infància és característica de la infància en societats pre- i postindustrialitzades. I en certa manera suposa una ruptura amb les dues teories de la socialització, i acaba la idea de la psicologia del desenvolupament. És complicat parlar sobre socialització primària (família), socialització secundària (l’escola moderna en les seves diferents formes, primer encontre de l’infant amb un entorn social) i socialització terciària (entorn, etc.), perquè totes arriben a l’infant més o menys alhora. L’investigador danès Lasse Denick (1988) ho anomena la “doble socialització” en un intent de destacar aquesta singularitat de la infància actual, dividida almenys en dos àmbits: la família i la institució (i després l’escola, associacions de diferents formes, etc.). En anomenar-la “doble” posa l’èmfasi en la importància de la institució, una importància que tendim a subestimar. La família continua sent molt important, però no és l’únic àmbit important en la vida dels infants i en la manera com són formats i es formen ells mateixos. Sigui com sigui, la institució no pot transformar la misèria de l’infant, més aviat la destaca i l’amplifica. I aquest és el segon punt: les infàncies no són iguals, ni tan sols dins el mateix barri, la mateixa classe, la mateixa ètnia. Ni el mateix país. La infància es viu de maneres diferents i en aquest sentit hem de parlar d’infàncies diverses. La qüestió més important avui sembla ser aquest fet, i la seva conseqüència: la desigualtat. Dencikfa referència a l’evangeli segons Mateu quan diu el que provoca aquesta doble-situació reforçant la procedència familiar:“A aquell qui té, li serà donat; i a qui no té, fins allò que té li serà pres” (Dencik, 1988: 102).

 

Re-tradició

En la mesura que és una construcció, la infància pot ser una altra cosa. O fins i tot pot desaparèixer. Molts autors han afirmat al llarg dels anys que la infància era a punt de desaparèixer (Cunningham, 1988; Giesecke, 1996). I tot i que pot ser una alerta controvertida, és possible veure algunes tendències en aquest sentit. L’infant ha d’esdevenir adult fins i tot abans de ser infant. L’actual èmfasi en l’aprenentatge n’és un exemple. El discurs de l’aprenentatge es pot considerar com una re-tradició en dos sentits: els infants han d’esdevenir capaços i hàbils –llegir, comptar i treballar– més de pressa que la generació adulta. I aprenentatge és només una altra paraula per dir desenvolupament. Així que, en certa mesura, retornem al període abans que s’inventés la infància i en l’època de l’encotillament, en què els infants no es consideren infants, sinó futurs adults.

A Dinamarca la desigualtat és l’argument polític per promoure un aprenentatge més ràpid i una infància més curta. La postura política és que a través d’un aprenentatge i una educació primerencs pot desaparèixer la desigualtat social. Tal com ha demostrat la història, la desigualtat no la poden resoldre les institucions, les escoles i l’educació –simplement perquè la font d’aquesta desigualtat són qüestions materials, polítiques i econòmiques, i és allí on s’han de resoldre. En aquest sentit, el programa més important ara és el de la (des)igualtat social. I per donar una perspectiva constructiva de com investigar aquest tema, i com practicar o no practicar aquest programa, m’agradaria assenyalar alguns aspectes (tot i sabent que la desigualtat s’ha de resoldre econòmicament i políticament):

  • La importància d’alliberar l’infant de discursos dominants sobre l’aprenentatge i el desenvolupament (en formes rigoristes).
  • La dificultat d’analitzar, o de posar en pràctica, la importància del paper que poden tenir les institucions.
  • La importància d’assumir aquest exercici d’anàlisi i pràctica com a tasca per revolucionar les pràctiques de les institucions.
  • La importància d’analitzar les desigualtats entre els infants i les maneres diferents de viure la seva infància.
  • La importància de les relacions, entre adults i infants, i entre els mateixos infants, sigui quina sigui la seva edat i el seu moment de desenvolupament i creixement.
  • La importància de revolucionar la ideologia relativa a la família.

Søs Bayer, professora a la Facultat d’Educació de la Universitat de Roskilde i Aarhus, Dinamarca.
Ha realitzat diverses recerques sobre la cultura del joc, el quotidià d’infants i joves i la gestió del  temps a les escoles.

 

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!