A Catalunya hi ha centenars de nens i nenes i d’adolescents en edat escolar obligatòria que per raons associades a una malaltia física o psíquica no poden assistir de manera regular a un centre educatiu. Aquests casos, convenientment diagnosticats per un professional mèdic, poden ser tractats al domicili amb mestres assignats pel Departament d’Educació.
En coordinació amb el centre educatiu en el qual els i les alumnes estan matriculats, i també, és clar, en contacte amb els diversos professionals que intervenen en la seva educació, es fa un Pla Individualitzat (PI) per a cada cas. Els mestres de Primària han de fer un total de 8 hores setmanals d’atenció directa a cada alumne/a, i els mestres de Secundària, un total de 6.
La majoria dels casos s’apleguen a Barcelona no només perquè és la ciutat més poblada, sinó també per la concentració d’hospitals que fa que sovint, davant d’una malaltia greu, moltes famílies optin per venir a viure prop dels professionals mèdics que els tracten.
Els mestres que atenen aquest alumnat se seleccionen de les bosses d’interinatges ordinàries, pressuposant que tots els professionals tenen les capacitats i els coneixements adequats per dur a terme aquesta tasca. A més, sovint s’adjudica un sol alumne a cada mestre, de manera que només treballa un terç de jornada.
Aquesta selecció aleatòria de mestres genera alguns desajustos, molts d’ells relacionats amb les dificultats d’atendre les necessitats específiques d’un alumnat en situació molt fràgil, però també relacionats amb la manca d’experiència dels mestres seleccionats o a la seva manca de continuïtat.
El curs escolar passat el Consorci d’Educació de Barcelona va avançar significativament en la millora de l’atenció educativa domiciliària amb la creació per primera vegada d’un equip estable de mestres de Primària i Secundària (nou en total) que són responsables d’aquesta atenció escolar a domicili. És un tema de drets: amb aquest impuls podem afirmar sense cap mena de dubte que aquests nens, nenes i adolescents poden gaudir en millors condicions d’uns drets que els són inherents.
Per fer-nos una idea de les dimensions d’aquesta problemàtica convé recordar que només a la ciutat de Barcelona al llarg del primer trimestre del curs, es van acollir a aquest recurs més de 95 alumnes (43 d’aquests a Primària), i a més dels 9 docents de l’equip estable es van contractar 40 professors més de la bossa d’interins.
Convé recordar, però, que a d’altres llocs de Catalunya també s’està duent a terme aquesta tasca, per exemple al Vallès ja fa més de 10 anys que també funciona un grup de mestres que compta amb una certa estabilitat: l’Equip d’Atenció Domiciliària, que enguany està integrat per quatre docents.
Les malalties poden ser molt diverses. Hi ha alguns casos de traumatismes físics, que des del punt de vista educatiu acostumen a ser els més senzills de treballar, però la majoria fan referència a situacions que alteren sensiblement el normal desenvolupament dels infants, que requereixen una atenció mèdica continuada i que trasbalsen en gran mesura el conjunt de la família. Sense voler establir una norma, sí que constatem que en les etapes de Primària ens trobem sobretot amb casos d’oncologia, cardiopaties o immunologia. Els trastorns de la conducta greu o els trastorns depressius i psicòtics, així com les fòbies, apareixen posteriorment i afecten sobretot l’adolescència.
Hem de ser conscients que aquesta tasca educativa es fa en condicions francament difícils. L’alumnat viu unes situacions molt complicades, ja sigui per temes físics, o bé, i sobretot, per qüestions emocionals que l’afecten. El tipus de treball no és, per tant, el d’un mestre ordinari. En principi és un treball que es porta a terme de manera molt solitària, sense el suport i la companyia constant d’altres professionals amb els quals compartir les situacions viscudes, i que pot ser de vegades molt desmoralitzador. Encara que s’han de treballar les matèries acadèmiques, es treballen molt més tots els aspectes relacionats amb l’acompanyament emocional. S’ha de tenir en compte que sovint la implicació personal dels professionals és molt alta, i que en mols casos produeixen un gran impacte emocional en el mestre. Sens dubte cal estar preparats per afrontar situacions afectives extremes i fins i tot de dol.
