Ser jove en temps de malestar

Aquest article va ser escrit al juliol per ser publicat el Dia de la Joventut (12 d’agost). Els nans mitològics que totes redaccions tenen el van amagar al calaix digital perdut. Potser aquests personatges ja intuïen que els joves i l’estiu tornarien a ser l’eterna realitat paral·lela del “botellò” i no calia publicar textos que no feien referència a l’actualitat. Quan l’article ha reclamat ser publicat jo ja no ho he volgut posar al dia (hauria de treure la pols de desenes d’articles ja publicats, potser inútilment, des dels anys vuitanta, sobre les mogudes joves). Així que estimades i estimats lectors ho deixo com ho havia escrit i deixo en les vostres reflexions la posada al dia, pensant en el curs que comença.

Escriure (deia al juliol) en mig d’alguna mena de vacances joves (o d’explotació juvenil guanyant alguns diners servint els adults que fan vacances), atrapats encara pel debat sobre l’oci jove, el mercat i les felicitats que es contagien (també de virus) no em resulta fàcil. Em limitaré a fer un apunt breu sobre els impactes de la pandèmia en les vides adolescents i joves, els malestars i benestars en clau jove i algunes idees sobre com podem ajudar a construir presents i futurs una mica menys negres (sense oblidar que les crisis ja hi eren i que les respostes ja eren insuficients i inadequades).

 

Vides entre forats de felicitat i futurs en negre

Què ha passat aquests darrers mesos en les vides adolescents i joves? Comencem per recordar que moltes vegades no ho sabem. Ens dediquem, com sempre, a fer interpretacions adultes i construir problemes que no és clar que tinguin. Ens hem carregat sistemàticament totes les presències positives al costat de les seves vides, i quan arriba la crisi hem de fer a correcuita estudis que ens diguin què està passant, amb resultats que hauran envellit abans de ser publicats. 

Raonablement, superat el punt crític de la crisi, hauríem de pensar en com tornar a la presència, l’escolta, l’observació sistemàtica. ¿Tindrem més temps de tutoria activa o més estudis diagnòstics? ¿Més educadors als casals de joves dedicats a construir acompanyaments o més «talleristes» per entretenir-los? ¿Continuarem parlant de «botellots» o tindrem observadors joves que descriguin amb sensatesa les dinàmiques canviants de la diversa diversió jove?

 

Per parlar del que ha passat a les seves vides, especialment en temps d’adolescència i primers anys joves, oposant-me a descriure els problemes que —segons els que es dediquen a atendre problemes i no persones— tindran en el futur, suggereixo considerar tres efectes. En primer lloc, tractar de descobrir els forats, els dèficits, significatius en funció de l’etapa vital, que s’han produït, després els impactes i finalment els futurs. 

 

Han estat mesos de privació d’oportunitats, algunes de les quals tenien un significatiu pes vital, han estat oportunitats clau perdudes. Es tracta de descobrir-les per omplir d’una altra manera els forats, compensar allò perdut. Un petó de quinze anys no és un de trenta, però l’experiència de desitjar i ser desitjat per primera vegada no pot quedar perduda. Hauria de ser compensada amb noves experiències de «petons significatius». Transitar de la infància a l’adolescència sense anar a escola o apuntar-te a fer batxillerat sense cap orientació i suport o començar la universitat sense anar a classe o… Hem de pensar les compensacions per evitar que les mancances forçades esdevinguin dèficits estructurals.

En segon lloc, després de fer patents els «forats», hem de descobrir les afectacions, els impactes. Com les nostres vides, les seves han estat afectades per la pandèmia, i, a més i especialment, per les mesures preses per lluitar contra la pandèmia, que poques vegades han considerat la condició adolescent i jove. De manera singular hem de pensar en els malestars joves, en una societat que ja era dels malestars, i que ha vist com aquests es multiplicaven. 

 

Però hauria d’estar prohibit parlar de «trastorns». No podem convertir en patologies les dificultats per viure.

