Entrevista. Dolors Sanahuja



Llicenciada en filologia Catalana,
sicòloga i Doctora en història

«He fet un llibre per explicar als professors que s’aprèn molt escoltant els alumnes»

Text de David Ppujol, mestre i pedagog
Fotografies de Joan Juanola

Després de quasi 40 anys d’exercir la docència a l’ensenyament secundari en dos instituts i ara ja jubilada com a catedràtica, ha escrit el llibre El que vaig aprendre a secundària. Reflexions d’una professora, en el qual reflexiona sobre el noble però difícil ofici d’educar i aborda alguns dels principals reptes educatius actuals.

 

M’ha sobtat, llegint el teu currículum, que fossis filòloga, psicòloga i doctora en Història.

[Es fa un tip de riure.] El primer que t’he de dir és que soc un cul inquiet. I una tastaolletes. Això et pot ajudar a entendre el currículum que tinc, tan divers.

Explica’m com hi arribes, però.
Neixo a Blancafort, a la Conca de Barberà, l’1 de març del 1955 i, amb nou anys, me’n vaig cap a Tarragona a estudiar. Els meus pares em van respectar la dèria que tenia de ser mestra i, com que a la comarca no hi havia cap institut, vaig anar a viure a casa d’unes ties solteres, a la capital. Quan ja quasi estava a punt d’acabar el batxillerat una professora de grec em va convèncer que, en comptes d’anar a l’Escola Normal, anés a estudiar a la universitat. I així ho vaig fer: em vaig apuntar a fer Història. El primer any a Barcelona va ser dur, plorava molt, però després ja m’hi vaig anar aclimatant.

I acabada la llicenciatura…
L’any 1977 entro a treballar en un centre cooperatiu del CEPEPC i em trobo que és el moment que es comença a parlar d’introduir el català a l’escola, del reciclatge dels mestres, de les titulacions de mestre de català, etc. I aleshores, sense deixar de treballar, decideixo tirar milles i estudiar la llicenciatura de Filologia Catalana. Aquí s’ha de fer una puntualització, que penso que és pertinent. Jo vaig decidir no tenir fills i casar-me amb els meus estudis, amb els meus projectes i amb la llibertat que tant valorava. La trajectòria de treball intens que he portat, amb fills no hauria estat possible. Perquè tot no es pot fer.

També has treballat en temes de patrimoni.
Sí. En aquells moments inicials de l’època democràtica tot estava per fer i jo formava part d’un equip que treballava pel Baix Llobregat, catalogant edificis i fent inventaris patrimonials. Però va ser una etapa breu. Pensa que continuava treballant a l’escola Sagrada Família, del carrer Sardenya… I aquí haig d’explicar una història que he escrit en el llibre El que vaig aprendre a secundària. Reflexions d’una professora, que acabo de publicar. La vaig titular «Lliçó».

Recordem-la, doncs.
Una noia de 14 anys em va venir un dia a classe amb un retall de premsa i em va dir: «Voldria presentar-me a aquest concurs, m’hi ajudaràs?». Era un concurs d’Intermon sobre les cultures indígenes d’Amèrica Llatina. Li vaig dir que busqués tres companyes més i ella, sense arronsar-se, les va trobar de seguida. No m’hauria imaginat mai guanyar-lo, que és el que va passar, i sobretot em va servir de lliçó. Vaig veure que treballant per projectes, sense haver de memoritzar, els alumnes aprenien molt més perquè feien un aprenentatge significatiu: s’havien d’espavilar, havien d’aprendre a estructurar les idees, havien d’entendre el que llegien i saber-ho redactar amb les seves pròpies paraules… El premi em va fer canviar l’enfocament pedagògic de les classes perquè em va fer descobrir que es pot anar més enllà de les pràctiques tradicionals. Amb el llibre he volgut explicar als professors que s’aprèn escoltant els alumnes. Que els hem de mirar no com a alumnes, sinó com a persones, i que, si els volem i els sabem escoltar, tenen moltes coses per aportar-nos.

