Sense gens de ganes de ser alarmista, cal admetre que alguna cosa està fallant en el nostre sistema educatiu. El nivell de coneixements tendeix a baixar, les dades ho confirmen. Els comportaments de l’alumnat són més agressius que en el passat. Hi ha bastant malestar entre el professorat. I així podríem anar desgranant símptomes que ens diuen que cal fer alguna cosa per tornar a bastir una escola de gran qualitat. Què fem? La tendència més general és pensar que cal ser més estrictes, reforçar el currículum, introduir mà dura. Discrepo totalment pel que fa a aquests arguments: allò que ens pot donar pistes és analitzar el conjunt de valors i normes que estan rebent les noves generacions i veure què cal canviar per despertar la seva curiositat i les seves ganes de conèixer. Al bon professorat no li cal la mà dura; cal, sí, que estigui ben format i tingui les condicions adequades per poder prestar atenció a tot l’alumnat. Catalunya té una bona tradició educativa, que el franquisme va intentar destruir sense aconseguir-ho del tot. Davant la terrible pobresa educativa de les escoles de l’època, Marta Mata i el seu equip van crear l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que, en certa manera, va servir de pont entre generacions per formar el professorat jove dels anys seixanta a partir dels principis de la pedagogia activa, centrada en l’alumnat, coeducativa, igualitària, catalana. Tot allò que en la generació anterior havien aportat mestres com Rosa Sensat i tants altres. Gràcies a aquest traspàs es van poder crear, ja en aquells anys, escoles actives, a les quals les criatures acudien amb il·lusió i interès.

«Catalunya té una bona tradició educativa, que el franquisme va intentar destruir sense aconseguir-ho del tot. Davant la terrible pobresa educativa de les escoles de l’època, Marta Mata i el seu equip van crear l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que, en certa manera, va servir de pont entre generacions per formar el professorat jove dels anys seixanta a partir dels principis de la pedagogia activa, centrada en l’alumnat, coeducativa, igualitària, catalana».

Un llegat pedagògic que hem de continuar analitzant, perquè en molts aspectes encara en podem aprendre molt. I que, per sort, està al nostre abast; ha estat estudiat per moltes persones que s’ho estimen. Ens ha arribat fa poc un llibre excepcional, que us recomano, justament centrat en Rosa Sensat i en l’etapa republicana. A ¿Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana, Salvador Domènech ens fa a mans un conjunt de documents, alguns dels quals ara ja inexistents, però que ell va fotocopiar a temps: documents de com es va anar configurant l’obra pedagògica del Patronat Escolar, sota el mestratge inestimable de Manel Ainaud, i també documents on s’exposen opinions del professorat, a partir d’una enquesta de l’època. És així com podem conèixer de primera mà el pensament de Rosa Sensat sobre un conjunt de qüestions pedagògiques, que, com us deia, encara avui ens poden ser útils. Unes quantes idees centrals: no és el mateix ensenyar que educar. Per educar, cal posar al centre la criatura, descobrir les seves necessitats i la seva situació, ajudar-la a conèixer-se a si mateixa i a l’entorn natural, cultural i social en què viu. Una educació personalitzada, lluny de la idea d’imposar un motlle per igualar tothom. Construir la persona amb capacitat d’acció ètica i política, i estimular-la a conèixer i a actuar, amb un èmfasi especial en el coneixement científic, no com a possible palanca professional, que això ha de venir més tard, sinó com a eina bàsica per entendre qui és i on és. El centre, doncs, no és el currículum, sinó la criatura que cal convertir en ciutadana. Perquè, en què consisteix l’educació? En la transmissió a les noves generacions dels sabers i hàbits de la comunitat, d’allò que ens permet ser humans i conviure com a tals. Durant el franquisme, en una societat opressora, tota norma era considerada negativa; en acabar, hi va haver una tendència, encara visible, a l’eliminació de les normes, vistes com a repressives. Portat a l’extrem, això ens ha generat fenòmens com el bullying i la violència als centres educatius, la dificultat del professorat per imposar-se, la destrucció de la seva autoritat, situacions que ara compliquen greument el procés educatiu. Què en pensava Rosa Sensat? Que la disciplina és un afer delicat i complex a l’escola, però totalment indispensable. S’ha de defugir l’autoritat externa de l’escola tradicional, on tot era imposat, per una escola en la qual el mestre «deixi obrar la naturalesa humana sense cohibir-la». Però, per aconseguir-ho sense arribar al caos, cal primer transmetre a les criatures l’autodisciplina. I conclou Salvador Domènech: «L’autodisciplina que es va implementar va resultar ser la millor manera de crear hàbits motivacionals per aprendre. L’ordre i el respecte esdevingueren els valors més preuats per aconseguir una harmonia entre l’alumnat entre si i en la relació amb el professorat i el personal educatiu no docent». Cal que inventem de nou allò que ja va donar bons resultats? MARINA SUBIRATS Sociòloga