El mestre també s’enfronta a una certa incomprensió per part dels companys i companyes dels centres escolars de referència d’aquests nens o nenes. Acostuma a ser considerat «el mestre o la mestra de repàs», el darrer d’un escalafó de facto que moltes vegades resulta ser l’element incòmode que reclama l’atenció per a l’estudiant al seu càrrec. De vegades, el tutor o la tutora es veu desbordat per la feina quotidiana i li és molt difícil prestar l’atenció personalitzada que requereixen aquests nens. Aquestes dificultats es multipliquen a la Secundària, amb l’enorme quantitat de professionals que hi intervenen.
D’altra banda, aquesta atenció educativa es desenvolupa al domicili dels nens i nenes. Els mestres entren en el seu món, en la seva intimitat i en la de les seves famílies. Aquí poden tenir lloc situacions incòmodes. Cal ser discret i respectuós, efectivament, però també cal saber analitzar aquells elements indicatius de situacions que poden requerir un altre tipus d’actuació social. El mestre que fa aquesta tasca sovint estableix una relació intensa amb el nen o la nena, però també amb altres membres de la família (la mare, el pare, l’avi o l’àvia...). És important saber ajustar molt bé el rol que li pertoca i recordar que la seva funció principal té més a veure amb els aprenentatges que no amb la del psicòleg o la del treballador social, i sobretot cal ser molt realista respecte dels objectius a aconseguir. La temptació d’anar molt més enllà de les possibilitats reals per tal de millorar el benestar del nen o la nena s’ha de mesurar amb molta atenció.
Volem ressaltar també que els i les mestres d’aquests equips estables encara treballen en condicions molt precàries pel que fa als recursos materials. Tot i que és cert que compten amb el suport imprescindible d’alguns professionals i d’una formació al llarg del curs, no és menys cert que pel que fa al material, tan específic com ordinari, o a les pròpies condicions laborals, encara queda molt camí per recórrer. Tenint a l’abast un material didàctic adient (llibres especialitzats, materials educatius específics, etc.) i unes millors condicions, els resultats podrien ser molt més satisfactoris tant per a l’alumnat i les seves famílies com per al professorat.
Tot i la bona notícia que suposa donar estabilitat a aquest treball que avança lentament en el camí correcte, convé remarcar però que encara queden molts reptes per resoldre. Sense ànim d’exhaustivitat volem mencionar només alguns d’aquests reptes:
Convé recordar, però, que a d’altres llocs de Catalunya també s’està duent a terme aquesta tasca, per exemple al Vallès ja fa més de 10 anys que també funciona un grup de mestres que compta amb una certa estabilitat: l’Equip d’Atenció Domiciliària, que enguany està integrat per quatre docents.
Les malalties poden ser molt diverses. Hi ha alguns casos de traumatismes físics, que des del punt de vista educatiu acostumen a ser els més senzills de treballar, però la majoria fan referència a situacions que alteren sensiblement el normal desenvolupament dels infants, que requereixen una atenció mèdica continuada i que trasbalsen en gran mesura el conjunt de la família. Sense voler establir una norma, sí que constatem que en les etapes de Primària ens trobem sobretot amb casos d’oncologia, cardiopaties o immunologia. Els trastorns de la conducta greu o els trastorns depressius i psicòtics, així com les fòbies, apareixen posteriorment i afecten sobretot l’adolescència.
Hem de ser conscients que aquesta tasca educativa es fa en condicions francament difícils. L’alumnat viu unes situacions molt complicades, ja sigui per temes físics, o bé, i sobretot, per qüestions emocionals que l’afecten. El tipus de treball no és, per tant, el d’un mestre ordinari. En principi és un treball que es porta a terme de manera molt solitària, sense el suport i la companyia constant d’altres professionals amb els quals compartir les situacions viscudes, i que pot ser de vegades molt desmoralitzador. Encara que s’han de treballar les matèries acadèmiques, es treballen molt més tots els aspectes relacionats amb l’acompanyament emocional. S’ha de tenir en compte que sovint la implicació personal dels professionals és molt alta, i que en mols casos produeixen un gran impacte emocional en el mestre. Sens dubte cal estar preparats per afrontar situacions afectives extremes i fins i tot de dol.
El mestre també s’enfronta a una certa incomprensió per part dels companys i companyes dels centres escolars de referència d’aquests nens o nenes. Acostuma a ser considerat «el mestre o la mestra de repàs», el darrer d’un escalafó de facto que moltes vegades resulta ser l’element incòmode que reclama l’atenció per a l’estudiant al seu càrrec. De vegades, el tutor o la tutora es veu desbordat per la feina quotidiana i li és molt difícil prestar l’atenció personalitzada que requereixen aquests nens. Aquestes dificultats es multipliquen a la Secundària, amb l’enorme quantitat de professionals que hi intervenen.
