Antoni Poch i Comas
Associació de Mestres Alexandre Galí
Amb el títol Pedagogia de l’actualitat. L’escola, adoctri… què?, la sala Joaquim Vancells dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa acollia, a finals de novembre, una taula rodona organitzada per l’Associació de Mestres Alexandre Galí amb la subsegüent participació d’algunes persones del públic molt divers assistent.
Els improperis i exabruptes barroers dedicats darrerament a l’escola pública catalana i als seus professionals per part d’algunes preclares i excelses ments, amb ganes de fer mal, han promogut molts actes semblants en moltes ciutats del país. El motiu és molt senzill: aquestes fal·laces denúncies d’adoctrinament no tenen res a veure amb la tasca educativa que dia a dia es porta a terme en les escoles i instituts. Així, l’objectiu d’actes com el que ens ocupa consisteix a posar en evidència el caràcter provocatiu i ignominiós de la campanya orquestrada i ratificar una vegada més la correcció de les orientacions pedagògiques vigents en els estudis socials, ben fonamentades científicament i aplicades i millorades progressivament.
La trobada de Terrassa va comptar amb la participació de tres persones expertes en la didàctica de les Ciències Socials: Joan Berlanga, Agnès Boixader i Antoni Santisteban, totes tres amb un currículum molt complet en què s’harmonitza la recerca teòrica i la pràctica docent. La primera en aquests moments té responsabilitats polítiques com a regidor d’Educació i Sostenibilitat a l’Ajuntament de Sabadell, cocapital del Vallès Occidental. Les dues altres persones han participat en la redacció del monogràfic de Perspectiva Escolar, el primer i oportú número d’aquest curs, dedicat a l’ensenyament de la política, volum molt recomanable que fou presentat i distribuït en l’acte.
Entre uns i altres aquests són alguns dels temes que es van exposar i comentar:
Treballar a l’escola els problemes socials rellevants o, amb l’expressió d’altres territoris, les qüestions socialment vives, no és cap moda d’última hora, és una proposta educativa que ve de lluny. Així, per exemple, en aquesta línia fa més d’un segle, el 1916, John Dewey publicava l’important assaig Democràcia i educació: Una introducció a la filosofia de l’educació, amb orientacions que tenen plena vigència.
El compromís ètic del professorat davant de qualsevol situació o conflicte, sigui de la intensitat i la naturalesa que sigui, és acompanyar els alumnes per tal d’acostar-los a la realitat per comprendre el seu present i el món que l’envolta, perquè és a partir dels problemes que es pot construir el necessari pensament crític. Les coses no són com són perquè sí, ni sempre han estat iguals; poden ser d’una altra manera. Sense pensament crític no hi ha educació. Sense pensament crític no hi ha democràcia. Quan es parla d’educació política es parla de la capacitat que tenen les persones, en la seva pluralitat, per organitzar-se i poder conviure plegades. L’educació política és educació democràtica, és educació participativa per a l’acció social.
Si cadascun de nosaltres visqués sol en el món, no caldrien ni l’ètica ni la política. El pas del singular al plural interpel·la la llibertat i la responsabilitat: tenir present l’altre, saber tenir-ne cura. L’art de viure junts implica una escala de valors i el conreu del pensament creatiu per construir possibles futurs millors.
Aquestes consideracions comporten que els docents aspirin a ser èticament exemplars. S’ensenya amb el què ets, no amb el què dius. La democràcia és feble i té les seves limitacions. La democràcia, com la llibertat, és una conquesta del dia a dia. És fàcil caure en les rutines curriculars immobilistes i oblidar a les aules els afers i problemes en què vivim plegats, inclosos els infants i els joves, capaços com el qui més de pensar i de pensar molt bé, d’expressar-se i de dur a terme en el seu àmbit més proper accions cíviques de millora. L’escola necessita la implicació de tota la comunitat i el suport efectiu de totes les administracions, començant per les propostes participatives del propi municipi, per poder dur a terme la seva tasca.
Ben cert, no tot són flors i violes, perquè sempre hi ha hagut qui entén que ensenyar i aprendre a pensar per un mateix, més que a obeir, condueix a augmentar el nombre de ciutadans «perillosos» capaços de comprometre’s en la construcció d’un món millor.
