Editorial. Populisme i clase mitjana

 

Les classes mitjanes no han tingut mai gaire bona prem­sa, potser per la indefinició intrínseca de la categoria, també perquè una determinada sociologia els ha penjat tot d’atributs negatius (individualisme, neutralisme, for­malisme, autoritarisme, ressentiment…). Resulta, però, que la gran majoria de la ciutadania és classe mitjana: en quedarien fora els exclosos, els pobres de solemnitat (aproximadament un 20 per cent de la població) i els molt rics, els milionaris. Classe mitjana seria l’antiga classe obrera, aquells que treballen a canvi d’un sou o que es guanyen la vida com a petits empresaris o com a autònoms i que al llarg del segle XX han pogut sortir de la indigència i la dependència… És a dir que la pràctica totalitat dels docents són classe mitjana, i la major part de les famílies de l’alumnat català també.

Es diu –tot i que no és ben bé cert– que són aquestes classes mitjanes les que més hi han perdut amb la globa­lització i la crisi econòmica d’aquests darrers anys, i que això explicaria l’auge dels populismes autoritaris. Aquests moviments han fet seves les preocupacions, les pors i les amenaces –reals o fictícies, tant se val– dels qui es consideren perjudicats pels canvis culturals i morals que s’associen a les revolucions de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat i dels qui han vist amenaçat el seu estatus socioeconòmic, la seva seguretat i confiança en el futur i les seves condicions de vida amb la precarització del mercat laboral i la crisi dels estats del benestar. Els populismes autoritaris haurien tingut l’habilitat de posar nom i de fer entrar en l’agenda pública aquestes preocu­pacions i temors proposant, d’una banda, la recuperació i l’enfortiment dels estats del benestar (això sí, només per als nacionals) i, de l’altra, el retorn als valors tradicionals d’un passat anterior al que encarnen els nous moviments socials (feminisme, ecologisme, multiculturalisme…). D’aquí l’èmfasi en la identitat i la unitat nacional, en la bondat del sexe biològic i el patriarcat (i el rebuig visceral de la perspectiva de gènere), en la negació de la crisi cli­màtica o la culpabilització de la immigració estrangera…

Aquestes pors i sentiments s’alimenten del que s’han anomenat els cercles vicio-sos de l’economia moral del benestar: el de la desconfiança, generada per tants casos de corrupció, que abona posicions properes al cinisme; el del ressentiment, en comprovar que, mentre tu pagues els impostos que et pertoquen, d’altres troben mil i una maneres de defraudar hisenda, cosa que engreixa els partidaris de pagar cada cop menys impostos i que cadascú es busqui la vida com pugui; el de la impotència davant de la incapacitat dels polítics enfront dels diversos poders fàctics, començant pels de l’Ibex-35, que porta cap a la desafecció política; el de la precarització, que té com a conseqüència la diferenciació i l’enfrontament entre els interessos dels treballadors estables i els precaris, i el del desemparament i el trencament de la universalitat dels serveis públics, que fan creïble la percepció que tots els ajuts i beneficis són sempre per als altres (en aquesta línia, no semblen el camí adequat ni les beques equitat a la universitat, ni el pagament segons la renda declarada a les llars d’infants).

Les classes mitjanes encarnen l’ideal meri­tocràtic i, en aquest sentit, els mestres i el mateix sistema educatiu serien un símbol i una representació fidedigna d’aquesta ideo­logia que afirma que el futur de les persones no ve donat pels seus orígens, sinó per les seves capacitats i els seus esforços. Les classes mitjanes es caracteritzen justament per la seva naturalesa aspiracional, per la seva fe en el progrés personal i col·lectiu, i si això trontolla o es dificulta es viu com una vertadera crisi existencial, com una estafa que posa en qüestió el mateix sentit de la vida. I els docents, en la mesura que prediquen que l’educació és a la base de les oportunitats futures i en tant que ells mateixos són un exemple vivent d’aquest progrés social, en són uns dels principals propagandistes.

Per això, l’únic camí per desfer aquest vincle entre populismes autoritaris i clas­ses mitjanes passa per reactualitzar els estats del benestar, que –recordem-ho– van néixer per fer reals i efectives les ànsies i les possibilitats d’exercir la llibertat, fet que passava per desactivar els factors que ho feien inviable (la misèria material, la ignorància, la falta de feina, la malaltia i la vellesa) des del naixement fins a la mort i en totes les circumstàncies de la vida, independentment de la casuística personal. I passa també per un nou horitzó ètic, que posi per davant l’humanisme a l’enginyeria social, la solidaritat al campi qui pugui; per una narrativa que no culpabilitzi les vícti­mes de la seva desgràcia, que combati la indiferència en nom de la tolerància i que ens recordi que, malgrat tots els condicio-naments i impediments, no som éssers determinats, sinó éssers responsables de les nostres decisions, accions i omissions.

Tant en una cosa –una educació de qualitat per a tothom com un dels pilars essencials de l’estat del benestar– com en l’altra –aquesta primacia de l’ètica en les relaci­ons socials i en el comportament personal–, els docents hi tenim molt a dir i a fer.

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!