EDITORIAL.«QUAN LES COSES PASSEN MASSA DE PRESSA, NO ES POT ESTAR SEGUR DE RES, NI D’UN MATEIX»

Ho podem dir en anglès –slow living– o en llatí –carpe diem–, però en realitat expressem una idea simple: viure el present amb intensitat, gaudint del moment i dedicant a cada tasca el temps que cal per fer-la bé. Que cada vegada hi hagi més problemes de salut mental ens hauria de fer pensar en l’estil de vida accelerat i neguitós que practiquem. Les eines digitals no ens hi ajuden gaire perquè fragmenten l’atenció i reclamen respostes immediates; les eines analògiques, en canvi, posen el focus en allò que fem i no provoquen hiperactivació. En aquest sentit, Josep Pla escriu: «No he estat mai un home prou donat a sentir els plaers de la pressa. Més aviat m’han agradat les coses lentes, pausades, fetes amb calma». I té una Obra Completa amb 45 volums i més de 30.000 pàgines! Hem confós la velocitat amb la intensitat, sense tenir en compte que les màquines es poden accelerar, però les persones no. Com més velocitat, més superficialitat, tant a casa com a la feina, com a l’escola. Una alumna de la UdG, la Neus Bosch, em va explicar que el seu avi, pagès i bon feiner, treballava sense presses i deia que «es tractava de caminar en un món que corre». Un consell savi.
La lectura del llibre de l’escriptora sueca Bodil Jönsson Deu reflexions sobre el temps va ser per a mi una epifania que em va fer caure del cavall, com sant Pau –curiosament, l’evangeli no diu que Pau de Tars anés a cavall, però la tradició l’en fa caure–. (Entre parèntesis: amb les presses repetim el que sentim sense reflexionar-hi gaire, però això és tema per a un altre dia…) No vivim en el temps, diu Jönsson, sinó que som temps. Ens pensem que ens falta l’única cosa que tenim. Entrem en lliça en el moment de néixer i en sortim en el de morir. Quin és el repte, doncs? Aprofitar bé el nostre patrimoni individual –30.000 dies i 30.000 nits, de mitjana– establint prioritats, buscant espais de desacceleració interna i fent que l’economia no colonitzi tot el nostre temps. A La lentitud, Milan Kundera escriu: «Quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res, de res de res, ni d’un mateix».
DAVID PUJOL I FABRELLES Comissió Executiva de l’Associació de Mestres Rosa Sensat