Ressenyes i novetats. I ara què? Escrits d’un inconformista pedagògic

Gino Ferri. Barcelona: Rosa Sensat, 2019. Col·lecció Temes d’Infància.

Quina sort que la gent d’In-fàn-ci-a hagi decidit aplegar en un llibre aquests set textos de Gino Ferri! Perquè aquest llibre és una alenada d’aire fresc en un ambient pedagògic carregat i monopolitzat, d’una banda, per un reaccionarisme sense escrúpols (vegeu sinó el llibre de Jaume Trilla que en parla) i, de l’altra, per un cant persistent a la innovació més benintencionat que rigorós.
Gino Ferri, l’autor d’aquest llibre brillant i trencador, és un pedagog italià que ha fet de mestre a les escoles públiques de Reggio Emilia, que ha investigat al Centre de Documentació i Recerca Educativa italià i que, des de fa uns anys, es dedica a la formació de mestres tant a Itàlia com a Espanya. Es presenta a si mateix –ja des del mateix títol– com un inconformista, disposat a fer front als estereotips i tòpics més estesos i a fer una aposta radical per la reflexió, el rigor i la coherència; com un autèntic provocador, aspre i punyent, a voltes irritat, fart i molest, que es mira la realitat educativa actual –sobretot la catalana– i se sorprèn de la inconsistència de moltes propostes i formacions, de la irrellevància de les anàlisis i de la migradesa, en general, del debat públic. Ànima de punk, diu.
En el primer, per exemple, que tracta del treball en equip, fa una crítica al tipus de formacions del professorat més habituals i ben valorades pels participants, aquelles que fan servir tècniques pròpies del coaching o de les teràpies grupals (jocs participatius, rituals, dinàmiques, post-its…). Serveixen d’alguna cosa, més enllà de les bones estones passades? Generen canvis reals als centres? El que faria falta, diu, són moments de reflexió i aprofundiment sobre l’experiència que es viu cada dia, moments de debat de veritat sobre temes concrets i quotidians.
El segon fa referència a la funció del mestre d’avui, que, segons afirma, hauria de ser la d’afavorir i acompanyar els processos d’aprenentatge dels infants. I la concreta en dues dimensions: la capacitat d’escoltar els infants per tal d’ajudar-los en el seu aprenentatge, i la capacitat de plantejar-los propostes que promoguin el desvetllament de la curiositat i suscitin noves descobertes cognitives. Una cosa i l’altra, lluny de les dicotomies llibertat/límits, interessos o necessitats/programes o currículums…
El tercer desmitifica i posa al seu lloc la documentació educativa, una estratègia que serveix per donar suport a l’acció educativa, potencialment capaç de donar identitat i qualitat als processos educatius, però que, en cap cas, hauria de convertir-se, com a vegades ha passat, en una finalitat en si mateixa: aleshores l’acció educativa passaria a ser una excusa, un recurs al servei de la documentació. El món al revés!
Crec que no m’equivocaré si dic que el llibre assoleix el clímax en els textos quart i cinquè, tant per l’actualitat dels temes que aborda com per la radicalitat, el sarcasme i la contundència que desprenen: un tracta de l’educació emocional i l’altre de la innovació educativa.
L’educació emocional no pot ser una assignatura amb un horari estipulat, ni pot consistir a posar nom a les emocions o a identificar-les amb un color o una cara… Els infants mereixen més respecte! Els nens i nenes ja les han experimentades, les emocions, i ja dominen unes quantes paraules per anomenar-les. El que necessiten és «una escola capaç d’acompanyar-los en el seu viure i a través de les emocions que experimenten en diferents situacions de la seva vida quotidiana», un espai on sentir-se lliures per expressar-se…
I no entén com la innovació educativa s’ha traduït gairebé en exclusiva o bé en el fet d’incorporar materials, tècniques, activitats, o simplement eslògans, de les anomenades pedagogies alternatives, o bé en el d’imitar determinades escoles que algú ha catalogat com a referents de la vertadera innovació. No entén com determinats noms (Steiner, Hellinger, Naranjo, Stern, Wild…) han assolit un predicament acrític entre molts mestres quan, a parer seu, les seves teories tenen un rigor més que discutible. No entén com ha aconseguit imposar-se, a través sobretot dels mitjans de comunicació, una narrativa sobre el canvi educatiu segons la qual tot el que es presenta com a diferent del que és tradicional ja es considera vàlid i innovador. I és que el canvi educatiu de veritat hauria de començar per canviar no pas les maneres de fer, sinó les maneres de pensar.
A continuació ve un article escrit a l’ombra de la filòsofa Marina Garcés. Diu Ferri: «Per a una nova il·lustració radical en educació necessitem una pedagogia rigorosa i crítica, que refusi les creences i es recolzi en les ciències i la cultura més actuals», i no solucions fàcils o còmodes credulitats. El darrer text és inèdit i fa una reflexió a fons i plena de matisos sobre el concepte d’aprenentatge, i s’hi reivindica la idea de competència i d’aprenentatge significatiu.
Tot plegat una lectura estimulant, perquè obliga a repensar les pròpies conviccions, i realment crítica, fins a cert punt sorprenent en aquesta mena d’oasi on el debat argumentat i profund sembla haver perdut la partida davant l’alegria i el bon rotllo de tertulians, opinadors i formadors…

XAVIER BESALÚ
Perspectiva Escolar

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!