Descarrega el PDF per imprimir
L’estona del dinar és un dels moments que més tensions poden arribar a generar, tant a les criatures com a les persones educadores. És un moment que tradicionalment, a la majoria d’escoles, s’ha resolt mirant d’atendre el màxim de criatures a la vegada, pensant que aquesta era la millor manera de donar resposta a la necessitat dels infants de saciar la seva gana i ser atesos per la persona educadora.
El problema és que a les escoles bressol (i hi afegiríem el segon cicle d’infantil) la ràtio d’infants acostuma a ser massa alta per poder donar una resposta de qualitat a les diferents necessitats de desenvolupament quan ho pretenem fer «tots a la vegada». Tampoc vol dir que una baixada de ràtios fos suficient. Ajudaria (a tot, ajudaria), però hem de tenir en compte que hi ha infants que necessiten poder dinar a la falda o en una relació d’un a un per poder ser acompanyants en el desenvolupament d’una autonomia real i sense tensions ni exigències fora del seu abast. És el que entenem per un procés d’aprenentatge i de socialització gradual i positiu per a cada nadó, nen i nena.
L’infant necessita un adult que se’l miri i se l'escolti, amb qui poder establir un diàleg real i un vincle assegurador que li proporcioni un sentiment sòlid de competència, i l'estona de dinar és un moment idoni per a aquesta trobada entre adult i infant, i entre els mateixos infants quan estan preparats madurativament, disponibles i oberts per poder compartir taula amb els companys i les companyes.
Amb tot això, cada cop hi ha més escoles que es plantegen fer torns a l’estona de dinar per poder oferir una resposta curosa i pertinent a les criatures.
Fer torns, però, no sempre és fàcil. Sempre és possible, però no vol dir que sigui fàcil. Cal un replantejament profund de l’organització quotidiana de cada grup, dels espais i, fins i tot, del que esperem de les criatures i com entenem les cures quotidianes i la mateixa activitat autònoma -joc i moviment-. Repensar el moment de dinar és un procés que ha de poder ser compartit amb tot l'equip i sostingut des del criteri pedagògic.
Hem de tenir en compte que el valor que donem a les cures condicionarà com les enfoquem en la nostra metodologia des de l’escola bressol. Si realment les valorem, seran una prioritat i se sumaran esforços perquè siguin el màxim d’amables, curoses i ben pensades per a les criatures.
En concret, l’estona dels àpats es pot realitzar de formes ben diverses. Quant a la gestió de grup hi ha diferents maneres d’organitzar-se: fer-ho en gran grup, en dos torns, en diversos torns, incloent-hi una forma més individualitzada com seria dinar a la falda de l’adult… Darrere d’aquestes maneres d’acompanyar aquest moment, hi hauria d’haver sempre unes justificacions pedagògiques, i és important pensar i reflexionar sobre si aquestes s’ajusten més al que necessita l’infant o a la practicitat de l’adult. Sense oblidar que tots dos elements són indispensables, cal tenir present que el nostre focus, com a professionals, són sempre els infants, i una de les necessitats principals dels infants més petits és la de poder rebre una atenció el màxim d’individualitzada.
De vegades, el fet d’individualitzar aquesta estona dedicant-hi més temps pot semblar inviable quan tenim davant grups d’infants nombrosos, però es tracta de trobar una organització que pugui encaixar amb la realitat pròpia cada centre educatiu revisant les prioritats i possibilitats de cada escola. De fet, quan es porta a terme un canvi d’aquestes característiques, es pot apreciar que, com més atenció individualitzada reben els infants, més amable és el dia a dia per a tothom, petits i grans.
En aquest article, Nora Hernández, directora de l’EBM Petit Univers, i Romina Pérez Toldi, pedagoga i formadora per a professionals de la primera infància, volem compartir algunes reflexions en forma de resposta als dubtes més comuns que ens trobem quan transmetem la idea d’una estona del migdia on no ho fem «tots a la vegada».
