Monogràfic. La colla del parc: l’exercici físic com a agent socialitzador

El filòsof i sociòleg Émile Durkheim de­fineix la socialització com el mecanisme d’integració d’un individu en la societat, mitjançant el qual un subjecte adquireix les eines físiques, culturals, intel·lectuals i morals necessàries per tal d’actuar en el seu si. El procés de socialització ha de permetre, doncs, obtenir capacitats per a la interacció social. Comporta la interiorit­zació de la cultura del grup social en què vivim, alhora que la societat i la cultura mateixa van evolucionant.

És evident que el procés de socialització és especialment important i intens en la infantesa. És en aquests primers anys que anem configurant la nostra personalitat i aprenem com funciona el món i a relaci­onar-nos amb els altres. Com a societat, invertim grans esforços a fomentar que els més petits aprenguin a interaccionar, assumeixin el sistema de valors de la so­cietat i s’hi integrin. Som conscients que és necessari perquè puguin aconseguir un ple desenvolupament.

El procés de socialització, més enllà de la infància

La socialització no s’acaba en aquesta primera etapa de la vida. De fet, no s’acaba de completar mai. Ha de ser així perquè les persones siguem capaces de mantenir-nos integrades a un entorn amb canvis cons­tants i perquè puguem sentir que tenim una vida plena. Som éssers socials i necessitem poder interactuar de manera eficaç en el context en què vivim, en qualsevol etapa.

En alguns moments, però, això es fa més difícil. L’envelliment és una fase de la vida que va lligada a molts canvis. Es produeix una davallada física que freqüentment va acompanyada d’un estigma que implica una major feblesa dels entorns socials. En molts casos la vida social de la gent gran queda fins i tot anul·lada.

Esdeveniments com la jubilació i la viudetat poden causar la sensació de pèrdues de suport, soledat no desitjada, aïllament i, fins i tot, manca d’interès pel món exterior. Alguns dels principals agents socialit­zadors poden veure’s afeblits i arribar a desaparèixer.

Per tot això cal posar èmfasi en la socialit­zació i les relacions interpersonals entre les persones d’edat avançada, per tal d’evitar el seu aïllament i, en conseqüència, millorar tant el seu benestar físic com psicològic.

La vellesa no és una malaltia, és una etapa més de la vida, amb coses bones i dolentes com qualsevol altra, però en la qual acostumen a incrementar-se els pro­blemes de salut. Durant aquesta etapa els professionals sanitaris en moltes ocasions centren el focus de treball en el cos de la persona, a saber com es troba físicament. Es controlen la pressió arterial, el colesterol, els trastorns musculoesquelètics, i alguns fins i tot s’aventuren a recomanar un treball cognitiu. Però, què passa amb la dimensió

social i espiritual d’aquestes persones? Les relacions socials, allò que ha donat sentit a la nostra vida i que l’ha feta significativa durant molts anys, es pot ensorrar com un castell de cartes i el sistema lluita prioritàri­ament per mantenir el nostre cos sa, deixant en segon terme la salut social i emocional.

Els Parcs, les Xarxes i l’activitat física com a instruments de socialització

Des del 2010, Dipsalut (l’Organisme de Salut Pública de la Diputació de Girona), en col·laboració amb els ajuntaments de la demarcació, organitza sessions d’activitat física en grup als Parcs Urbans de Salut i a les Xarxes i d’Itineraris Saludables.

Els Parcs Urbans de Salut són conjunts d’aparells que conformen un circuit disse­nyats per poder-hi fer exercici físic moderat. Estan instal·lats a l’aire lliure i a l’espai públic. Han estat dissenyats per una co­missió multidisciplinària d’experts per tal de garantir-ne la seguretat, l’accessibilitat i la idoneïtat, tant dels aparells com dels exercicis que s’hi fan, així com un treball homogeni de tot el cos.

Els Itineraris Saludables són recorreguts que transcorren tant per dins el nucli urbà com pels entorns. Estan senyalitzats de manera permanent per facilitar la pràctica d’activitat física moderada, principalment per caminar. Una Xarxa d’Itineraris Saluda­bles és un conjunt d’Itineraris Saludables connectats entre ells. El model en xarxa presenta avantatges sobre els camins incon­nexos, ja que permet a l’usuari crear nous recorreguts segons les seves necessitats.

Es tracta d’equipaments dissenyats i implantats pel mateix Dipsalut arreu de la demarcació de Girona amb un doble objectiu: combatre el sedentarisme i l’obe­sitat, alhora que proporcionar oportunitats d’interacció social.

Des de l’Organisme vam posar l’accent en el fet que l’exercici físic, fet en grup, pot esdevenir un element clau de socialització i pot crear importants vincles socials entre els diferents actors. Tant els participants com les persones que condueixen l’activitat poden arribar a crear un fort sentiment d’identitat col·lectiva, de pertinença a un grup que ja no actua de forma individual, sinó que ho fa des d’una xarxa formada per persones amb unes característiques comunes.

Les sessions són gratuïtes, dirigides per dinamitzadors especialitzats, que no no­més tenen els coneixements necessaris per conduir una sessió d’exercici físic, sinó que també compten amb la formació i l’experiència requerida per tal de poder fer una tasca de mobilització comunitària i afavorir la interacció social aprofitant l’oportunitat que brinden les sessions i aquests equipaments.