Continuem amb el teu itinerari vital….
Després del premi em van trucar de l’Institut de Ciències de l’Educació, que es van interessar per la meva vida professional, i vaig entrar en contacte amb els nuclis de la renovació pedagògica, sobretot de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats. I el que fins aleshores havia fet a partir de la intuïció ho començo a fer també des de la reflexió. Què faig, com ho faig i, sobretot, per què ho faig. Preguntes que a partir d’aquell moment m’han acompanyat sempre.

Després vas anar a treballar a l’institut Les Marines de Castelldefels.
Allà em vaig trobar amb un claustre completament diferent del de l’escola d’on provenia. Jo sostinc que hi ha quatre models d’adult: adults indulgents que proporcionen suport emocional sense control, adults negligents que no transmeten ni suport emocional ni control, adults autoritaris que se centren més en el control i adults amb autoritat que proporcionen suport emocional i control. Doncs els professors que responien al primer i segon models, al claustre de Les Marines, tenien un pes brutal. A això hi hem de sumar el xoc que va significar la implementació de l’ESO, amb la qual alguns professors veien perillar prerrogatives que tenien…

Que vas haver de lluitar, vaja.
Sí, aquells anys van ser de lluita constant. Alguns catedràtics –no dic pas tots, perquè el «tothom» no existeix– estaven acostumats a fer classes a COU i, quan arribava el mes de maig, feien valer els galons i ja no tenien feina fins a principis d’octubre: es pot dir que feien cinc mesos de vacances. Quan intentàvem canviar aquestes dinàmiques, se’ns menjaven vius.

Després de quatre dècades de trajectòria docent, Dolors Sanahuja reflexiona sobre l’ofici d’ensenyar a partir d’experiències que ha viscut en primera persona. A la pàgina esquerra, la coberta del llibre que ha publicat recentment: El que vaig aprendre a secundària (Eumo).

Per què et vas animar a estudiar Psicologia?
La història és que un bon dia el director de l’institut, en Jordi Serra, em va proposar si volia ser la tutora de tots els joves problemàtics conductuals de tercer i quart d’ESO. I li vaig dir que sí, que ho podíem provar. Ell ja sabia que a mi m’agradaven els reptes… I d’aquesta manera va tenir lloc l’altra transformació: per poder entendre aquests nanos, havia d’estudiar Psicologia.

Per entendre l’alumne que es menja l’ou dur d’un experiment, com expliques al llibre…
Un dia el professor de Naturals m’explica que, després d’una pràctica al laboratori amb un ou dur, un alumne se l’havia menjat. Ell m’ho explicava rient, de bona fe… Caram! Un alumne s’havia cruspit un ou que havia passat per les mans de tot el grup? «Aquí hi ha alguna cosa que falla», vaig pensar. El vaig cridar i, després de parlar-hi, vaig veure no només que no havia esmorzat, sinó que tampoc no havia sopat el dia abans. Vaig descobrir un panorama, a casa seva, que déu-n’hi-do. Passava gana i dormia a terra. No tenia nevera i sovint havia de beure llet en mal estat.

I què vas fer?
Vaig entrar a la classe de segon de Batxillerat i els vaig dir: «Ens passem la vida parlant del tercer món, però vosaltres sabeu que tenim un quart món, aquí? Sabeu que hi ha un alumne, a l’institut, que dorm a terra?». I vam organitzar una campanya per tal d’ajudar-lo. Jo vaig donar un llit, un alumne va regalar la rentadora, un altre la nevera, les taules del menjador ja no recordo d’on van sortir… i un meu cosí ens va ajudar amb la furgoneta.