Què podem tenir en compte per a la gestió d’aquesta estona?
En quin moment es troben els infants? Disposem d’algun marc teòric que ens pugui orientar?
És propi del 0-3 que ens trobem davant de ritmes de maduració ben diversos. Per això no els podem tractar a tots de la mateixa manera.
Mirades pedagògiques com la pikleriana són ben conscients d’això i ens ajuden a aclarir una idea d’autonomia -i falsa autonomia- que sovint ens ha acompanyat en el tracte amb els infants, fent-nos pensar que estones com la del dinar eren elements a «treballar» amb els petits i que, quan abans comencessin «aquest treball», millor.
Lluny d’això, un canvi de mirada ens pot ajudar a comprendre l’infant per poder acompanyar-lo respectant els seus ritmes maduratius, evitant anticipacions innecessàries i confiant en la seva capacitat d’autonomia real.
Podem sortir del «tots a la vegada»?
Com hem comentat, a l’escola bressol existeixen ritmes diversos. Per aquesta raó el «tots a la vegada» no acaba de funcionar: posar jaquetes, rentar les mans, oferir aigua, dinar… És ben diferent convidar a fer aquestes accions de manera individualitzada i subtil, que no pas convidar a tothom al mateix temps. I és que fer «tots a la vegada» la mateixa acció (o en grans grups) en aquestes edats genera tensions innecessàries a petits i grans, tensions que normalment acaben desencadenant en certa sobreexigència cap a les criatures i frustració entre les professionals. En canvi, quan ens acostem en aquests moments en una relació d’un a un o en petit grup, hi ha una millor resposta dels infants, les tensions es minimitzen i ens és més fàcil adaptar-nos a cadascun dels ritmes i voluntats, evitant sobreexigències i tensions.
Com podem organitzar la rutina diària?
L’educadora és qui ha de tenir clara l’organització, així com els torns de dinar en funció de les necessitats que observa en el seu grup d’infants. Algunes qüestions a tenir presents per establir els diferents torns, serien, per exemple, qui arriba amb més gana al migdia, perquè és més petit o perquè esmorza més d’hora al matí; qui necessita descansar; qui necessita més temps per jugar o li pot anar bé aquesta estona de parar i estar amb l’educadora. Per tant, són les característiques dels infants les que guien l’ordre del dia, un ordre que, per generar estabilitat i seguretat als infants, s’ha de poder mantenir en el temps.
És important poder registrar aquest ordre perquè, quan hi hagi substitucions de personal, tot quedi ben organitzat i els infants no pateixin canvis pel desconeixement de les educadores.
Dins d’aquesta estabilitat diària, també hi ha espai per a la flexibilitat ocasional. Per exemple, si algun dia hi ha un infant que ha passat molt mala nit i necessita descansar abans, es pot reorganitzar el seu torn per donar una millor resposta a aquesta necessitat puntual. La rutina clara ofereix seguretat i coherència als infants, però la flexibilitat ens permet també una millor atenció als imprevistos que de vegades observem, valorant amb cura si realment és necessari aquell canvi puntual, o no.
Cal repensar l’espai?
És evident que cada escola té uns espais diversos i que aquests condicionen molts aspectes metodològics, però, si la intenció és cuidar aquest moment, es poden trobar diferents fórmules que ajudin a fer que el nostre acompanyament pugui garantir al màxim aquesta individualitat, com per exemple separar l’espai de joc del dels àpats. A Petit Univers vam decidir ubicar l’espai del dinar fora de l’estança en els grups d’1 a 2 anys i de 2 a 3 anys. D’aquesta manera l’estança preserva la seva funció d’espai de joc i els infants que encara no han dinat no tenen tanta sensació d’espera, ja que el joc continua. Mentrestant, de mica en mica, l’espai es va convertint en un dormitori.
