CONVERSA.INGRID GUARDIOLA INVESTIGADORA CULTURAL

L’enhorabona pel llibre La servitud dels protocols. Quin pes ha tingut la teva experiència viscuda com a directora del Centre d’Art Contemporani Bòlit (Girona)? 
Com defineixes un protocol?  
Un protocol és un conjunt de pautes que en principi organitzen, segons criteris d’eficiència, la vida en comú. Tenen un caràcter arbitrari perquè són dictats per part d’una persona o un col·lectiu. Per això no es poden confondre amb els rituals, que tenen càrrega simbòlica. Podem parlar dels protocols tecnoburocràtics i tecnosocials, que serien aquells que deriven del capitalisme de plataforma. Val a dir que els protocols són necessaris quan ens trobem en situacions d’emergències perquè donen una instrucció col·lectiva per sobreviure i, a més, poden tenir un caràcter preventiu, en una situació ordinària, perquè no ocorri una amenaça, assetjament o bé s’instauri el frau tot creant una cadena d’ordres i convertint les accions vitals en procediments. 
La idea de protocol ens connecta amb un sistema d’ordres i burocràtic?
Els protocols formen un sistema d’ordres que, com deia Lewis Mumford, no tenen mai origen en un mateix. Són ordres que venen donades. Ningú no sap a on comença i acaba aquest ordre. I, això, ens fa molt vulnerables perquè ningú se’n fa responsable. Realment és un sistema molt impersonal que el que fa és trencar amb les relacions de confiança tot convertint l’esfera social en una espècie de màquina que funciona en nom del funcionalisme i l’eficiència. Es crea, doncs, una xarxa impersonal i freda basada en l’automatització de les decisions, els formularis i els procediments. Es perd, per tant, la cadena de sentit del que seria el marc social. 

Quin tipus de model organitzatiu es dibuixa quan les nostres vides queden subordinades al protocol?  
Hi ha gent que se sent molt còmoda en un entorn prefixat on el marge d’acció i improvisació és mínim. Però es desdibuixa el sentit vital i, per descomptat, la participació social queda reduïda a una cadena d’automatismes que ens fa més dèbils en la qüestió de pensar per què fem les coses. Si ningú té responsabilitat, com es pot millorar la situació? A qui l'hi demanes? Què modifiques? Automatitza també la nostra relació amb la nostra consciència. Ens fa, literalment, autòmats perquè no som responsables de res ni podem tenir la possibilitat de gaudir-ne. Això et permet ser més operatiu, però també provoca una desafecció vital perquè la sensació és que la participació social no té res a veure amb tu. Com si poguessis separar la teva individualitat del context social. Aquesta manera d’automatitzar les relacions no pot ser positiva. Un exemple d’aquests efectes són les plataformes socials, que són antisocials, perquè van dirigides a aïllar l’individu en el seu catàleg de gustos o preferències. Estem en un context molt antisocial que efectivament és un laboratori en el qual el producte estrella és el comportament humà. 
També esmentes la idea de «servitud voluntària» a través d’un llibre molt inspirador d’Étienne de La Boétie.  
És un llibre escrit, amb tan sols divuit anys, des de la presó. També es va poder publicar gràcies al seu amic Michel de Montaigne pòstumament. Analitza per què som atrets per formes de servituds a través d’una sèrie de mecanismes que no són necessàriament repressius. És el resultat d’un consens social que fa que la gent assumeixi situacions d’autoritarisme que fan que el tirà tingui prou eines per poder exercir la repressió necessària; de vegades, n’hi ha prou amb dir que té les eines per aplacar les mobilitzacions. Una amenaça que presidents com Donald Trump no utilitzen perquè executen deliberadament la violència com a espectacle. Ha trencat l’estratègia clàssica dels tirans de desviar l’atenció de l’abús de poder amb l’entreteniment plausible. Ara qui sap si ens distreu del cas d’Epstein amb la guerra. En tot cas, comparteixen context.  
Què queda invalidat en les institucions educatives quan també es treballa principalment amb protocols?
Els protocols educatius són ambivalents, és a dir, d’una banda, haurien d’ajudar a gestionar la complexitat de les aules, que tenen situacions de vida cada vegada menys homogènies, però, de l’altra, deixen en un segon pla aquelles velles estratègies de la pedagogia com són l’acompanyament, l’observació directa, l’experiència i la confiança dels docents per acollir la infància, l’adolescència i la joventut. Representa un perill deixar el paper dels docents a un rang tan subsidiari respecte als protocols, és a dir, que aquests marquin la pauta de les accions que han d’emprendre. Aquesta figura queda debilitada quan perd aquesta responsabilitat pedagògica. La paradoxa és que tenim els docents fent feines no estrictament educatives (gestió administrativa i burocràtica de les escoles), en comptes de tenir la possibilitat de dialogar i d’usar l’experiència per treballar la integració en la diversitat i l’aprenentatge des del conflicte. 
La implementació de protocols també contribueix que els docents tinguin cada vegada menys temps per pensar, qüestionar, llegir? 
Els protocols són universals i no atenen cap diàleg local o anàlisi de casuístiques particulars. És habitual que ens toqui demanar excepcions perquè els marcs són molt rígids i això vol dir molta més paperassa. La feina es duplica. D’aquesta manera, aquest model dibuixa un tipus de docent més aviat executiu, centrat a entendre i executar els protocols establerts, i que relega el creixement intel·lectual al temps lliure del docent, com si fos una opció, com si no formés part de la seva tasca. Com si fossin dues professions totalment diferents. Hem de tornar a valorar precisament aquesta part de Bildung –formació– perquè, si tu vols educar l’alumnat en la curiositat, el primer que no la pot perdre és un mateix. Penso que una manera de perdre-la és dedicant-te només als aspectes protocol·laris. 

