El poema cal convidar-lo a moure’s amb nosaltres. El poema abraça la veu i el cos en el seu moviment i és escrit per llegir-lo, dir-lo, fer-lo córrer i que surti del llibre. Només així podrem moure’ns entre versos i podrem moure el món.
A Nou decret, nova mirada? Coherència i rigor per l’infant de 0 a 3 anys Etapa educativa: Escola Bressol 0-3 Modalitat: A distància, sessions en directe Total d’hores: 15 hores Formadora: Eva Sargatal Conèixer i fomentar el joc de l’infant a l’escola bressol Etapa educativa: Escola Bressol 0-3 Modalitat: Presencial a l’Escola Bressol Petit Univers de
Sovint, quan parlem de lectura, imaginem un moment reposat i de serenitat, en què el cos es destensa –només ens cal subjectar el llibre i deixar fer la vista– i el cap s’activa. Però moviment i lectura es relacionen de moltes altres maneres més subtils que val la pena repassar.
Cada dia els infants adquireixen noves habilitats, i desenvolupen i van madurant les seves capacitats gràcies a la multitud d’experiències, que són fruit de la seva interacció amb l’entorn. L’experiència motriu esdevé la porta d’entrada al desenvolupament personal, social, emocional, afectiu, cognitiu…
Després d’haver-nos trobat amb Matteo Bini ara fa vuit anys, a l’Escola d’Estiu de 2015, ens tornem a posar en contacte amb ell. És un atelierista de les escoles de la ciutat de Reggio Emilia que de sempre ha considerat el moviment com un llenguatge expressiu i l’ha tingut molt present en les seves recerques i projectes. És ell qui, de fet, ens va ajudar a entendre que, més que d’educació del moviment, el que cal és parlar d’educació a través del moviment.
Les famílies són part de l’escola. De fet, sense les famílies no hi hauria els infants; per tant, no hi hauria escola. Donar-los un lloc vol dir fer-los presents a les aules, deixar-los ser-hi tant en l’inici, de manera més distesa i perllongada, com durant la resta del curs. L’objectiu, però, és més ampli, es tracta de teixir uns vincles de confiança, escolta i respecte on es prioritzi una bona comunicació.
Part del coneixement de la infància s’aconsegueix observant, amb respecte i amb mirada de confiança, sabent que la recerca de la seva autonomia necessita la distància justa de l’adult. Parlem de reconèixer l’infant com una persona capaç i, per tant, de vetllar per les seves descobertes, provocant situacions que li ofereixen oportunitats noves per avançar i oferint seguretat sense excés de protecció.
Com a professionals dels 0-3 anys, hem de ser conscients del pes que té el benestar familiar durant el procés de familiarització per assegurar el benestar de l’infant dins i fora de l’escola. Amb aquest objectiu, aquest curs escolar hem engegat un espai d’acollida de famílies per compartir dubtes, pors i inquietuds sobre el que suposa deixar l’infant per primera vegada a l’escoleta.
Els infants fan ús de la seva motricitat no només per moure’s, desplaçar-se d’un lloc a un altre, per aconseguir un objecte que els ha cridat l’atenció o per expressar les seves emocions, sinó merament per ser i per aprendre a pensar.
Se’n parla poc, dels drets dels infants, dels drets dels més petits. En conseqüència, no es prenen compromisos en l’àmbit social i tampoc en l’àmbit legislatiu, i, per tant, hi ha una absència dels estaments que han de regular la qualitat dels serveis dirigits a la primera infància i a les famílies.
Quan un infant es mou, mou la vida. La vida que hi ha dins seu. I la vida està feta de sensacions, de percepcions, de sentiments i d’emocions, d’accions i de parades, que recor-ren el cos de l’infant, que hi habiten, que hi reposen i que s’expressen. Un cos ple de sentits, que capta al màxim durant la infància, amb una necessitat vital d’investigar, de descobrir, de saber i alhora de comunicar tot allò sentit. Permetre a l’infant el moviment des del seu sentir propi, permetre-li la llibertat d’acció, és permetre a l’infant que la vida passi a través seu, és evitar que aquesta s’aturi. És regalar-li el plaer de viure.
En els últims anys, la concepció de «moviment lliure» ha anat gua-nyant terreny en els discursos i les realitats de les escoles, i aquesta idea s’ha anat incorporant en les nostres planificacions.
A Twitter i Instagram oferim un espai d’opinió i de debat sobre fer de mestre, l’escola i l’educació. A la revista recollim part d’aquestes converses.És una oportunitat d’intercanvi al voltant de temes d’interès entre diferents persones a les xarxes socials. Una oportunitat de fer infància en xarxa.