Si no haguéssim pogut ubicar l’espai del dinar fora, hauríem creat un lloc dins de l’estança limitant-lo bé amb baranes, per poder cuidar aquest moment i evitar, entre altres coses, que cap tros de menjar acabés a la zona de matalassos. Les baranes que generen separacions i diferents ambients (sense acorralar) són un gran recurs de protecció i ajuda per a tots, sobretot quan volem apostar per un acompanyament més individualitzat.
De quin temps disposem?
Quan l’organització del migdia es basa en el dinar per torns, els horaris de menjar i dormir són progressius. En lloc d’iniciar i acabar aquests rituals tothom a la vegada, es fa a poc a poc. No hi ha un temps extremadament rígid per dinar i un altre per dormir, sinó que hi ha infants que dinen més d’hora i van a dormir abans i altres que ho faran més tard. El temps ens acompanya de manera diversa donant resposta al que necessita cada infant.
Aquesta forma d’organització pot comportar que una companya s’ocupi més del dinar i una altra més de les dormides. Així la comunicació és clau per compartir la seva expertesa d’aquell moment que tant dominen i coneixen cadascuna.
Com organitzem els recursos humans?
Si en la nostra pràctica diària volem garantir al màxim l’atenció individualitzada, hem d’intentar aprofitar al màxim els recursos humans que tenim. Per nosaltres és més necessari optimitzar els recursos per a les estones de cura que no pas per als moments de joc, ja que els infants de 0 a 3 anys no ens necessiten per jugar de la mateixa manera que ens necessiten per a les cures. Diguem que els moments de cures serien impensables sense la figura de l’adult. En canvi, els infants són capaços de jugar autònomament, amb la nostra presència, però sense la nostra intervenció directa.
Sabem que, històricament, les escoles hem destinat recursos humans a la preparació de propostes de joc ben atractives, que les educadores han de muntar i a vegades desmuntar. Potser és hora de valorar bé on posem el focus, ja que un espai ben pensat i estable en el temps permet que les criatures puguin desenvolupar el seu joc i els seus aprenentatges. No necessiten grans escenaris. Ens trobem en una etapa on la quotidianitat ja és atractiva per si mateixa. Necessiten que l’adult prioritzi l’atenció en tot allò que aquesta etapa sensible demana, posant sempre per davant el seu benestar i un vincle assegurador.
I mentre uns mengen, els altres què fan?
Jugar. Els infants que no estan dinant ni dormint poden ocupar el seu temps en la seva activitat principal, el joc lliure. També en aquesta estona pot haver-hi infants que ja estiguin dormint. Per això creiem que és una bona pensada oferir un material de transició poc sorollós i retirar del seu abast altres materials com el metall, amb intenció de no destorbar el son de la resta.
Les criatures no ploren de gana veient els altres dinar?
Com ja hem apuntat anteriorment, per generar seguretat és necessari poder establir un ordre clar basat en les necessitats dels infants i que aquest es mantingui diàriament a fi que el puguin integrar. Quan saben el que passarà i com passarà, els és més fàcil l’espera i la calma. De fet, als adults ens succeeix de la mateixa manera: davant de la incertesa en qualsevol situació, ens sentim més neguitosos, però, quan ja sabem «de què va la cosa», el nostre estat vital es manté molt més seré.
Certament, els primers dies, fins que aquest ordre és integrat per cada infant, hi ha plors, però ho atribuïm més a aquesta incertesa de no saber què passarà, que no pas a altres aspectes com la gana. Ajuda molt mantenir la calma i el fet d’anticipar el que passarà. Per exemple, quan algú va a dinar a la falda o a la taula, podem avisar l’infant que serà el següent.
Al setembre els plors són més recurrents que en altres moments del curs. Però, si sempre repetim el mateix ordre, ells acaben coneixent bé la nostra organització i en conseqüència els plors inicials desapareixen, saben que l’educadora deixarà d’estar ocupada amb altres infants i tindran també el seu moment, cadascú tindrà el seu moment d’atenció exclusiva. De fet, passa el mateix amb els canvis de bolquers: en el procés d’adaptació, quan comencem a fer-los, hi ha infants que resten a la vora de l’educadora, es neguitegen perquè no acaben d’entendre que la seva referent es mogui, no tenen el control de la situació, perden l’atenció de la persona adulta i no saben que això és transitori. Però, al cap d’uns dies, ja comencen a entendre el funcionament, i aquells infants que ploraven estan tranquils i ocupen el seu temps jugant.
