Josep Callís i Franco
Perspectiva Escolar
La Comunitat Segundo Montes: els seus orígens i els seus ideals
Segundo Montes és una comunitat de la república d’El Salvador (21.393 km2) que administrativament forma part del municipi de Meanguera, al departament de Morazán. Els estudis i les catalogacions governamentals efectuades a partir de criteris econòmics i de les possibilitats i del grau de riquesa de la terra graduen les zones del país en set nivells, de manera que el setè és el pitjor. És el nivell que té Morazán, el set. I en aquest entorn, la zona denominada Nord de Morazán, que limita amb Hondures i és on s’ubica la comunitat, és la més deprimida del departament.
Segundo Montes, entre altres comunitats com ara Nueva Esperanza, es va constituir formalment com a comunitat arran de l’acord de pau de Mèxic (Acords de Pau de Chapultepec, firmats el 16 de gener de 1992) que posava fi a la guerra civil que assolà el país (1980-1992). Morazán fou el territori clau controlat per la guerrilla de l’FMLN (Farabundo Martí de Liberación Nacional). Era on tenien el quarter general i, en conseqüència, en aquesta zona tingueren lloc els majors actes de violència i assassinats massius efectuats per l’exèrcit, accions fetes de manera indiscriminada i amb total impunitat, com, entre d’altres, les matances del riu Sumpul (14-15 maig de 1980), l’extermini de la població d’El Mozote i rodalies (11 de desembre de 1980), la massacre del poble d’El Junquillo (3 de març de 1981), o les del riu Lempa (20-29 d’octubre de 1981).
En aquest marc de violència la població, majoritàriament camperols i d’ètnies indígenes (lenques i pipils, especialment), es veieren amb la necessitat de fugir davant l’aplicació per part de l’exèrcit de la tàctica de la «terra cremada» i de «fer sortir el peix de l’aigua» amb l’objectiu d’aniquilar la guerrilla i el suport que aquesta rebia dels camperols. En aquest entorn de violència, la població, milers de dones, infants i vells, coordinats per l’FMLN, iniciaren el camí de l’emigració a Hondures. Allà es concentraren a Colomoncagua, on es creà un camp de refugiats on residiren més de nou mil persones al llarg de més de nou anys fins al retorn a El Salvador. També al departament de Chalatenango, de la zona occidental, es va fer el mateix, i es concentraren al camp de Mesa Grande, i, des de San Salvador i zones costaneres, emigraren, sobretot, a Nicaragua.
Colomoncagua, conegut com «el Refugio» per la gent de Morazán, es convertí en un centre d’aprenentatge organitzatiu i de capacitació per a tota la població. Va tenir nou campaments diferenciats amb els seus respectius òrgans de coordinació (Limón I, Quebrachito, Limón II, Callejón, Campinol, Vegas, Esperanza, Progreso i Triunfo). Davant les limitacions que tenia el camp cercaren alternatives, primer de subsistència, allotjament i ordre i, després d’atenció i formació als infants i a la resta de població. S’estructurà a través d’una organització assembleària i seccions de treball diverses. Es crearen tallers per fer vestits, sabates, barrets… per a tothom, granges de gallines, porcs… per tal de tenir alimentació per a tothom, cuines i menjadors col·lectius. Aquesta dinàmica, en el moment del retorn, s’exporta a la comunitat i allà s’inicia el seu procés sota aquests mateixos paràmetres de col·lectivització i així es creen indústries, banca, serveis… com a elements del conjunt de la comunitat i base per al seu desenvolupament econòmic.
Educació del poble i pel poble. Mercedes Ventura Blanco
Al Refugio s’iniciaren, també, amb ajut internacional, les bases ideològiques del procés d’educació popular que incidirà de manera profunda en l’organització del camp i, posteriorment, de la comunitat Segundo Montes. La col·lectivitat nomenà com a mestres aquelles persones que tenien una mica més de coneixements que les altres, i les van fer responsables d’ajudar els infants i d’alfabetitzar els adults. A l’arribada, més del 95% de la població era analfabeta; en el retorn, més del 90% estava alfabetitzada. Dues causes essencials foren el motor del desenvolupament del projecte educatiu. Per una banda, hi havia la necessitat de potenciar l’organització informativa i de connexió entre tots els diversos camps i entre totes les persones, ja que el fet de saber llegir possibilitava que posant rètols informatius tothom podia assabentar-se dels comunicats i les informacions vitals que es donaven, i per l’altra, calia donar sortida a les necessitats dels infants i evitar que sofrissin accidents o fossin assassinats si sortien dels límits del camp. Paral·lelament també es treballava l’alfabetització dels combatents «compas» acudint als seus campaments. L’ànima de la coordinació educativa fou Mercedes Ventura Blanco, la qual, iniciada com a mestra popular a Colomoncagua, aviat fou escollida per ser-ne la coordinadora general.