Reconèixer la tasca i el compromís de les mestres és un gest que acostumem a fer poc com a gremi i també com a societat. Hauríem d’aprendre a fer-ho. Per això, aprofitant el moment en què una professional de l’educació com la Mercedes Blasi deixa la seva vida laboral activa, escrivim aquestes ratlles també per explicar la història de la seva relació amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que es remunta la dècada de 1980, quan des de la revista Infància es van començar a organitzar els primers viatges pedagògics. La Mercedes, pedagoga de Granada, era una de les persones fidels que s’apuntaven a aquesta iniciativa, que era alguna cosa més que un viatge: era una excusa per propiciar el contacte entre mestres i experiències educatives, a Catalunya, a la resta dels pobles de l’Estat, i fins més enllà de les fronteres.
Índex. Infància 255 Revista Infància Editorial. Per a la Mercedes Blasi Reconèixer la tasca i el compromís de les mestres és un gest que acostumem a fer poc com a gremi i també com a societat. Hauríem d’aprendre a fer-ho. Per això, aprofitant el moment en què una professional de l’educació com la Mercedes Blasi
La experiencia de Creciendo Juntos: Familia y escuela, tiene como antecedente varios proyectos, entre ellos, los orientados a la construcción de los procesos de lectura y escritura, y es a través de éstos que se va haciendo visible la necesidad de la creación de un vínculo familia y escuela fortalecido, no únicamente desde el objetivo académico, una de las misiones básicas de la escuela, sino además desde la posibilidad de una comunicación afectiva y efectiva con las familias que aporte al fortalecimiento de una crianza respetuosa, positiva y a la corresponsabilidad en la misma.
1.- CONTEXTO
Durante las últimas décadas, gran parte de los países envías de desarrollo y particularmente de América Latina, han presentado ciertos fenómenos comunes, propios de su evolución social: la integración masiva de la mujer al mundo del trabajo, un número creciente de hogares monoparentales,el sincretismo cultural – consecuencia de la cada vez más frecuente inmigración desde países vecinos – y la maternidad y paternidad adolescente.
Debido a la pandemia covid-19 hemos sentido la incertidumbre, el miedo, la desconfianza, la inseguridad, la angustia de separación, la sensación de desapego, así mismo, el cariño, las miradas reafirmantes, el cobijo de una sonrisa, el aliento de una voz protectora…
En Chile, cuando un niño o niña es diagnosticado con una enfermedad oncológica y/o crónica, su vida y la de sus familias se transforma radicalmente, puesto que deben afrontar experiencias desconocidas, como hospitalizaciones, exámenes y controles médicos , como algo habitual.
Introducción
En el marco de una lógica social que pondera el valor de las cosas a la par que debilita el valor de la vida, es necesario reconsiderar la mirada sobre las infancias, el arte y la educación para la construcción de proyectos que tensionen esa lógica que el poder busca instituir, en pos de reinventar colectivamente modos de buen vivir. La articulación de un posicionamiento político pedagógico convoca dimensiones éticas y estéticas para educar a las infancias recuperando la energía vital que impulsa horizontes de porvenir en la complejidad del presente.
Si vols comprar aquest exemplar, pots fer-ho aquí !! Te l’enviem a casa.
A la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya hi ha les Aules Montessori, «pensades i organitzades amb les proporcions reals d’infants d’escoles bressol i parvulari per tal que els estudiants manipulin i aprenguin amb comoditat i d’acord amb els mateixos processos que experimenten els infants», tal com podem llegir a la pàgina web en què les promocionen. També expliquen que permeten practicar amb materials dissenyats per la mateixa Maria Montessori i certificats per l’Associació Montessori Internacional. Estan situades a la planta baixa de l’edifici de la Masia de la Torre dels Frares, al carrer d’en Perot Rocaguinarda de Vic. El dia que les vam anar a visitar amb un grup d’estudiants del grau de Doble Titulació de Mestre de la Universitat de Girona ens van atendre Marta Camps i Berta Vila, que també ens van ensenyar l’Aula Teresa Buscart-Laboratori d’Educació Infantil, un escenari de simulació preparat perquè estudiants de mestre i professionals de l’Educació Infantil puguin observar, experimentar i reflexionar sobre les bones pràctiques a l’escola. L’espai permet fer una aproximació als processos d’investigació, experimentació, exploració i raonament que fan els infants en interacció amb els materials i recursos de l’Aula.
Després de l’aturada estiuenca no hi ha res millor que iniciar de nou el curs escolar amb les lectures que proposem des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, tres títols que mostren la vitalitat del seu servei de publicacions, amb una oferta variada i completa que va des de l’educació infantil fins als àlbums il·lustrats. És observant la diversitat de títols que tenim a l’abast quan hom s’adona de com de necessària és la formació permanent. No us els deixeu perdre!
