Descarrega el PDF per imprimir Posar un límit porta implícita informació molt valuosa sobre el comportament humà i sobre el funcionament de les societats. Els infants, especialment en els primers anys de vida, estan construint-se a si mateixos i construint una imatge del món que els envolta; estan en ple procés d’aprenentatge i coneixement d’ells mateixos i de l’entorn; per tant, és la nostra responsabilitat ajudar-los a comprendre fins a on poden anar, acompanyar-los a conèixer i comprendre els marcs i a entendre el context en què viuen i es construeixen. Els hem d’acompanyar i ajudar a créixer.  Una de les definicions del diccionari de la paraula límit és: «Punt fins on és possible o lícit que arribi alguna cosa». Hem de deixar enrere, de vegades la idea, de vegades la sensació, que posar límits és limitar, és aturar un impuls, una acció o una reacció. Posar límits és privar de llibertat? Si deixem de pensar que posar límits és deixar de donar llibertat, per pensar que el que estem fent és donar eines, ens podrem aturar a reflexionar sobre com i quan posem els límits i què tenim en compte a l’hora de fer-ho. Hem d’entendre que posar un límit és un gest educatiu i, en l’acompanyament en la resolució d’un conflicte, no només hem d’estar atentes a quin missatge verbal donem, sinó que és necessari mirar l’escena de forma global, conèixer el context i posar atenció i intenció al gest, a la mirada, al to de veu i a la posició corporal. L’infant estarà rebent de nosaltres molta informació, tota ella com a font d’aprenentatge. Acompanyant en el desenvolupament d’eines d’integració social estem educant en valors i estem fent educació emocional. Així doncs, només cal ser amable? En aquest terreny, ser amable no és suficient. Podem posar un límit de forma concisa i amable, però sense tenir en compte quin és el motiu que ha generat el comportament o l’acció que estem limitant. És degut a un desconeixement o a la incomprensió de la situació? És una conseqüència d’un estat emocional? És una manca d’eines? Sense comprendre l’infant i sense entendre què necessita de nosaltres, o desvinculant-nos del que està vivint, no podrem donar-li la resposta adequada i, a més, estarem generant un missatge que s’allunyarà de l’empatia i l’escolta. Probablement estarem actuant d’una manera poc significativa per a l’infant, tot i estar plena d’amabilitat. En canvi, si entenem què està vivint, podrem donar-li informació molt valuosa, que necessita per créixer i per trobar formes satisfactòries de relacionar-se i poder buscar el seu lloc. Si estem posant un límit a causa d’una reacció emocional i només centrem la nostra acció a aturar concretament la reacció sense acollir el malestar de l’infant, ens desvinculem de la seva realitat. Això no vol dir que deixem de donar claredat en el fet que la reacció, si necessita un límit, l’hem d’aturar.  Diferència entre normes i límits Diferenciar les normes dels límit és una estratègia pedagògica que ens pot donar eines per a la reflexió. Un límit és necessari en una situació en la qual estem a punt de posar-nos en perill a nosaltres mateixos o a l’altre, i les normes, en canvi, són costums i acords que tenim com a societat. És, doncs, rellevant saber explicar les normes del context que compartim i acompanyar els infants a conèixer-les, ja que, si les normes no estan concretades i consensuades, llavors no podrem aplicar-hi cap límit.  Cal entendre normes i límits de manera enllaçada, ja que unes depenen dels altres i, tots dos junts, ajuden a viure en societat. No podem pretendre, per exemple, que l’infant aprengui a menjar amb els coberts tot sol; cal tenir clar abans que aprendrem a menjar de forma curosa, sense embrutar-se, i que això forma part de la nostra manera d'entendre els àpats. Però això no només li podem fer saber a través de les indicacions verbals sobre com ho ha de fer: «Agafa la forquilla per punxar el tros de peix». Sinó que cal que sempre tingui coberts de mides adequades al seu abast i que procurem ser un model utilitzant també els estris. Cal fer un acompanyament verbal en cada acció de l’infant i, quan ho agafi amb la mà, li donarem la indicació del tipus «veig que