Aprendre a l’aire lliure. La natura com a espai educatiu i de descoberta

Text de Sue Waite
Especialista en aprenentatge a l’aire lliure i professora
a la Universitat de Plymouth (Regne Unit)
i a la Universitat de Jönköping (Suècia)

LA NATURA COM A ESPAI EDUCATIU I DE DESCOBERTA
Fa més de cent anys, Rosa Sensat ja defensava els beneficis d’educar els seus alumnes a la natura, lluny d’una aula tancada. Els temps han canviat, però les virtuds d’aprendre a l’aire lliure continuen vigents. En els següents articles hi trobareu el marc teòric que ho sustenta, diversos projectes que ho posen en pràctica i eines per planificar les sortides.

Percebre les nostres connexions amb la terra
Un projecte a gran escala que es va dur a terme fa uns anys a Anglaterra per incorporar a les escoles l’aprenentatge a l’aire lliure ofereix alguns indicis sobre com es pot ajudar els mestres i les escoles a incloure les possibilitats d’ensenyar i aprendre en entorns naturals.

A les societats contemporànies del món occidental sembla que els infants cada vegada estan més desconnectats de la natura. Com és possible? Les persones no ens podem separar físicament de la natura: en formem part. En canvi, som capaços de relacionar-nos amb el món natural de manera ignorant, poc útil i fins i tot completament perjudicial. Per abordar aquesta situació, el Departament de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals, Anglaterra Natural i Anglaterra Històrica del Regne Unit va decidir finançar una iniciativa entre els anys 2012 i 2016 anomenada Natural Connections Demostration project.

La Universitat de Plymouth va ser l’encarregada de portar a terme el projecte en col·laboració amb cinc organitzacions que treballen en entorns molt desafavorits del sud-oest d’Anglaterra. Aquesta universitat va ser l’escollida per liderar el projecte perquè oferia una combinació de bona connexió amb les escoles i capacitat de recerca i avaluació. Tot i això, la nostra visió era que el projecte havia de seguir un procés «de baix a dalt», fonamentat en la pràctica de les escoles, ja que això promou un major compromís i responsabilitat respecte a les innovacions. Érem conscients que les escoles podien experimentar diferents tipus de dificultats i que necessitaven tenir llibertat d’adaptació per donar-hi resposta.

Moltes escoles van començar millorant els patis per poder oferir espais exteriors de més qualitat aprofitant els recursos que ja tenien.

L’aprenentatge entre iguals
També volíem valorar les bones pràctiques que ja s’estaven donant a la comunitat escolar i vam reconèixer que l’aprenentatge entre iguals era un mètode comú i efectiu en la difusió d’idees entre els docents. No vam proporcionar un pla d’acció a les escoles, sinó que vam nomenar uns líders regionals de diverses organitzacions per donar suport a les «escoles far», de manera que compartissin les seves idees amb la resta (les escoles far, beacon schools en anglès, són uns centres que, dins del marc d’una iniciativa del govern britànic, transmeten les seves experiències i ajuden altres escoles). La nostra imatge de la sostenibilitat de la pràctica era la d’una maduixera que produeix tiges per desenvolupar noves plantes que romanen connectades entre si fins que poden florir sense suport.

El paper dels líders
Les organitzacions que van conduir el projecte incloïen equips municipals d’infraestructura verda i consultors educatius. Vam veure que els líders que es relacionaven millor amb les escoles eren els que més ajudaven a promoure l’expansió de l’aprenentatge a l’aire lliure, ja que tenien en compte les necessitats específiques de cada centre. També vam descobrir que, tot i que les escoles far havien estat nomenades perquè tenien certa tradició en aprenentatge fora de l’aula, algunes preferien no ser considerades expertes, sinó col·laboradores en el desenvolupament de la pràctica per part d’altres centres educatius.

Els equips de totes les escoles del projecte compartien la responsabilitat d’impulsar l’aprenentatge a l’aire lliure. Els docents triats com a conductors de l’aprenentatge fora de l’aula treballaven amb equips directius, inspectors, famílies, etc. D’aquesta manera, tota la comunitat educativa hi estava involucrada i no es depenia únicament dels esforços d’alguns entusiastes. Moltes escoles van començar millorant els patis per poder oferir espais exteriors de més qualitat aprofitant els recursos amb els quals ja comptaven. El temps necessari per traslladar-se a llocs fora de l’escola podia ser un obstacle; malgrat això, les escoles també van utilitzar espais naturals de l’entorn, com ara parcs o platges.