Els anys vuitanta, Margarida Muset i Joaquim Arenas van viure en primera persona i van orquestrar moltes accions socials i polítiques que havien de garantir que l’ensenyament al Principat fos en català. Avui, a la tercera dècada del segle xxi, en moments d’incertesa per al país i la llengua, fan balanç de la feina feta.
Amb 33 anys d’història i formada actualment per prop de 330 entitats d’arreu del territori, la Federació Catalana de Voluntariat Social és l’entitat de referència del voluntariat social a Catalunya.
Ellen Key (1849-1926) va néixer a Suècia. Estem davant d’una llegidora voraç, d’una escriptora prolífica i d’una conferenciant apreciada. De formació autodidacta, les seves concepcions, també les que tenia sobre educació, són, en essència, fruit de les seves lectures (Rousseau, Pestalozzi, Goethe, Montaigne, Nietzsche, Comte…), i la van convertir en una pionera incisiva i controvertida en molts camps.
Catalunya ha estat i és un referent internacional en molts àmbits i sectors d’innovació. També en el cultural i educatiu. La ciutat de Barcelona ho és en particular com a pol de projecció d’idees i projectes. Quant a renovació pedagògica al llarg del primer terç del segle passat, excel·lí en realitats escolars capdavanteres i en la diversitat de riquesa emprada en metodologia activa.
L’exposició Tros de dona del Museu de la Vida Rural convida els estudiants a reflexionar sobre les desigualtats de gènere, la corresponsabilitat, el reconeixement de les cures i els estereotips.
L’escola Verntallat és un centre públic que acull l’alumnat dels diferents pobles de la Vall d’en Bas i que, en aquest moment, està immersa en un procés de canvi i transformació. Des del 2022 el centre es va adherir al projecte Educació 360 per anar-nos convertint en un centre referent amb aquesta mirada a la Vall i a la comarca de la Garrotxa.
«La introducció massiva dels dispositius mòbils afecta la capacitat d’aprenentatge»
L’alumnat gitano arriba a les escoles i instituts amb la seva motxilla vital. Cal aconseguir una autèntica inclusió que superi els prejudicis i els estereotips vers aquest poble per aconseguir que tinguin les mateixes oportunitats que la resta de la població; que les diferències no provoquin desigualtats.
Nelson Mandela deia que l’educació és l’arma més poderosa que pots emprar per canviar el món. I abans que ell, moltes altres persones, des de diferents esferes polítiques, socials i científiques, han fet veure la importància de l’educació per superar desigualtats, i com pot esdevenir, sens dubte, un ascensor social dels grups més vulnerats, com ara el poble gitano.
La diversitat del poble gitano, les diferents aspiracions envers l’escola, els prejudicis mutus que es donen entre gitanos i no gitanos, la importància d’un treball coordinat en xarxa amb els agents de l’àmbit socioeducatiu de l’entorn proper, el vincle afectiu amb els alumnes, les metodologies que implementem a l’aula, la relació que establim amb les famílies, són temes que hem de repensar a l’hora d’abordar l’acció educativa amb gitanos.
El treball comunitari fa referència a l’esforç cooperatiu d’una comunitat que pren consciència dels seus problemes, s’organitza i desenvolupa els seus recursos i potencialitat, des de la base mateixa de la comunitat local. La salvaguarda dels drets dels infants i joves gitanos exigeix l’esforç mancomunat de tots els agents, des del coneixement i el respecte de la cultura gitana.
Sovint el binomi educació i poble gitano es lliga a absentisme, abandonament prematur i conflicte. No és la nostra mirada. Sí que ho són les propostes des de la nostra experiència.
Acollir, tenir cura, és condició necessària perquè l’escola pugui desenvolupar les seves funcions de socialització i aprenentatge. Una condició que es basa en comportaments i representacions col·lectives fruit d’aprenentatges culturalment organitzats. Si no en som conscients, podem projectar-los com a models universals, col·laborant en el manteniment d’un ordre social injust a les nostres escoles.
El Departament d’Educació va crear la figura professional del promotor escolar, implantada a una trentena de municipis catalans, però encara no està plenament reconeguda dins del sistema educatiu.
Després d’un llarg camí (aules pont, patronat de suburbis, compensatòria…), els infants gitanos estan escolaritzats. Els objectius actuals passen per disminuir un cert absentisme i l’abandonament prematur per tal que les dades siguin semblants a la majoria de l’alumnat del país. Aquest dossier vol incidir en diversos aspectes sobre escolarització i acolliment de l’alumnat gitano als centres escolars i els suports adequats des d’altres instàncies: les administracions i tota la comunitat, gitana i paia.
Aquest article pretén ser una breu aproximació sobre els orígens de l’Escola Catalana de Londres, un punt de trobada de la llengua i la cultura catalana, i la metodologia emprada per ensenyar català com a llengua d’herència fora del domini lingüístic.