t’has embrutat els dits» i l’ajudarem a netejar-se. Gestos com recollir la fruita que cau a la taula o a terra, donen una informació que fa visible la cura dels espais i dels aliments. Alhora, cal no crear contextos incoherents com les taules d’experimentació amb aliments per manipular, si més endavant esperem que els infants no juguin amb el menjar a l’hora dels àpats. Les nostres accions formen part del que l'infant viurà i percebrà i tot ha d’estar en plena coherència, explicant el mateix i procurant-li una experiència d’acord amb el missatge i adaptada a les seves necessitats i moment vital. Com s’integren les normes i els límits, doncs? Així com el joc i el moviment són innats i universals ‒tots els infants del món juguen i es mouen, i no només juguen i es mouen sinó que, fent-ho, estan construint la seva pròpia imatge i la imatge del món en què viuen‒, la comprensió de les normes i dels límits no és innata. És responsabilitat de la tasca educativa. Els costums, les maneres de fer i els comportaments són propis de la societat on naixem, creixem i vivim, i som nosaltres, les persones adultes, qui els hem de transmetre i els hem d’acompanyar perquè els comprenguin i els integrin. I aquest aprenentatge no és tan senzill com sembla, ja que cada norma té les seves especificitats i variants. Perquè, de sobte, la pizza sí que ens la mengem amb les mans, i no passa res si ens embrutem una mica, no? Per transmetre les normes és important fer-ho en positiu, ja que el «no» sovint contradiu el que direm després i genera un buit de projecció. La nostra intenció és redirigir l’acció de l’infant, acompanyant-la de tal manera que aquest, sempre amb la voluntat de créixer, entendre i aprendre, pugui formar part del lloc que compartim. Per això és molt important fer-ho sempre des de la confiança i la tranquil·litat, entenent que és un procés i que guiar i acompanyar en aquest procés forma part de la nostra tasca educativa. Quan un infant no pot complir les expectatives adultes, cal que, com a equip educatiu, ens fem preguntes: potser són massa altes aquestes expectatives?, com les podem ajustar a les necessitats d’aquest infant?, què n’esperem, d’ell? Quan parlem de límits, és important tenir clar que tot allò que implica un perill demana una actuació clara i tan ràpida com sigui possible amb la finalitat de cuidar i protegir els infants. Com proposa Jesper Juul, en el moment de posar un límit, podem dir un «no», encara que això produeixi un buit de projecció perquè va referit a l’acció i no pas a l'infant. Per tant, ho farem contextualitzant el fet, amb la responsabilitat de cuidar i protegir l'infant en aquella situació específica:  —Jo no et puc permetre que li facis una mossegada. En aquell moment simplement aturarem l’acció, però com a adults hem de poder saber, a través del coneixement profund de l’infant, del seu moment evolutiu i de la seva realitat, què és el que l’ha dut a reaccionar així. I, si no ho sabem, som nosaltres qui hem d’agafar el compromís d’observar per comprendre i donar les eines que necessita per créixer saludablement i recuperar el benestar. Etiquetant, culpabilitzant o jutjant, ens allunyem d’aquesta responsabilitat. La passem a l’infant o a la seva família i, en lloc d’ajudar, el que fem és desatendre l’infant. Sovint, en la concepció d’infància de la societat actual associada a la productivitat i el consum, tendim a pensar que, quan els comportaments que tenen els infants no són els que els adults esperem o ens convenen en aquell moment, ens estan prenent el pèl o és fruit de la «mala educació». Acompanyar en tot aquest procés és la nostra responsabilitat. Quines persones volem acompanyar a créixer? Quins valors omplen de contingut les nostres accions i actuacions? Fer dialogar educació, aprenentatge, normes i límits genera noves formes de relacionar-nos i comunicar-nos des de l’empatia, l’escola i el benestar col·lectiu.  Alidé Tremoleda, , educadora, assessora i formadora de professionals de la petita infància i famílies Bibliografia Juul, Jesper: L'art de dir no, per amor. Pares que parlen clar, nens segurs de si mateixos, Barcelona: Herder, 2024. Descarrega el PDF per imprimir