El jesuïta Segundo Montes va visitar-los en diverses ocasions i fou l’alt comissionat pel procés de retorn (fou un dels sis jesuïtes assassinats a la Universidad Centroamericana d’El Salvador el 16 de novembre de 1989),[1] i va animar-los a tornar a El Salvador, ja que calia ser-hi per ajudar en la seva reconstrucció. Això farà que quan es crea la comunitat li posin el seu nom, Segundo Montes, en homenatge.
En el retorn implementen les estructures organitzatives que funcionaven al Refugio. Així, entre altres estructures es crea el SILEM (Sistema Local de Educación de Meanguera) per tal de potenciar l’educació, ja que es considera que aquesta serà la base que els permetrà sortir de les situacions d’injustícia i formar ciutadans crítics i intel·lectualment capacitats que puguin vèncer el subdesenvolupament econòmic. Mercedes Ventura n’assumirà la direcció, acompanyada per una junta, dins la qual hi ha M. Eugènia Hernández i 36 mestres populars, molts dels quals joves que s’havien format a Colomoncagua, i d’altres que ja havien estat educadors o educadores populars al campament.
Es té clar des del SILEM que cal educar la ciutadania per fer-la conscient de la seva realitat i de la lluita assolida fins a aquell moment, i que, per tant, cal preservar-ne la memòria històrica, per conquerir els drets humans als quals no poden renunciar. En base a aquests principis, no accepten els mestres que el govern els vol portar a la comunitat, ja que no poden preservar les seves arrels. Tampoc el govern de la dreta governant (ARENA) accepta els educadors populars, per considerar-los guerrillers.
En aquesta confrontació dura i de llarga durada, el SILEM reclamarà que com a salvadorencs que són, el govern ha de sufragar les despeses d’educació dels infants de Segundo Montes i el reconeixement dels educadors populars com els seus mestres. En aquet marc de conflicte, Paulo Freire els visita i anima a seguir endavant en la seva lluita d’alliberament.
Mercedes Ventura Blanco inicia una llarga lluita per aquest reconeixement i capacitació dels educadors populars. Aconseguirà que els educadors populars arribin a tenir, acudint a formacions diverses, la titulació dels ensenyaments de batxillerat. El repte posterior serà aconseguir la titulació com a mestres. Es planteja la col·laboració d’universitats del país, les quals no accepten el repte, i en aquest context Mercedes Ventura cerca alternatives a través d’Espanya, les quals tampoc li donen el suport que inicialment alguna universitat li havia assegurat. Arriba a Catalunya i, de la mà del Fons Català, s’aconsegueix que la Universitat de Girona accepti la coordinació d’aquesta experiència educativa en la qual també participaran la universitat de Vitòria i la de Santiago de Xile i alguns professionals i persones compromeses d’El Salvador mateix.
Girona assumirà la formació en l’àmbit matemàtic, Vitòria, en el social, i Xile, en la llengua, i, en cada cas, s’aplicarà la respectiva didàctica. Les àrees de psicologia, pedagogia general i altres continguts diversos es fan amb col·laboradors salvadorencs.
És en aquest context on entro en contacte amb la dinàmica de la comunitat i assumeixo la demanda que la Universitat de Girona em fa de participar en el procés formatiu dels educadors populars. El treball serà llarg i constant i cadascuna de les implicacions universitàries efectua el seu compromís, fins a aconseguir que els 36 educadors acabin sent titulats per la Universitat de Girona, si bé, inicialment, aquesta titulació no és reconeguda pel govern salvadorenc per incloure’ls en l’escalafó com a mestres oficials. També la Fundación Segundo y Santiago Montes de Valladolid ajudarà fortament en aquest procés a través del treball de Dolores Benítez i Catalina Montes.
Caldrà una nova i complicada lluita per assolir aquest reconeixement, que farà que, després de reclamacions i multitud de manifestacions dels mestres i la comunitat, fins i tot a la capital de San Salvador, el títol sigui avalat per l’acord de l’«anotació de la Haia»[2] i, així, finalment, s’aconsegueix la integració dels mestres en l’escalafó oficial.
[1]. Ignacio Ellacuría, Ignacio Martín Baró, Segundo Montes, Amando López, Juan Ramón Moreno, Joaquín López López. Van ser també assassinades Elba Julia Ramos, persona al servei de la residència, i la seva filla Celina, de quinze anys.
[2]. L’anotació de la Haia consisteix a validar un document públic a partir d’una anotació que certificarà l’autenticitat de la signatura dels documents públics expedits en un país firmant del XII Conveni de la Haia, de 5 d’octubre de 1961, pel qual se suprimeix l’exigència de legalització dels documents públics estrangers, els quals han de ser acceptats i tenir efectes legals a qualsevol dels països signants del Conveni, sense que calgui cap altra autenticació.