L’Escolania de Montserrat és un dels cors litúrgics més antics d’Europa, format per una quarantena de nois d’arreu del país que cada dia omplen el monestir amb les seves veus i captiven els seus visitants. Més enllà de la tasca al cor i de l’extensa formació musical que reben, els nens assisteixen a l’escola del monestir i viuen a la residència, beneficiant-se de tot un projecte pedagògic que posa l’educació integral i els valors en el centre.
«El Signe, d’Albert Jané, m’ajudà a escriure una mica millor la llengua prohibida a l’escola»
El millor elogi d’una escola és dir que s’assembla a una casa. I l’Escola de Bosc, situada al vessant nord-oriental de la muntanya de Montjuïc, s’assemblava a una casa. Una casa on s’aprenia a viure. A viure en plena natura, factor essencial d’una cultura integral. On s’educava per esdevenir persona. Res d’aprenentatges mecànics, sense relació amb la vida. Una escola que era un llibre, sempre obert, de ciència, art i moralitat. Es va inaugurar el maig del 1914 i va ser la primera escola activa pública de Catalunya. Al capdavant de la secció de nois hi havia Antolín Monroy Paz; al capdavant de la de noies, Rosa Sensat Vilà, de la qual estem celebrant el 150è aniversari del naixement, en el marc de l’Any Rosa Sensat, decretat per la Generalitat. A la fotografia, elaboració d’un herbari.
Naveguem enmig de crisis i, mentre l’escola se’n fa ressò, sovint confonem símptomes –alt abandonament escolar prematur, baixa competència lectora, manifestació de violències masclistes, etc.– amb les causes que, alimentades per les crisis, s’originen fora l’escola. Durant la pandèmia hem constatat que les organitzacions educatives han esdevingut potents i resilients quan han enriquit la seva col·laboració permanent. De fet, quan això s’ha omès, les desigualtats i les problemàtiques no han fet sinó augmentar.
Columna. Pedagogies crítiques de base comunitària a l’escola Naveguem enmig de crisis i, mentre l’escola se’n fa ressò, sovint confonem símptomes –alt abandonament escolar prematur, baixa competència lectora, manifestació de violències masclistes, etc.– amb les causes que, alimentades per les crisis, s’originen fora l’escola. Durant la pandèmia hem constatat que les organitzacions educatives han esdevingut
“El Melel” es la forma como las niñas, niños y adolescentes que trabajan vendiendo artesanías, juguetes o comida en la Plaza Catedral nos nombran y nombran el espacio donde el juego, la pintura, la lectura, la risa, el trabajo colaborativo, los sueños y miedos se comparten, el lugar donde reflexionamos sobre los temas que les preocupan como sus derechos, la identidad, el territorio, el trabajo digno, las violencias, la familia, la escuela o la alimentación.
La concepción del niño como sujeto de derechos desde su nacimiento ha alcanzado una gran visibilidad en las sociedades contemporáneas, a pesar de que, paradójicamente, sufren altos índices de violencia física y simbólica. Los derechos humanos, así como los derechos de la niñez, no son del orden de la naturaleza, sino del orden social y político y fueron concebidos en un determinado momento histórico para gestionar nuevas prácticas de vida que considerarían una disposición sensible sobre lo que no era “más aceptable” en la vida comunitaria.
La experiencia de los Fogones de la Memoria es una propuesta de un Colectivo de educadoras/es uruguayas de primera infancia que tiene como objetivos principales contribuir a la construcción de memoria y DDHH con infancias y a través de lenguajes diversos que le son propios.
La Fundación Pública Local Granada Educa, cuenta con cuatro Escuelas Infantiles que vienen funcionando desde 1980. Desde sus inicios tienen una importante tarea: compartir con las familias la educación y la crianza de niños y niñas, desde los cuatro meses hasta los seis años. Entendemos la educación como un proceso de crecimiento y aprendizaje entre NNA (Los niños y niñas), familias y profesionales; donde los tres protagonistas participan en la configuración de la vida cotidiana de la escuela infantil.
Somos un grupo de seis educadores del centro educativo indígena Awá Calvi perteneciente al distrito especial de Tumaco Nariño, y una madre comunitaria , encargados de la educación de niños y niñas de la básica primaria de la organización unidad indígena del pueblo Awà (UNIPA). Tenemos la dicha de trabajar en este territorio habitado por gente humilde, sencilla y trabajadora que vela incansablemente por la defensa del territorio ancestral. Una población que desde su cosmogonía trabaja cada día por sus costumbres, inkal Awà (gente de la montaña), donde se lucha por la pervivencia en medio del conflicto armado y abandono estatal.