 

«Aquest model dibuixa un tipus de docent més aviat executiu, centrat a entendre i executar els protocols establerts, i que relega el creixement intel·lectual al temps lliure del docent, com si fos una opció, com si no formés part de la seva tasca».

El contrari de treballar amb protocols seria fer-ho per mitjà de relacions personals? 
No sé si és exactament el contrari, però queda clar que el diàleg sempre és una opció difícil, tot i que en un entorn complex, sense diàleg, no hi ha resolucions possibles. Ara es vol evitar el conflicte i, si n’hi ha, sembla que només pugui ser solucionat a través de protocols. Costa utilitzar aquesta paraula, perquè la infància és un moment de la vida fantàstic, però s’ha configurat un model social més aviat «infantiltzador» en el sentit que no som capaços de gestionar el conflicte, que l’hem expulsat de les nostres vides, l’hem convertit en un tabú. 
Com podem crear institucions que treballin en un sentit mutualista? 
No hi ha fórmules màgiques, però el mutualisme de Proudhon és una eina que permet construir alternatives lluny de models més jeràrquics, com la xarxa dels imperis de Silicon Valley. No podem donar via lliure a totes aquestes plataformes acríticament pel simple fet que són les més populars. Per què les escoles i les universitats i els nostres governs tenen un contracte amb Google, Microsoft o Amazon? Per què no es qüestiona això? Cal donar importància a aquest gest. Hem de conscienciar per migrar cap a una transició digital sana i pensada cap a espais que possibilitin el diàleg social i tota una sèrie de valors que el capitalisme de plataforma –el model Silicon Valley– vulnera. El capitalisme de plataforma també ens fa creure que el mutualisme, la solidaritat o bé l’empatia ja pertanyen a un món arcaic, pretecnològic. El que ens venen no són només aplicacions i connectivitat, sinó els valors i sentit que donem a les nostres vides i la pròpia consciència que tenim del món on vivim. 


