Mirades. La nena del pijama rosa

A la festa de final de trimes­tre de l’escola, els alumnes de tercer interpreten un ball i canten una cançó. Dalt de l’escenari, tots els nens i nenes de la classe estan estirats a terra. Represen­ta que dormen. Van vestits amb pijama. Al ritme de la música es van aixecant, es­tiren els braços, badallen, es freguen els ulls. Alguns van amb mitjons, d’altres, amb sabatilles. Els pijames són divertidíssims: sanefes, animals, princeses, ratlles. El conjunt, vist de lluny, és d’allò més entranyable. I mames, papes, àvies, avis, tietes i tiets ens ho mirem des de baix amb un somriu­re badoc.

Quan fa una estona que canten, però, faig un zoom. Hi ha un nen que no en por­ta de pijama, porta texans, jersei i sabates. Una nena va vestida amb un pijama desconjuntat: la part de dalt d’un pijama blanc, amb uns dibuixets que no acabo de desxifrar, la part de baix, d’un pijama rosa de ratlles; als peus, unes vam­bes. Una altra nena porta, sense cap mena de dubte, un pijama de princeses nou comprat per a l’ocasió. Gai­rebé m’arriba l’olor de roba acabada d’estrenar.

El nen que va amb texans s’ha col·locat (l’han col·locat?) al darrere de tot, gairebé amagat. Canta amb esma, però des de les ombres. La nena del pijama desconjuntat s’ha col·locat (l’han col·locat?) a un late­ral, se la veu bé, però no destaca. Canta i balla amb una alegria relativa. La nena del pijama de prin­ceses, aquesta sí: primera fila, al centre de l’escenari, esquena ben dreta, mirant endavant i mastegant bé cada paraula que entona.

Intento submergir-me dins del cap de cada un d’ells: com em sentiria jo si, a la seva edat, fos l’única de la classe que no anés amb pijama com la resta de companys? Com em sen­tiria si anés amb una roba desconjuntada a treballar? Com em sento quan estreno alguna peça de roba que, a més de nova, sé que em queda bé? I si, a més, em diuen que estic tan guapa?

La cançó continua i a mi em capfiquen aquestes subtileses gairebé invisi­bles: com ha gestionat la mestra que un alumne no portés el pijama? Ha si­gut ella qui l’ha col·locat al darrere de tot o s’hi ha posat tot sol, amagant-se? Com han reaccionat els companys? I, com se sent la nena del pijama rosa? Què li han dit la mestra i els altres alumnes del seu pijama nou de princeses? Ha sigut la mestra que l’ha posat ben bé al mig o s’hi ha posat sola? De lluny, pel lloc que ocupa a l’escenari i per la manera de cantar i ballar, es pot endevinar el seu estat d’ànim. El d’ella, el de la nena del pijama desconjuntat i el del nen que no en porta.

Va escriure Umberto Eco que som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ense­nyar-nos res. Els pares, la família, els mestres, els companys, els amics. Som la suma d’un seguit de mi­croscòpiques experiències viscudes en interacció amb el món que ens envolta. I la manera com les vivim i com les gestionem, aquestes ex­periències, i la forma com ens marquin i condicionin, aniran conformant la nostra pròpia identitat.

Parlem molt sovint de la construcció identitària de les persones que han vis­cut processos migratoris, intentant entendre els seus mecanismes d’integració a la societat. Però en par­lem poc, dels processos de construcció de la identitat de la resta de persones, de la resta de nens i nenes de les aules. Però d’identitat en tenim tots.

La identitat (allò que som) és la qualitat humana que ens identifica. Es constru­eix en una dialèctica cons­tant entre el llegat psicofí­sic individual –la vessant personal, allò que ens fa únics i irrepetibles–, i el procés relacional social i col·lectiu –la vessant gru­pal, la que ens adscriu a un grup i ens fa partícips d’un col·lectiu, d’una societat–. I és a través del conjunt de representacions socials que conformen, per una banda, els actes de pertinença, i per l’altra, els d’atribució, que ens construïm en una mateixa identitat dues di­mensions de nosaltres ma­teixos: la identitat per a si i la identitat per a l’altre. Com em veig? Com em sembla que els altres em veuen? Què n’esperen de mi? Com em relaciono en cada un dels àmbits de la vida: com a filla, com a alumna, com a amiga, com a companya? Aquests as­pectes de la identitat són inseparables i conviuen en un procés continu de cons­trucció en el qual el llegat psicofísic i la relació amb l’entorn es transcendeixen i determinen.

La construcció de la iden­titat és un procés complex, dinàmic, que ens proporci­ona els marcs de referència necessaris a l’hora de les relacions socials i a l’ho­ra de sentir-nos partícips d’un col·lectiu. Ens permet identificar-nos, ubicar-nos, referenciar-nos a cada con­text social. Alhora, però, la identitat pot esdevenir un espai de conflicte, de su­perposició, de restricció i també d’oportunitats; un joc de significacions i iden­tificacions subjectives que poden comportar proces­sos d’exclusió, de diferen­ciació, relacions de poder, d’assimilació, d’identifica­ció o de reconeixement.

La cançó s’acaba i al públic tots aplaudim amb el cor eixamplat. Els nens somri­uen, emocionats, i baixen de l’escenari. No són els mateixos nens que havi­en pujat instants abans. Aquesta experiència se’n va directament a la saca d’ex­periències microscòpiques que estan conformant la construcció de la seva iden­titat, un procés ben viu, dinàmic i que no s’esgota mai. Per a la nena del pija­ma rosa, aquesta experièn­cia pot haver suposat una «injecció d’autoestima i de seguretat, de creure en ella mateixa». Per a la nena del pijama desconjuntat, pot­ser ha suposat una situació de «sentir-se invisible o de voler passar desapercebu­da». Per al nen que no por­ta pijama, probablement li haurà suposat un «sentir-se diferent».Ara m’hi fixo a la feina i amb les persones del meu entorn: em fixo en la manera com es mouen, com parlen, com es col·loquen en l’espai, com seuen a la cadira, com s’expressen. I penso: mira, aquesta noia devia ser una nena del pi­jama rosa per la seguretat amb què parla. I aquest que no piula, que li agra­daria passar desapercebut, aquest deu ser el nen dels texans.

Hi ha coses que no es po­den programar, ni mesurar, ni avaluar. Els processos de construcció identitària dels nens i de les nenes amb qui treballem n’és una. Ara bé: per la importància cabdal que tenen aquestes edats tan primerenques en la construcció del jo i per la seva vulnerabilitat, no ens poden ni ens han de pas­sar desapercebuts. Hem de ser-ne conscients, hem de fer-ne conscients els pares i les mares, i hem d’aprendre a gestionar cada situació. Que res passi per casuali­tat i que el que passi sigui abordat de la millor mane­ra. Que els processos de construcció de la identitat que passen dins l’escola, al pati, al parc siguin pro­cessos integradors, de reco­neixement, una oportunitat per fer nens i nenes, per­sones, segures, amb con­fiança en elles mateixes. Persones lliures de ser qui realment vulguin ser.

ELENA MONTIEL BACH
Educadora social
i pedagoga

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!