Implicació total.
Sí, i encara vaig fer una altra cosa, que no surt al llibre, perquè no volia sobredimensionar les coses, però a tu sí que t’ho explico. Com que aquest alumne tenia el sistema nerviós destrossat, no podia seguir les classes amb normalitat. Per això vaig parlar amb la inspectora i li vaig preguntar: «Si li busco feina en un taller mecànic, que és el que ell vol fer, em donaries permís perquè hi anés a treballar sota la meva supervisió, i que vingués a l’institut només unes quantes hores?». I em va contestar que el cas era totalment atípic, però que si me’n sortia, endavant. I així ho vaig fer, i va anar molt bé. Les classes de repàs i d’ajuda que li fèiem les impartia una col·laboradora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat de qui ara mateix, em sap greu, no en recordo el nom. No volia ser una professora més, d’aquelles que només es lamenten; no s’ajusta al meu caràcter.

La tesi doctoral, però, la vas fer d’història.
Sí, l’any 1996 vaig fer la tesi doctoral, titulada El castell d’Eramprunyà i el seu territori (segles x-xvi), després d’una lluita per poder accedir a l’arxiu i de fer els cursos de doctorat per poder aprendre paleografia. Després de la tesi vaig publicar diversos articles i també alguns llibres: un que es titula Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals, i un altre de col·lectiu, titulat Castelldefels. Temps d’història, en què vaig redactar la part medieval i vaig coordinar el projecte.

Després de Les Marines vas anar a l’Institut Valldemossa, a Nou Barris, oi?
Sí, vaig buscar un institut que fos a prop de casa i al qual hi pogués anar caminant. I em vaig trobar amb un institut excel·lent. Ho dic només per demostrar que hi ha centres públics que són de qualitat, i aquest, almenys durant l’època en què jo hi vaig treballar, de fet fins a la jubilació, tenia un bon projecte i un bon equip, i funcionava molt bé.

Parlem del teu llibre?
El primer que s’ha de dir és que he volgut fer un llibre proper, en què els professors es poguessin sentir identificats, si més no amb algunes de les històries que s’hi expliquen. Que, a partir d’aquestes històries, poguessin pensar en vivències seves. I mirar com es pot reaccionar davant dels problemes, perquè sovint el que passa és que hi ha voluntat de fer les coses bé, però no se’n sap. Això és el que m’ha guiat a l’hora d’escriure el llibre: explicar el que he après. Demostrar, amb fets, algunes de les conclusions a les quals he arribat durant la meva vida professional.

Escrius que al músic vell sempre li queda el compàs. Em va agradar, aquesta frase. I també dius que la diversitat és una paraula fàcil d’escriure però fastigós d’haver-la d’atendre classe rere classe.

Sí, perquè és complicat. Si tu tens 30 alumnes a classe i tens en compte que cada infant és diferent, com t’ho fas per atendre’ls bé a tots? D’entrada les ràtios haurien de baixar. A més, ara hi ha la dèria dels plans individualitzats: com es controlen tants plans individualitzats en una classe? Que m’expliquin com es fa… Un tema que m’esvera és que amb aquests PI s’acaben fent fer als alumnes que els tenen només exercicis mecànics. Si tu no pots acompanyar l’alumne –amb una atenció individualitzada– en el seu procés de raonament, que és el que fa créixer la cognició, el pla en si porta molta feina i no serveix de res. Els alumnes han de captar que t’interesses per ells, que els vols ajudar, que estàs pendent de les millores que aconsegueixen…

En el llibre et lamentes que els adolescents no coneixen la cultura de l’esforç i la importància dels hàbits.

Tot això s’ha de treballar amb les famílies. Es tracta de proposar-se petits reptes, sense imposar-los, però amb un treball conjunt entre família i escola. Fent que tingui l’habitació endreçada, per exemple, eduques l’ordre. D’exemples, en trobaríem molts. El que has de tenir clar és que com a professor estàs col·laborant en la formació d’una persona. T’explicaré una anècdota, de quan era a l’institut Valldemossa.