En l’organització del moment del dinar, cal poder planificar pensant a mitjà i llarg termini, i no deixar-nos endur per les sensacions del moment fent canvis constants, ja que aquests canvis constants acaben generant inestabilitat i la inestabilitat, com sabem, dona pas a la incertesa, que sí que és font d’inseguretat i plors.
Els infants han de saber i tenir la confiança que menjaran, sempre, en el mateix moment i en un context amable. Han de saber que, perquè et donin dinar a l’escola, no cal plorar, ni estar pendent ni ser extremadament simpàtic. En canvi, quan els donem dinar per prioritat de plors o de «queixes», poden arribar a pensar que menjar o no depèn de la seva insistència i això no afavoreix un ambient assegurador i en calma.
És necessari, però, que la persona educadora confiï en la capacitat dels infants per sostenir aquests petits moments (el que està fent i per què ho està fent d’aquesta manera) per poder transmetre’ls seguretat i confiança.
Quins criteris podem tenir en compte per fer el dinar a la falda o a la taula?
Alguns dels criteris que tenim presents a l’hora de fer el pas de dinar a la falda a dinar a la taula són:
Què podem tenir en compte per a la gestió d’aquesta estona?
En quin moment es troben els infants? Disposem d’algun marc teòric que ens pugui orientar?
És propi del 0-3 que ens trobem davant de ritmes de maduració ben diversos. Per això no els podem tractar a tots de la mateixa manera.
Mirades pedagògiques com la pikleriana són ben conscients d’això i ens ajuden a aclarir una idea d’autonomia -i falsa autonomia- que sovint ens ha acompanyat en el tracte amb els infants, fent-nos pensar que estones com la del dinar eren elements a «treballar» amb els petits i que, quan abans comencessin «aquest treball», millor.
Lluny d’això, un canvi de mirada ens pot ajudar a comprendre l’infant per poder acompanyar-lo respectant els seus ritmes maduratius, evitant anticipacions innecessàries i confiant en la seva capacitat d’autonomia real.
Podem sortir del «tots a la vegada»?
Com hem comentat, a l’escola bressol existeixen ritmes diversos. Per aquesta raó el «tots a la vegada» no acaba de funcionar: posar jaquetes, rentar les mans, oferir aigua, dinar… És ben diferent convidar a fer aquestes accions de manera individualitzada i subtil, que no pas convidar a tothom al mateix temps. I és que fer «tots a la vegada» la mateixa acció (o en grans grups) en aquestes edats genera tensions innecessàries a petits i grans, tensions que normalment acaben desencadenant en certa sobreexigència cap a les criatures i frustració entre les professionals. En canvi, quan ens acostem en aquests moments en una relació d’un a un o en petit grup, hi ha una millor resposta dels infants, les tensions es minimitzen i ens és més fàcil adaptar-nos a cadascun dels ritmes i voluntats, evitant sobreexigències i tensions.
Com podem organitzar la rutina diària?
L’educadora és qui ha de tenir clara l’organització, així com els torns de dinar en funció de les necessitats que observa en el seu grup d’infants. Algunes qüestions a tenir presents per establir els diferents torns, serien, per exemple, qui arriba amb més gana al migdia, perquè és més petit o perquè esmorza més d’hora al matí; qui necessita descansar; qui necessita més temps per jugar o li pot anar bé aquesta estona de parar i estar amb l’educadora. Per tant, són les característiques dels infants les que guien l’ordre del dia, un ordre que, per generar estabilitat i seguretat als infants, s’ha de poder mantenir en el temps.
