Font: Lee Jungho
Quan acabem el curs, afluixem la velocitat del fer per buscar espais de reflexió i començar valoracions i, sobretot, propostes de millora. És important que el que s’ha viscut serveixi per fer-ho millor: per això cal ser honestos i reflexionar de forma crítica i constructiva.
El primer que hem de dir és que no ha estat un curs fàcil, hem viscut moments difícils on fer de mestre gairebé ha suposat ser la diana de gairebé tothom, fins i tot dels mateixos mestres. Algú ha sabut tensar cordes i uns i altres ens hem posicionat als dos extrems per estirar-la fort sense por d’esquinçar-la. Potser hi ha hagut molt discurs i poca escolta?
Sento que hem perdut la brúixola política, estem desemparats, sense algú que defensi de debò una infància cada vegada més feble i sovint criticada per part d’una societat que opta per llegir-ne les estridències i les poca-soltades, explicades per persones que la desconeixen i sostingudes per mitjans de comunicació ansiosos de titulars a qualsevol preu. Us haig de confessar que tant soroll i tanta boira al llarg de l’any ha fet necessari que en alguns moments me n’allunyés. Em calia cercar espais que em permetessin reflexionar amb la distància justa per no impregnar-me de tant malestar i tanta negativitat.
Vaig trobar un oasi reconfortant al costat de dues persones importantíssimes per l’Associació de Mestres Rosa Sensat: la M. Teresa Codina i en Jordi Cots. Tornar a les arrels i escoltar-los sense cap altra pretensió que recuperar el seny va ser el que em va empènyer a anar-los a trobar.
La M. Teresa Codina s’havia d’entrevistar amb un grup de futures mestres de la UdG que, abans, havien vingut a l’associació per fer un taller de referents pedagògics. En saber que l’anaven a visitar, vaig decidir sumar-me a la visita. La M. Teresa és mestra i llicenciada en filologia clàssica i va ser l’ànima de Talitha, un centre renovador que vetllava per una educació per a tothom i diferent. M’agrada escoltar com matisa “diferent”: una escola en horitzontal amb un clima de convivència. De tot el que explica hi sé captar l’emoció del que ha viscut, que impregna els fets i aconsegueix fer-los creïbles i viscuts, en el sentit que s’encomanen i et neixen unes ganes de saber i saber-ne més. Les seves idees clares la van portar a moure’s amb coherència, just el que falta avui: trobar la coherència que el discurs sorollós silencia cada vegada més.
Ens va explicar que d’entrada no volia pas ser mestra, una coincidència que comparteix amb en Jordi Cots. Cap dels dos s’havia imaginat fent de la docència un dels seus objectius vitals. Era la gran de vuit germans i explica que els havia d’ajudar a fer els deures, per això vivia el fet d’ensenyar amb un punt d’avorriment. La M. Teresa parla de la seva formació, de saber què vols i buscar qui en sap. Ella es va impregnar de la pedagogia francesa, influenciada per Montessori. Ens parla de la naturalitat de l’escola Talitha, de les colònies, de com alguns infants necessiten escenaris diferents per mostrar-se tal com són, de la feina incansable de l’equip de mestres, de la dedicació…
En David Pujol, company de la Comissió Executiva i director de la revista Perspectiva, surt de l’Associació per fer una entrevista a en Jordi Cots i, novament, aprofito l’oportunitat per submergir-me en un segon oasi. En Jordi és una persona entranyable, i explica i parla des d’una saviesa que encisa. Jurista, pedagog i poeta, va ser adjunt al síndic de greuges i responsable del pla integral de suport a les famílies del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Ens parla de poesia i diu que va ser el seu amic Joan Triadú qui el va animar a escriure’n. Però el que més m’atura en aquell silenci reparador és com explica la seva decisió de deixar l’ofici d’advocat: tractava casos de separacions matrimonials i en un moment donat va adonar-se del buit tan gran que hi havia cap a una infància maltractada. Ningú tenia cura d’aquells infants que patien separacions difícils.
Igual que la M. Teresa, en Jordi enlaira el clima de sinceritat i de quotidianitat que hi ha d’haver en una escola. Parla d’una formació on es comparteixen inquietuds i explica les escoles d’estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Aquí em permeto parlar-li de les dificultats per arribar a consensos entre mestres i el paper de l’Associació, la crisi general de l’associacionisme i la deriva social actual. M’agrada el que em respon: que sempre ha estat així i que s’han de passar moments difícils. M’explica paral·lelismes viscuts quan ell era director de l’escola Thau i m’encoratja a continuar lluitant. Respiro…
Durant el mes de juliol entro en un tercer oasi, l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Formar-se no hauria de ser obligatori perquè llavors sents que estàs perdent el temps, un temps sense sentit. Fer de mestre hauria de portar intrínsec voler formar-se i fer-ho et reconnecta amb allò que fas a l’aula, provocant preguntes internes que són la reflexió necessària per modificar allò que tu estàs a punt per canviar, amb l’únic objectiu de millorar la teva pràctica educativa. Aquest exercici es fa millor en grup, i per això l’Escola d’Estiu és un espai propici per construir col·lectivament la nostra identitat, per fugir d’una solitud que empobreix. Així he viscut l’Escola d’Estiu, al costat de molts mestres.
Fer de mestre hauria de portar intrínsec voler formar-se.
Els espais habilitats per fer reflexió de temes que han estat polèmics durant el curs han servit per aclarir dubtes, escoltar raons i generar discurs amb la participació de qui ha volgut ser-hi present. Novament en col·lectiu, ja que, tal com he dit, el que aprens ho fas millor amb els altres. L’ambient a primera hora del matí, la llibreria plena consultant llibres específics i el micròfon movent debat durant els migdies ha estat reparador i esperançador, un oasi que m’ha retornat a altres escoles d’estiu que aviat sumaran seixanta anys.
Ara encarem el nou curs amb valoracions pendents, amb autocrítica i amb un posicionament que ens reafirma com a entitat que defensa una ideologia concreta basada sobretot en la defensa de la infància. He descobert espais on em permeto pensar amb calma, on l’associació té un lloc i on cal tornar sovint en moments de soroll.
Ens retrobem, amb energies renovades, a partir del mes de setembre. Que tingueu un bon estiu!