Monogràfic. El teatre: art i oficis

Art i educació, una imbricació (molt) insuficient

Si observem la realitat de l’educació a Catalunya trobarem centenars d’exemples d’activitats en les quals les nenes i els nens, les noies i els nois gaudeixen d’experiències artístiques, però també ens adonarem que no disposen del marc imprescindible per aconseguir els fruits esperables. Costa poc d’entendre què exigeix la legislació pel que fa als ensenyaments lingüístics, científics i humanístics. En canvi el sintagma «educació artística» evoca més aviat ensenyaments professionals, no l’aprenentatge sòlid i progressiu de les arts durant l’educació obligatòria.

I tanmateix, les arts són imprescindibles per a la formació de l’individu (per al desenvolupament de la curiositat, de la capacitat de diàleg amb la realitat, de l’aptitud de construir mirades lúcides i de la valentia crítica) i per al progrés humà —moral— de les ciutats i de les nacions.

Les arts no poden estar en les escoles i instituts només com a assignatures «fàcils i divertides», ni com a activitats complementàries ni reduïdes a objectes d’estudi històric —com la literatura i les arts plàstiques a Secundària—. No hi ha educació artística sense pràctica artística.

 

Què és una obra d’art?

La resposta a aquesta pregunta exigeix un espai del qual no disposo, però podríem dir que és, alhora, un objecte i el procés que el configura.

Tot comença quan una o diverses persones, amb la seva experiència de la vida i la seva experiència artística, senten un impuls d’exploració. Els coneixements derivats de les dues experiències, interconnectats, permeten construir una mirada, que no és, no pot ser, la mirada convencional que necessitem en la vida quotidiana, perquè no permetria descobrir res de nou. Aquesta mirada singular, radicalment lliure, dona lloc a una pintura, una escultura, una obra arquitectònica, una dansa, una música, una obra literària, un film, un espectacle teatral. És l’objecte artístic, que no culmina el procés creatiu, perquè falta la mirada del receptor, que el percebrà des de la seva experiència de la vida i de la seva experiència artística.

Si acceptem aquesta equació, podem concloure que quan una persona percep un objecte artístic, el recrea.

Aquest fet és importantíssim en el que els francesos anomenen «spectacle vivant», perquè, cada vegada que s’interpreta una composició musical, una coreografia o una obra teatral, es produeix una creació diferent, única, irrepetible que no és només mèrit dels intèrprets, sinó també dels espectadors.

 

L’art teatral

No disposem d’informació precisa de quan els éssers humans comencen a representar històries fictícies, però tenim la sort de conèixer la importància de la tragèdia i de la comèdia a Atenes i de conservar la prodigiosa obra teatral de Shakespeare. Ambdós fets, excepcionals, ens permeten afirmar el valor i les virtuts del teatre:

Teixeix relacions reals. Uneix. En una sala de teatre els espectadors estan compromesos a compartir junts les expectatives de connectar amb éssers humans com ells transfigurats en personatges ficticis —o amb ninots manipulats per persones presents—. Les primeres paraules que s’escolten són una invitació a allunyar-nos dels estris que ens segresten en universos virtuals i ens allunyen de l’aquí i de l’ara.

“Les arts són imprescindibles per a la formació de i per al progrés humà de les ciutats i de les nacions”

Aviva l’atenció en un temps de dispersió. Ens suplica fer una sola cosa, no com quan estem davant de les pantalles que ens autoritzen a menjar, beure, fullejar una revista, barallar-nos amb la família, enviar un missatge, prémer un «m’agrada» o comprovar quants n’hem rebut durant l’últim quart d’hora. Aboleix el temps de cadascú per crear temps compartit.

Promou els enfocaments diversos, la concentració, l’autoconeixement —físic, emocional, intel·lectual i moral— i l’auto-control.

Estimula la construcció de marcs mentals simbòlics que ajuden a organitzar els fets de la vida i a integrar-se en col·lectius capaços d’acollir i d’inventar i protagonitzar aventures. El teatre és una experiència privilegiada per a la descoberta del sentit de les ficcions i el seu simbolisme. És un joc d’aparences i simulacions que desperten intuïcions i emocions compartides (inquietuds, pors, afectes, debilitats, desànims…) i il·luminen plecs de la realitat que la vida ordinària oculta. Tot hi significa. Propicia la lucidesa.

Activa la identificació —admirativa o irònica— (un factor fonamental en les nenes i els nens, però gens menyspreable en els que ja han abandonat la infantesa). Actors i espectadors són l’home amb abric usat i maleta vella que espera un tren que mai no acaba d’arribar; la dona que crida i es revolta contra una guerra que no comprèn i que li ha arrabassat el fill; els nens i nenes que tenen por de màquines boges; són cobdiciosos i ridículs, o magnànims i dignes.

Convida a experimentar el plaer de l’exigència interpretativa i la felicitat de l’expressió refinada.

Permet desempallegar la consciència del frenesí consumista i pot persuadir, especialment els nois i noies joves, que els camins de les descobertes, encara que més llargs i difícils que els de les possessions immediates, són més bells i alliberadors.