És important poder registrar aquest ordre perquè, quan hi hagi substitucions de personal, tot quedi ben organitzat i els infants no pateixin canvis pel desconeixement de les educadores.
Dins d’aquesta estabilitat diària, també hi ha espai per a la flexibilitat ocasional. Per exemple, si algun dia hi ha un infant que ha passat molt mala nit i necessita descansar abans, es pot reorganitzar el seu torn per donar una millor resposta a aquesta necessitat puntual. La rutina clara ofereix seguretat i coherència als infants, però la flexibilitat ens permet també una millor atenció als imprevistos que de vegades observem, valorant amb cura si realment és necessari aquell canvi puntual, o no.
Cal repensar l’espai?
És evident que cada escola té uns espais diversos i que aquests condicionen molts aspectes metodològics, però, si la intenció és cuidar aquest moment, es poden trobar diferents fórmules que ajudin a fer que el nostre acompanyament pugui garantir al màxim aquesta individualitat, com per exemple separar l’espai de joc del dels àpats. A Petit Univers vam decidir ubicar l’espai del dinar fora de l’estança en els grups d’1 a 2 anys i de 2 a 3 anys. D’aquesta manera l’estança preserva la seva funció d’espai de joc i els infants que encara no han dinat no tenen tanta sensació d’espera, ja que el joc continua. Mentrestant, de mica en mica, l’espai es va convertint en un dormitori.
Si no haguéssim pogut ubicar l’espai del dinar fora, hauríem creat un lloc dins de l’estança limitant-lo bé amb baranes, per poder cuidar aquest moment i evitar, entre altres coses, que cap tros de menjar acabés a la zona de matalassos. Les baranes que generen separacions i diferents ambients (sense acorralar) són un gran recurs de protecció i ajuda per a tots, sobretot quan volem apostar per un acompanyament més individualitzat.
De quin temps disposem?
Quan l’organització del migdia es basa en el dinar per torns, els horaris de menjar i dormir són progressius. En lloc d’iniciar i acabar aquests rituals tothom a la vegada, es fa a poc a poc. No hi ha un temps extremadament rígid per dinar i un altre per dormir, sinó que hi ha infants que dinen més d’hora i van a dormir abans i altres que ho faran més tard. El temps ens acompanya de manera diversa donant resposta al que necessita cada infant.
Aquesta forma d’organització pot comportar que una companya s’ocupi més del dinar i una altra més de les dormides. Així la comunicació és clau per compartir la seva expertesa d’aquell moment que tant dominen i coneixen cadascuna.
Com organitzem els recursos humans?
Si en la nostra pràctica diària volem garantir al màxim l’atenció individualitzada, hem d’intentar aprofitar al màxim els recursos humans que tenim. Per nosaltres és més necessari optimitzar els recursos per a les estones de cura que no pas per als moments de joc, ja que els infants de 0 a 3 anys no ens necessiten per jugar de la mateixa manera que ens necessiten per a les cures. Diguem que els moments de cures serien impensables sense la figura de l’adult. En canvi, els infants són capaços de jugar autònomament, amb la nostra presència, però sense la nostra intervenció directa.
Sabem que, històricament, les escoles hem destinat recursos humans a la preparació de propostes de joc ben atractives, que les educadores han de muntar i a vegades desmuntar. Potser és hora de valorar bé on posem el focus, ja que un espai ben pensat i estable en el temps permet que les criatures puguin desenvolupar el seu joc i els seus aprenentatges. No necessiten grans escenaris. Ens trobem en una etapa on la quotidianitat ja és atractiva per si mateixa. Necessiten que l’adult prioritzi l’atenció en tot allò que aquesta etapa sensible demana, posant sempre per davant el seu benestar i un vincle assegurador.
I mentre uns mengen, els altres què fan?
Jugar. Els infants que no estan dinant ni dormint poden ocupar el seu temps en la seva activitat principal, el joc lliure. També en aquesta estona pot haver-hi infants que ja estiguin dormint. Per això creiem que és una bona pensada oferir un material de transició poc sorollós i retirar del seu abast altres materials com el metall, amb intenció de no destorbar el son de la resta.