Amb els plans de millora de les escoles implementats al 75%, els equips van ser testimoni de com les classes a l’aire lliure eren compatibles amb els objectius curriculars. A més, els docents van rebre formació per augmentar la confiança a través de la pràctica. En general, a mesura que creixia el grau de confiança, també ho feia el nombre de classes que es feien fora de l’aula, tant perquè cada vegada es donaven més matèries a l’aire lliure com per l’augment del temps a l’exterior (fins al 66%). Matemàtiques i llengua anglesa, les que ocupen més temps a l’horari, eren les àrees que més es traslladaven fora de les aules. Tanmateix, això també mostra com els mestres van arribar a veure l’aprenentatge fora de l’aula com una part integral i valuosa de la tasca docent, i no només una manera agradable de treballar.

Els criteris de control
L’avaluació va ser una peça important en la demostració del progrés en els plans d’estudis per a les famílies, els equips directius i la inspecció d’educació. Les escoles van adoptar diversos mètodes: qüestionaris i observacions; fotografies per fer anotacions posteriorment a l’aula, i concursos i representacions per mostrar els aprenentatges assolits. Les comparacions del treball fet fora i dins de l’aula i a través de les diferents matèries van proporcionar uns criteris de control. La inspecció d’educació va valorar positivament les oportunitats que oferia l’aprenentatge a l’exterior.

9 de cada 10 participants en el programa d’educació a la natura que es va fer a Anglaterra van assegurar que els alumnes havien millorat el seu benestar i que havia incrementat la seva implicació en el procés d’aprenentatge. © T. Guillaumes i M. Vilalta.

L’avaluació del projecte va descobrir tot un ventall de resultats positius de l’educació en l’entorn natural proper. Aproximadament el 90% de les escoles van informar d’un augment del gaudi, del coneixement i del compromís amb la natura, i d’una millora en les habilitats socials dels alumnes i la seva implicació en el procés d’aprenentatge. Un 90% dels enquestats també van assenyalar els beneficis en la salut i el benestar; tant professionals com infants ressaltaven aquests beneficis durant les entrevistes. Com va dir un alumne: «Normalment treballes millor fora perquè estàs més relaxat. No estàs tancat en un lloc, et pots moure per l’entorn, pots experimentar diferents coses amb els sentits».

Més confiança i autoestima
Els equips educatius van concloure que l’aprenentatge a l’aire lliure tenia un efecte holístic i sovint mencionaven que havien observat en els infants una augment de la confiança i l’autoestima, una actitud més bona i un compromís més ferm amb l’aprenentatge. Es va considerar que aquestes qualitats eren fonamentals per a la millora educativa. Probablement el més sorprenent de la nostra avaluació van ser els resultats positius que ressaltaven els docents sobre el projecte. Un d’ells va dir que «l’aprenentatge fora de l’aula ofereix eines i idees més interessants. Motiva l’alumnat, que és allò a què aspira qualsevol mestre. Els mestres ens emocionem i ens atrevim més a experimentar amb les idees».

Entorn del 70% va contestar que el projecte havia tingut un impacte positiu en la seva pràctica docent, en el seu desenvolupament professional i en la seva satisfacció laboral. Un percentatge similar també va assenyalar una millora en la salut i el benestar.

Moltes de les escoles involucrades continuen practicant l’aprenentatge a l’aire lliure un cop acabat el projecte. Dur-lo a terme ha estat molt efectiu per convèncer els mestres dels beneficis que aporta. També el creixent interès popular per protegir l’entorn ha estat un factor decisiu perquè la pràctica tingués continuïtat. De fet, un segon projecte, anomenat Escoles Amigues de la Natura, s’està duent a terme a Anglaterra, i els moviments internacionals estan agafant impuls per donar més suport a l’ús dels espais naturals dins dels currículums.

Si esteu interessats a veure l’evidència acadèmica d’aquesta experiència, els articles d’investigació de la Children and Nature Network (‘Xarxa Infants i Natura’) ofereixen molta informació; els podeu consultar a: www.research.childrenandnature.org. Atès que el temps continua sent el gran repte dels mestres ocupats, els esquemes que hi ha sobre el treball curricular en relació amb la progressió de l’aprenentatge fora de l’aula per matèries i per cursos poden ser molt útils. Aquests recursos ofereixen un suport inicial a la pràctica i poden ser un impuls potent per al canvi.

Un desig per al futur
Durant massa temps l’educació s’ha mantingut allunyada de l’entorn natural. L’educació, normalment contextualitzada dins de les aules, allunyades del món quotidià dels infants, juntament amb els canvis d’hàbits i en la forma de vida de les famílies, ha provocat que els infants del món occidental passin cada cop menys temps a l’aire lliure. Tot això contribueix al fet que estiguin desconnectats de la natura de la qual tots i totes formem part. Traslladant l’educació fora de l’aula als patis escolars, als parcs i als espais naturals propers, aquesta connexió es pot materialitzar i es poden obrir noves possibilitats tant per als infants com per al planeta.

 

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!