Tot i això, ni és un mètode infal·lible d’educació, ni una garantia contra l’estultícia o les pulsions destructores dels éssers humans.

 

La construcció de l’objecte teatral

El plaer sensorial, sentimental, emotiu i intel·lectual de la recepció depèn de l’originalitat de l’objecte artístic i de la seva qualitat. La singularitat imprescindible s’ha de subratllar especialment des que els espectacles estan sotmesos a una lògica aliena a l’art: la de l’audiència.

La creació teatral, com tota creació artística, ha de ser molt exigent. Obliga a activar les immenses possibilitats de tots els oficis que hi intervenen (m’agrada la paraula ofici pel seu origen llatí: no significava només feina o ocupació, sinó que contenia l’obligació de ser útil a la societat, de cultivar la cortesia i la consideració i d’evitar la precipitació i la mandra; (Ciceró l’usa sovint amb aquests matisos).

Participar en l’aventura de crear un espectacle teatral és apostar pel treball en equip, que exigeix compromís, responsabilitat, capacitat dialèctica i voluntat crítica —els grups de teatre no s’han de regir per cap fidelitat, sinó per totes les lleialtats—. I també seran indispensables llargues hores de reflexió i treball individual, perquè les aportacions en els assajos siguin riques i estimulants.

La màxima responsabilitat l’assumirà el director. El teatre ha passat per etapes diferents en les quals ha destacat més un ofici que els altres. Ara estem en l’era dels directors. Encara que aquesta figura em sembla fonamental, no entenc la veneració que alguns reclamen: no arribaria enlloc sense la resta de l’equip.

Si no s’escull una obra ja escrita, s’haurà d’elaborar un text guió de l’espectacle, és a dir, s’haurà de començar per l’activació de tots els factors de la ficció, especialment els personatges i la trama, i fer la feina, engrescadora i dura, de treballar amb les paraules de la llengua, perquè els personatges resultin consistents, dissemblants i atractius, i perquè la trama estimuli les sensacions, les emocions, els sentiments i els coneixements que volem regalar a l’espectador al qual suplicarem que «acabi» l’obra artística.

Si l’obra ja està escrita s’haurà de posar en pràctica l’ofici de dramaturg: repassar el text original o traduït, adaptar-lo al grup i construir el context on s’expressaran els personatges i es produiran els fets.

Encara que els recursos siguin limitats, s’ha de pensar a fons una escenografia, una il·luminació i un àmbit sonor que entrin en relació dialèctica amb els personatges. Els espais, en el seu sentit més ampli —que també conté els sons— han de tenir una funció semblant a la dels personatges: de vegades, han de ser protagonistes, altres, antagonistes, d’altres, coadjuvants; han de donar valor dramàtic a les situacions o les han d’elevar al nivell simbòlic.

El vestuari i el maquillatge ajudaran a acabar d’esculpir els personatges. Són el resultat de dos oficis que es menystenen, de vegades. La seva importància queda palesa quan el treball està ben fet.

Segurament que l’ofici més agraït és el de la interpretació, perquè permet ser un altre, viure vides que mai no es viurien i aproximar-se a goigs quasi prohibits o a dolors insuportables mitjançant la simulació.

Un actor o una actriu necessiten una preparació sòlida. Alguns aspectes demanen una formació tècnica, d’altres, el treball amb el director i els companys i companyes per anar forjant la veritat de cadascuna de les situacions.

Han de conèixer el seu cos, tenir consciència de totes les seves possibilitats per posar-les a disposició de la forma externa que el personatge mostrarà i de les seves accions.

Han de saber respirar bé. La respiració és la base de l’elocució, de l’expressió oral. (L’entrenament de la respiració diafragmàtica no només és fonamental per a la interpretació de personatges, ho és per a la salut, especialment de les persones que han de parlar habitualment en públic, per exemple, els mestres i professors.)

Han de tenir cura de l’articulació de tots els sons. Als escenaris s’embelleix la llengua o se l’embruta. Una pronunciació acurada dels sons vocàlics i consonàntics, acompanyada d’una execució correcta de la sintaxi dels segments —i del vers, si és el cas— converteix l’expressió en simfonia memorable.

 

La xarxa catalana necessària

La convicció de la participació de l’espectador en la culminació de tots els actes creatius serveix d’argument per proposar el treball coordinat de les institucions amb l’objectiu de construir una xarxa de debò que, a part de permetre l’intercanvi d’experiències, fundi i consolidi uns circuits d’exhibició. Tots els festivals i els concursos compleixen una funció apreciable, però haurien de ser la guinda d’una activitat mantinguda durant tot l’any. Hi ha molts espectacles protagonitzats per nois i noies joves (amateurs, afortunadament) que mereixen ser recreats pels públics de tot Catalunya.

 

Joan Solana i Figuerasa

Professor de Llengua, Literatura i Cultura Audiovisual

joansolana2@gmail.com

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!