Les criatures no ploren de gana veient els altres dinar?
Com ja hem apuntat anteriorment, per generar seguretat és necessari poder establir un ordre clar basat en les necessitats dels infants i que aquest es mantingui diàriament a fi que el puguin integrar. Quan saben el que passarà i com passarà, els és més fàcil l’espera i la calma. De fet, als adults ens succeeix de la mateixa manera: davant de la incertesa en qualsevol situació, ens sentim més neguitosos, però, quan ja sabem «de què va la cosa», el nostre estat vital es manté molt més seré.
Certament, els primers dies, fins que aquest ordre és integrat per cada infant, hi ha plors, però ho atribuïm més a aquesta incertesa de no saber què passarà, que no pas a altres aspectes com la gana. Ajuda molt mantenir la calma i el fet d’anticipar el que passarà. Per exemple, quan algú va a dinar a la falda o a la taula, podem avisar l’infant que serà el següent.
Al setembre els plors són més recurrents que en altres moments del curs. Però, si sempre repetim el mateix ordre, ells acaben coneixent bé la nostra organització i en conseqüència els plors inicials desapareixen, saben que l’educadora deixarà d’estar ocupada amb altres infants i tindran també el seu moment, cadascú tindrà el seu moment d’atenció exclusiva. De fet, passa el mateix amb els canvis de bolquers: en el procés d’adaptació, quan comencem a fer-los, hi ha infants que resten a la vora de l’educadora, es neguitegen perquè no acaben d’entendre que la seva referent es mogui, no tenen el control de la situació, perden l’atenció de la persona adulta i no saben que això és transitori. Però, al cap d’uns dies, ja comencen a entendre el funcionament, i aquells infants que ploraven estan tranquils i ocupen el seu temps jugant.
En l’organització del moment del dinar, cal poder planificar pensant a mitjà i llarg termini, i no deixar-nos endur per les sensacions del moment fent canvis constants, ja que aquests canvis constants acaben generant inestabilitat i la inestabilitat, com sabem, dona pas a la incertesa, que sí que és font d’inseguretat i plors.
Els infants han de saber i tenir la confiança que menjaran, sempre, en el mateix moment i en un context amable. Han de saber que, perquè et donin dinar a l’escola, no cal plorar, ni estar pendent ni ser extremadament simpàtic. En canvi, quan els donem dinar per prioritat de plors o de «queixes», poden arribar a pensar que menjar o no depèn de la seva insistència i això no afavoreix un ambient assegurador i en calma.
És necessari, però, que la persona educadora confiï en la capacitat dels infants per sostenir aquests petits moments (el que està fent i per què ho està fent d’aquesta manera) per poder transmetre’ls seguretat i confiança.
Quins criteris podem tenir en compte per fer el dinar a la falda o a la taula?
Alguns dels criteris que tenim presents a l’hora de fer el pas de dinar a la falda a dinar a la taula són:
- Han de ser capaços de fer i desfer la posició d’assegut sobre una tarima, cadira o similar.
- Arriben a tocar amb els peus a terra quan estan asseguts i mantenen una bona posició.
- Fan un bon ús dels estris perquè la seva maduresa els permet fer-ho. Pot ser útil fixar-nos en el seu joc, per exemple, observar si són capaços de manipular amb destresa els diferents materials de joc.
- Beuen en got i són capaços de deixar-lo amb delicadesa sobre la taula o a la nostra mà (si dinen a la falda).
- Entenen que per poder dinar és necessari estar asseguts i estan preparats per fer-ho durant tota l’estona que dura l’àpat i alhora gaudir de l’àpat.
- Tenen predisposició per cooperar en aquest moment, i en gaudeixen, amb la capacitat de diferenciar-lo de les estones de joc. No els requereix esforç, sinó plaer.