L’aspiració de fa més d’un segle de creure en el paper de l’escola pública com a baluard de la democràcia, i podríem citar John Dewey i molts d’altres, està en qües­tió. Als EUA hi ha qui parla del desafiament populista que ha suposat l’elecció de Donald Trump com un mo­ment «Sputnik» per a l’edu­cació per a la ciutadania. Es refereixen al fet que, quan l’URSS, el 1957, es va avançar als nord-americans enviant el primer satèl·lit artificial a l’espai, va pro­vocar un xoc considerable. I, entre altres coses, es va responsabilitzar el sistema educatiu nord-americà de la pèrdua del lideratge en la cursa espacial. Ara, alguns columnistes es pregunten pel paper de l’educació davant l’èxit de diferents populismes, especialment de dretes, a diferents parts del món: a la vella Europa, com s’ha vist recentment, amb Salvini, Orban, Le Pen i tants d’altres; amb Trump als EUA; amb Bolsonaro al Brasil..., per no esmentar els exemplars de les dretes hispanes. Són exponents polítics que es presenten com a resposta a la crisi de la de­mocràcia representativa, a la desestructuració de les classes socials pels canvis en els models de producció capitalista... Reflecteixen els conflictes entre demo­cràcia directa i democràcia representativa; entre capi­tal i treball; entre el prota­gonisme dels de dalt i el dels de baix; entre centre i perifèria. Però els popu­lismes segurament també són contenidors buits que determinats polítics ambi­ciosos i amb pocs escrúpols pretenen omplir. Els popu­lismes, finalment, acaben essent estratègies funcio­nals per mantenir les rela­cions de poder dominants. Davant d’això, quin és el paper dels fets i la veritat en política i educació cívi­ca? Quines són les impli­cacions educatives i polí­tiques de la distribució de mentides i desinformació a les xarxes socials? Ens ho preguntem perquè, en bona part, l’èxit electoral de mol­tes propostes populistes es fonamenta en l’ús indissi­mulat, i fins al fons, de la mentida, les fake news, el sensacionalisme, com a estratègies triomfals. Totamanit amb propostes de pseudorenovació doctrinà­ria, que s’autoqualifica de desinhibida, escampada a les xarxes socials. La situa­ció política general, doncs, interpel·la el conjunt de les nostres societats i no crec que puguem albirar un ho­ritzó millor només mirant cap a l’educació escolar. Si creiem que Finlàndia té un dels millors sistemes edu­catius del món, com ens expliquem l’èxit del partit xenòfob dels «finlandesos autèntics» en les darreres eleccions? Contrarestar l’auge dels populismes no es correspon amb una sim­ple equació de creure que amb més educació se solu­cionen tots els mals. A més, aquests líders també tenen les seves propostes pedagò­giques. Ací tenim les auto­ritats poloneses titllant les teories de Darwin de relats literaris i controlant els ma­nuals d’història perquè no es parli de llegat jueu o de Solidarnosc. Mentrestant, el viceprimerministre italià, Matteo Salvini, proposa una nova educació cívica i, al mateix temps, menysprea els drets humans davant el drama de cada dia a les seves costes. I veiem Bol­sonaro intentant empetitir Paulo Freire al Brasil... L’organització CEMÉA, que manté el llegat de l’escola activa europea, va presen­tar abans de les recents eleccions europees un do­cument en què advoca per una política d’educació i formació coherent amb les exigències democràtiques i d’interès públic. Per una política de respecte als drets i els deures dels ciuta­dans, per una societat més justa, no discriminatòria i socialment inclusiva. Per posar l’educació en el cen­tre de la transició ecològica. I per construir una regulació europea per a Internet i la governança democràtica, davant dels reptes de la ciutadania, l’educació i la cultura. Són documents pertinents. Però no s’hi val interpel·lar només l’educa­ció o les seves institucions. Un altre informe europeu recent del Consell d’Europa sobre la mentida i la desin­formació en la política ac­tual inclou recomanacions dirigides a les autoritats educatives però també a la societat civil, als governs, a les organitzacions periodís­tiques i mediàtiques, a les grans companyies tecnolò­giques... El futur es juga en tots els camps.

ANTONI TORT BARDOLET Professor de Pedagogia Universitat de Vic