D’altra banda, aquesta atenció educativa es desenvolupa al domicili dels nens i nenes. Els mestres entren en el seu món, en la seva intimitat i en la de les seves famílies. Aquí poden tenir lloc situacions incòmodes. Cal ser discret i respectuós, efectivament, però també cal saber analitzar aquells elements indicatius de situacions que poden requerir un altre tipus d’actuació social. El mestre que fa aquesta tasca sovint estableix una relació intensa amb el nen o la nena, però també amb altres membres de la família (la mare, el pare, l’avi o l’àvia...). És important saber ajustar molt bé el rol que li pertoca i recordar que la seva funció principal té més a veure amb els aprenentatges que no amb la del psicòleg o la del treballador social, i sobretot cal ser molt realista respecte dels objectius a aconseguir. La temptació d’anar molt més enllà de les possibilitats reals per tal de millorar el benestar del nen o la nena s’ha de mesurar amb molta atenció.
Volem ressaltar també que els i les mestres d’aquests equips estables encara treballen en condicions molt precàries pel que fa als recursos materials. Tot i que és cert que compten amb el suport imprescindible d’alguns professionals i d’una formació al llarg del curs, no és menys cert que pel que fa al material, tan específic com ordinari, o a les pròpies condicions laborals, encara queda molt camí per recórrer. Tenint a l’abast un material didàctic adient (llibres especialitzats, materials educatius específics, etc.) i unes millors condicions, els resultats podrien ser molt més satisfactoris tant per a l’alumnat i les seves famílies com per al professorat.
Tot i la bona notícia que suposa donar estabilitat a aquest treball que avança lentament en el camí correcte, convé remarcar però que encara queden molts reptes per resoldre. Sense ànim d’exhaustivitat volem mencionar només alguns d’aquests reptes:
- Selecció de mestres. La dificultat i les habilitats que requereix aquesta tasca fan que sovint els i les mestres que són seleccionats per dur-la a terme no comptin ni amb els coneixements ni amb l’experiència per poder-la desenvolupar en les millors condicions. No deixa de resultar curiós que per dur a terme l’educació dels casos més difícils no es triïn els professionals més experimentats i prestigiats del sistema, ans al contrari. I això sense menysprear la bona acollida i sobretot la bona voluntat amb la qual majoritàriament responen els mestres seleccionats actualment.
- Consolidar els equips i la seva professionalització, a través de l’estabilitat i de la formació dels mestres. Cal seguir avançant en l’estabilitat de l’equip de professionals i en la seva formació.
- Avançar en el treball interdisciplinari. Tot i que ja s’està fent, convé prendre consciència de la necessitat de treballar molt més conjuntament entre totes aquelles persones que intervenen en l’educació d’aquests alumnes: un treball amb les famílies, amb l’escola i els seus professionals, amb l’EAP, amb les aules hospitalàries i amb el conjunt dels professionals de l’entorn educatiu.
- Estudis comparatius i anàlisi d’altres experiències. Creiem que és imprescindible conèixer les experiències que en aquest terreny de l’educació domiciliària es puguin estar donant en altres contextos. L’atenció educativa domiciliària s’ha treballat poc, i existeix poca documentació al respecte, però som conscients que en altres llocs de l’Estat, però també a l’exterior, s’estan duent a terme experiències que poden ser molt enriquidores per aprendre i millorar la tasca que es fa a Catalunya. S’han d’impulsar els estudis en aquesta matèria, les trobades professionals, així com els intercanvis de mestres. Aquí val la pena mencionar que, a més de la tradicional mirada cap als països del nord d’Europa, caldria estar especialment atents a les experiències que s’estan realitzant a l’Amèrica Llatina.
- Millora de les condicions de treball. És fonamental que el Departament d’Educació ofereixi millors condicions laborals: garantir l’estabilitat, oferir un espai físic per a l’equip, unes condicions laborals satisfactòries i la dotació d’un mínim equipament material imprescindible per treballar adequadament. S’ha de posar al servei d’aquests mestres una xarxa de suport material i organitzatiu, però també una formació específica.
- Visibilitat. També cal donar visibilitat a l’existència d’aquest recurs educatiu. Donar-lo a conèixer al conjunt de la comunitat educativa i a totes les famílies que el necessitin es fa imprescindible perquè els menors puguin gaudir efectivament dels seus drets.
JULIÁN ARTACHO JOSÉ PEREA Mestres d’Atenció Educativa Domiciliària