Els ciutadans poden participar lliurement en aquestes dinamitzacions, durant tot l’any i sense necessitat d’inscripció prè­via o cap altre tipus de requeriment. Els Parcs i Xarxes esdevenen, doncs, un punt de trobada, un espai de socialització, en el qual especialment les persones adultes i aquells que ja han entrat a l’estadi de la vellesa, poden compartir jocs, paraules, vivències i expressar sentiments i emoci­ons. Les persones que hi participen troben un espai per relacionar-se, un mitjà per conèixer gent, per fomentar l’autonomia, potenciar el seu benestar, compartir una estona en companyia, establir relacions socials, cooperar i construir amistats i sentir-se útils.

Els mateixos participants a les sessions han atribuït aquesta dimensió relacional als Parcs i les Xarxes. En els qüestionaris d’avaluació qualitativa han remarcat la dimensió socialitzadora de les sessions d’exercici físic, amb afirmacions com «Et

relaciones amb la gent», «Xerres i t’ho passes bé», «Et veus amb la colla i les amigues», «Surts de casa, i t’entretens. Hi fas amistats», «És com un lloc de trobada que mentre fas salut fas amics i no estàs tan individualitzat», «És un punt de reunió».

L’entrenament de les habilitats per a la vida en aquests equipaments

Cap a principis de la dècada dels noranta, la Divisióde Salut Mental de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va començar a difondre els materials informatius i educatius dissenyats per donar suport i promoure internacionalment l’educacióen habilitats per a la vida (HpV) a les ins­titucions educatives. Van definir un grup de destreses psicosocials, que a partir de llavors es coneixerien com a «Habilitats per a la Vida». D’aquesta manera, es va arribar a un consens sobre quines eren les deu habilitats fonamentals: presa de decisions, pensament creatiu, autoconei­xement, pensament crític, empatia, solució de problemes, relacions interpersonals, comunicació assertiva, gestió d’emocions i sentiments, gestió de tensions i estrès.

Les habilitats per a la vida s’aprenen o es modifiquen a través del procés de socialitzacióque viu la persona al llarg del seu cicle de vida. No tothom les desenvo­lupa amb la mateixa facilitat, no perquè no en siguem capaços, sinó perquè no tots tenim les mateixes oportunitats.

Com va definir l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al document Life skills education for children and adolescents in schools (Ginebra, 1994), «Les habilitats per a la vida faciliten a les persones en­frontar-se amb èxit a les exigències i els desafiaments de la vida diària». Quan les persones entrenen les HpV milloren la seva capacitat per viure una vida més sana i feliç, intervenir sobre els determinants de la salut i el benestar, i participar de manera més activa en la construcció de la nostra societat.

Tradicionalment, les HpV s’han treballat en nens i joves. No obstant això, des de Dipsalut creiem que, igual que el procés de socialització, el seu entrenament ha de continuar més enllà. S’ha de posar l’èmfasi en els infants, adolescents i joves, però no es pot deixar aquí, de la mateixa manera que el seu treball no es pot limitar a l’àmbit de l’educació formal. Considerem que cal entrenar-les en totes les etapes de la vida i en múltiples escenaris. En el cas de les persones grans, això contribuirà que facin un balanç positiu del seu passat, valorant positivament la seva experiència, millorant la seva integració familiar i social, per viure amb més satisfacció la resta de la seva vida.

Aquest treball d’habilitats per a la vida també es duu a terme aprofitant l’opor­tunitat que ens ofereixen les sessions dirigides d’exercici físic que es programen periòdicament als Parcs Urbans i a les Xarxes d’Itineraris Saludables. La persona encarregada de dirigir la dinamització ha de tenir en compte el cicle d’aprenentatge de les HpV. Aquest cicle ha de ser el model a seguir per estructurar les successives sessions amb l’objectiu d’aconseguir canvis a nivell individual i de grup.

Partim de la base que una sessió de dina­mització és un espai ideal d’experimentació de vivències individuals i col·lectives. Apro­fitem aquest espai per al desenvolupament de dinàmiques que permeten la reflexió; aquesta ens porta a la consciència i a conèixer i identificar les HpV. En finalitzarcada dinàmica i en acabar la sessió, el/la dinamitzador/a ha de facilitar la reflexió dels participants, mitjançant preguntes que permetin reflexionar sobre les habilitats identificades.

Seguidament, amb l’acompanyament del monitor els participants mateix hauran de proposar recomanacions o accions que puguin conduir a canvis positius en la vida diària. Aquesta acció ha de conduir novament a la reflexió i la revisió de les habilitats i han de provocar l’inici d’un nou cicle d’aprenentatge gràcies a la motivació que generen en el participant els canvis fets fins al moment.

Així doncs, les sessions d’exercici físic que periòdicament s’organitzen a Parcs i Xarxes permeten molt més que combatre el sedentarisme i transmetre hàbits de vida saludables. Ens serveixen per facilitar oportunitats de socialització i per treballar aquestes destreses que tan importants són per moure’ns per la vida i poder qualificar-la de plena i feliç.

GEMMA BRUNET I RIVERO
Tècnica responsable del programa
de Parcs Urbans i Xarxes d’Itineraris
Saludables de Dipsalut
(Organisme de Salut Pública de
la Diputació de Girona)

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!