Ens eduquem junts en fer front als desafiaments de la vida col·lectiva
La carrera d’un pedagog, tampoc la d’un mestre, no llueix mai del tot. Primerament, perquè cada docent reconeix per a si mateix, mentre l’elogien, moltes de les equivocacions i errades que ha comès amb els seus propis alumnes. I, en segon lloc, perquè el món de l’educació sempre està «en obres», exigides per les xifres alarmants del fracàs escolar, per dubtoses i constants innovacions i per resistències insuperables.
De fet, dient-vos que el qui jo considero el més gran dels pedagogs del segle xx —no pas Lorenzo Milani, com algú podria suposar, sinó Paulo Freire— no ho ha aconseguit en aquests cinquanta anys, des de la seva Educació com a pràctica de la llibertat, que és tot un títol!, ni des de la seva Pedagogia de l’oprimit, que també ho és, perquè, des del meu punt de vista, oprimit no restringeix, sinó que generalitza el que som. Com dic, Freire, després de més de cinquanta anys d’admiració i de seguidors, no ha aconseguit convèncer-nos que «ningú no educa ningú, ni tan solament a si mateix…», sinó que ens eduquem junts.
I no obstant això, tant si es vol com si no, seguim amb l’embolic de voler educar el proïsme, a base d’idearis (pura ideologia), de competències bàsiques (tan noves que obliden les perennes, com la d’estimar i ser estimat) i a base de mil didàctiques i tecnologies noves (que posen en joc el bon llegir, escriure i comptar de tota la vida).
I arribo aquí després de tota una vida entestat a compartir, gairebé en va, el que vaig aprendre en Milani i Freire: primer, que ens eduquem junts en fer front als desafiaments de la vida col·lectiva. No hi ha altre remei ni camí.
Segon, que educere, créixer com a persones, educar(NOS), s’aconsegueix en base de les nostres relacions amb això altre (el món), amb tots aquests altres i fins i tot amb el totalment Altre. Poc a veure amb instruir i aprendre coses a l’escola! Per aquest motiu hi ha tants erudits mal educats i analfabets prodigiosos.
Tercer, que el geni pedagògic, tant de Milani com de Freire, els va guiar cap a la convergència de la instrucció escolar amb l’ordit d’aquestes fondes relacions personals que entreteixeixen les nostres vides. En un i altre —contemporanis tot i que no es van arribar a conèixer— hi ha un matís essencial: proposen emparaular els desafiaments col·lectius, anomenar-los pel seu nom, ficar-los al «clos de l’ésser» que és la paraula (Heidegger dixit), en un món cada cop més anomenat per altres. Així cridats, responem a allò, a ells i a Ell. I així en/xarxats, existim i ens eduquem junts.
I quart. Voldria oferir amb humilitat aquí i avui, en la laica acadèmia pedagògica catalana, l’arrel humanista d’aquests dos autors (i la meva). La seva antropologia veu la persona com un «oient de la Paraula» (K. Rahner), «per la qual tot ha estat fet i sense la qual res no s’ha fet» (Joan 1, 3). Aquesta Paraula primordial que s’adreça sempre a cada un dels ésser humans, enmig de l’embolic relacional que ordeix la nostra història. La que ens fa éssers responsables, com ho fou aquell ésser excepcional, Jesús de Natzaret (que va respondre per tothom), en qui la Paraula es va fer carn: no només perquè digués Déu, sinó també per tornar a anomenar aquest món.
M’alegra molt poder compartir aquesta meva passió per brunyir la superfície pedagògica —no pas didàctica, és clar— de l’Evangeli. La Teologia de l’educació, poc conreada, es podria asseure també a l’Acadèmia: no aporta dogmes, tan solament una fenomenologia secular del desenvolupament humà, des de l’òptica cristiana. Tal com van escriure els autors del concili Vaticà II: «som testimonis que està naixent un nou humanisme en el qual l’home queda definit principalment per la responsabilitat envers els seus germans» (Gaudium
et Spes 55). No és un postulat religiós o moral, és una altra comprensió del fenomen educatiu.
José Luis Corzo Toral,
Universidad Pontificia de Salamanca, Madrid