Viure la condició adolescent, la condició dels anys més joves, en temps de pandèmia ha fet surar nous malestars i ha incrementat els ja existents. Hem de compensar les pèrdues i hem de contrarestar les afectacions. 

 

Malestars sí, trastorns no

La discussió no pot ser sobre les suposades bogeries que, hipotèticament, es veuran incrementades. Ha de ser sobre les formes d’expressió del que han viscut i continuen vivint. A la societat adulta se’ns torna a plantejar un nou repte: aclarir quines són i seran les formes socialment acceptades per expressar els malestars. 

La població jove, que amb facilitat se sentia malament dins de la seva pell i sense acabar de trobar el seu forat al món, ha de donar sortida a les seves vivències, sentiments, ràbies, desacords… Però com? Odiant el seu cos? Calmant l’ansietat amb psicofàrmacs? Acceptant la felicitat del mercat? Creant conflictes socials, transgressors, amb la societat adulta?… Una societat adulta que segueix considerant que els més joves sempre són els culpables dels seus problemes i que educar consisteix a convertir-los en personatges submisos. ¿Com han de ser les noves formes d’estar al carrer? ¿Serà de nou territori maligne o espai educatiu? ¿Com gestionarem les noves-velles formes de fer servir les drogues?

Com a tercera consideració dels efectes, no podem oblidar que la pandèmia el que ha fet és posar encara més dosi de negre en un futur que ja vivien com a negre. Això, des de la preocupació educativa, la pretensió d’acompanyar les seves vides, introdueix dos reptes clàssics, ara aguditzats: com evitar viure en un presentisme total i com tenir la vivència i la pràctica de ser autors progressius de la pròpia vida. Tot sense oblidar que tenen dret a construir present i imaginar futur, no a reconstruir la nostra societat adulta en crisi molt abans de la pandèmia.

 

No perdre el desig de saber ni les possibilitats de formar part

 

Per continuar pensant què és el que valdria la pena fer en aquest nou i estrany setembre, suggereixo anar identificant algunes de les preocupacions que hauríem de compartir amb els més joves. N’apuntaré tres. La primera té a veure amb el saber i l’aprendre. Sigui com a forat, com a afectació o com a manca total de raons de futur, una part significativa de les relacions adolescents i joves amb l’estudi han quedat alterades (més del que ja ho estaven). Ara toca construir noves motivacions, estabilitzar les innovacions significatives en les formes d’aprendre, connectar significativament les seves vides i el saber, situar la dimensió digital en el territori del pensament crític, etcètera.

Serà urgent evitar que augmenti el nombre d’adolescents que entren al territori jove immersos en una profunda desafecció escolar.

Una altra preocupació a compartir té a veure amb la construcció de les identitats, les maneres de ser, els estils de vida. Enmig de la complexitat fràgil en què fa temps que vivim, és fàcil la venda d’identitats fàcils i segures, en reclamació permanent de propostes segures, definides i úniques. Els adults, força embogits, hem de construir amb ells i elles les seguretats fràgils, les seguretats successives amb predisposició al canvi i la barreja. La pandèmia hauria d’haver arraconat els dogmes (socials, polítics, religiosos, del mercat) i ara hauríem d’impedir-ne la recuperació.

Tot sense oblidar que vivim temps en què s’han incrementat la por i l’odi a l’altre (ara, a més, un perill per a la pròpia salut), i que, aquí i allà, en funció de la política i del negoci, ens han robat la paraula «llibertat». Sense oblidar tampoc que, per ser, cal tenir autonomia, i que haurem d’inventar, si més no, emancipacions joves parcials.

Finalment, haurem de compartir alguna preocupació social. La pandèmia i algunes de les mesures de la pandèmia han afeblit encara més les raons joves per formar part de la nostra societat. Infants de les darreres crisis (fills de la recessió) són ara adolescents i joves de la postpandèmia, i la llista de les experiències positives de pertinença social acaba sent molt curta. La gestió de la salut ha aprofundit els elements més individualistes i no ha posat èmfasi en les dimensions comunitàries.

Ens haurem de preguntar què compartim amb els més joves i què volen compartir ells i elles amb nosaltres.

 

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!