Endavant.
Tenia un alumne que era una mica pinxo i volia ser el delegat de classe. I la resta de companys va acceptar que ho fos. En realitat, però, l’autoritat moral la tenia un altre, que era un líder nat. Un dia el vaig cridar i li vaig dir: «Ja sé que no vols ser el delegat, però tu sempre seràs un líder, tant si t’agrada com si no. T’ho dic perquè estiguis avisat. La teva opinió sempre tindrà pes; per tant, ves amb compte amb el que diguis i amb el que facis». I aquí es va acabar la conversa. Un bon dia havien d’anar a fer activitats esportives a Can Dragó, que és al costat de l’institut, i va ploure. Com que no es podien fer les activitats programades, van tornar cap al centre. La professora d’Educació Física no va saber gestionar la situació i els alumnes li van demanar de marxar, amb l’excusa que no duien llibres, ni llibretes… I només se’n van quedar quatre; la resta se’n van anar cap a casa. Al final del matí tenia classe amb ells i vaig veure que només hi havia quatre gats. «I la resta?», els pregunto. I m’expliquen la situació. L’alumne líder els havia animat a anar cap a casa, i pràcticament tothom l’havia seguit.

«Hem d’orientar els esforços a ensenyar a reflexionar, a pensar, a raonar, a entendre el que es llegeix, no pas a fer només treball mecànic.»

Com vas reaccionar?
L’endemà el vaig cridar i li vaig dir: «Recordes allò que vam parlar del lideratge? I tu ahir de què vas fer, de líder positiu o de líder negatiu? Pensa-hi. De líder ho seràs sempre, i hauràs de decidir cap a quina banda vols exercir el lideratge». Això passava a tercer o quart d’ESO i el vaig tornar a tenir a segon de batxillerat. Un dia, a classe d’Història, va sortir la paraula «lideratge». Va ser automàtic: tots dos ens vam mirar, i ens vam posar a riure. Això és educar.

A les escoles públiques els equips directius no manen: suggereixen. Em va semblar, quan ho vaig llegir, que ho deies com una crítica.
Si jo, fa molts anys, vaig aprovar unes oposicions, ja tinc vènia eterna per fer el que em doni la real i santíssima gana fins que em jubili? No hi ha d’haver un control de la meva validesa professional? No és el que es fa en qualsevol empresa? Al llibre hi ha una narració, titulada «Sí, Mònica», que va en aquesta direcció. El resum és: una professora que es queixava, però que no complia. A l’escola pública hi ha una impunitat que no hi és, per exemple, a la privada. Hi ha d’haver controls de qualitat que, per anar bé, no haurien de ser externs. Si jo faig una cosa malament, els mateixos companys no m’ho poden fer veure? Això s’hauria de poder fer amb naturalitat. No cal que vingui ningú de fora a dir-m’ho. Però, en general, som covards.

Per acabar, quins reptes creus que té l’ensenyament secundari avui?
Hem d’orientar els esforços a ensenyar a reflexionar, no pas a fer només treball mecànic. Hem d’ensenyar sobretot a pensar, a entendre el que es llegeix… Vivim en un món de rapidesa, en el qual falta reflexió, per això a les aules l’hem de potenciar, a partir de temàtiques properes als alumnes i als seus interessos. La gran pregunta és si prioritzem continguts o procediments: hem d’ensenyar a raonar, a fer esquemes, a estructurar, a investigar… o, en canvi, el que va associat amb el contingut del llibre que és llegir, resumir, empollar i vomitar? La resposta és: hem de potenciar més un aspecte o l’altre en funció dels alumnes que tenim a classe. I, en definitiva, fem el que fem, es tracta d’ajudar els joves a trobar el seu camí i que es puguin sentir bé amb qui són i amb el que fan.

Acabem la conversa que hem mantingut amb la Dolors a Blancafort i en Joan, que ja ha fet unes quantes fotografies mentre parlàvem, li demana de fer-ne algunes més al jardí, un espai magnífic i tranquil, amb bones panoràmiques. «Jo, que no soc de l’ofici, he après moltes coses, avui…», li diu.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!