 
Possibilitaria crear un temps menys accelerat? 
Segur. Els protocols fan accelerar les interaccions socials i les gestions en nom de l’eficiència. Però cada interacció genera informació en el seu processat, per tant, augmenta l’entropia i el consum d’energia. Passem a viure de forma presentista i el temps és expulsat de les nostres vides; només queda el temps cronoscòpic, és a dir, el temps que passem davant les pantalles. Això ho explico tant a La servitud dels protocols com a L’ull i la navalla, perquè el temps és el tema que m’interessa més. Perdem la possibilitat de comprendre les coses perquè els fets són motivats per una gestió específica del temps basada en l’infoestímul, en la falta de causalitat, en el trencament de la noció de cronologia, en la cronofòbia, en l’exacerbació de la nostàlgia, en l’imperatiu del que és nou i dels cossos joves... Tota aquesta simptomatologia actual psicosomàtica d’ansietat està completament vinculada a la nostra mala gestió del temps. Amb el capitalisme industrial, els rellotges de butxaca passaren a tenir més importància perquè el temps passà a mesurar-se en funció de la producció. El temps són diners, com deia Benjamin Franklin. I ara, amb l’SmartWatch, el temps es posa al servei de la mètrica, que és en el que ens convertim nosaltres pel capitalisme de plataforma. No hi ha res més gratificant que viure sense aquest temps usurpat i, a més, cal trencar la idea que som més interessants i atractius com més ocupats estem.   
Com ens podem polititzar davant el capitalisme de plataforma?  
El més important és veure quins són els mites que el sustenten, perquè sense aquest relat passen a tenir menys poder. Els mites que explico en el llibre són els següents: mite de l’abundància (tot ho podem trobar allà), cultura del càsting (la vida és el conjunt de proves que passem fins que ens morim), el mite de l’eficiència, la construcció d’identitats a la carta, predestinació (possibilitats d’algun dia ser cèlebres), el reconeixement com a motor social, etc. Tot això s’ha de desmuntar per fer minvar el prestigi social de les plataformes.
També defenses que cal recuperar el desig i la imaginació. 
Podem desvincular el desig del capitalisme neoliberal? Penso que sí. El desig té a veure, per a mi, amb les ganes que passen pel cos. Ens hem de trobar amb els cossos dels altres. Calen reptes compartits, tot i que no hi ajuden el mantra catastrofista o l’economia neoliberal, que trenquen amb el contracte social i l’esfera pública, per tant, amb una certa estabilitat social. Vivim en un món antisocial on es prioritza la financiarització de la vida i transformar la política en una màfia que té tant poder –també de destrucció– que els esculls perquè et protegeixin, també d’ells mateixos. Això ens genera agorafòbia. Si canviem això, i tots els protocols inútils, milloraríem molt.   
Les dues darreres preguntes. Quin llibre t’estàs llegint en aquests moments?  
Uns quants. 4227 suïcidis no exemplars. Desig i melancolia al capitalisme neoliberal de la Laura Llevadot, Natura fosca de l’Elvira Prado-Fabregat, Diez días en un manicomio de Nellie Bly i m’ha arribat l’últim de l’Eva Baltasar, Peixos. Quatre dones, i moltes més que m’he llegit per documentar-me per a un llibre que publicaré amb Núria Gómez Gabriel sobre la construcció cultural de la dona monstre.
Quin llibre, música o pel·lícula recomanaries a un altre docent per continuar pensant en diàleg?  
Agafant només autores i autors d’aquí, d’assaig... Els professors de música podrien llegir Nou elogis de l’imparell d’Edi Pou i Matar el Papito, de l’Oriol Rossell. Els de literatura el de l’Elvira. Els de filosofia, el de la Laura o El temps de la promesa de la Marina Garcés, també ¿Qué hacemos con la classe media? d’Antonio Gómez Villar. Els d’art, els últims llibres de Perejaume i Raül Garrigasait. Per al malestar en relació amb les xarxes i els protocols, el meu (La servitud dels protocols), els articles de la Marta Peirano o de la Liliana Arroyo, i les entrevistes amb Simona Levi d’XNet. 
Moltes gràcies per dedicar-nos una part del teu temps.
TEXT  JORDI GARCIA FARRERO FOTOGRAFIES  JOAN JUANOLA