Escola 3-6. La presència de les famílies a l’escola

Les famílies són part de l’escola. De fet, sense les famílies no hi hauria els infants; per tant, no hi hauria escola. Donar-los un lloc vol dir fer-los presents a les aules, deixar-los ser-hi tant en l’inici, de manera més distesa i perllongada, com durant la resta del curs. L’objectiu, però, és més ampli, es tracta de teixir uns vincles de confiança, escolta i respecte on es prioritzi una bona comunicació.

Iniciar l’etapa escolar als 3 anys és un gran repte, un important i seriós esdeveniment, independentment de si els infants havien anat abans a la llar d’infants o no. Estem parlant d’un espai desconegut per a ells, amb persones noves i tot el que això comporta: nous ritmes, hàbits, rituals, propostes…

Madurativament parlant, el moment vital en què es troben la majoria dels infants en entrar a l’escola és més pròxim a l’etapa de 0 a 3 anys que no pas el que observem amb els grups d’infants que tenen a partir de 4 anys. Les criatures segueixen necessitant la seguretat i estabilitat de l’entorn, així com un temps distès per anar coneixent noves realitats. Tot i que ja s’observa un major interès en l’altre i el joc compartit, segueix sent habitual l’acció individual o en grup reduït.

Quines pistes ens dona, tot això? Per a l’infant de vora els 3 anys, el que sovint anomenem «l’escola dels grans» pot arribar a ser un abisme. Les dimensions dels edificis, les estances, els passadissos, són enormes als seus ulls, així com el nombre d’adults i altres infants que conviuen al seu voltant.

Per tant, és important que prenguem consciència de les seves necessitats, de tot allò que pot fer que els canvis siguin viscuts de la manera més amable possible. Com més progressiva sigui la seva entrada a l’escola, i sobretot, observant molt atentament com ho està vivint la criatura, més positiva serà la seva experiència.

Aquesta progressió implica també la presència i l’acompanyament de la família, que evident-ment juga en aquest procés un paper essencial. Es tracta que, des de l’escola, puguem acollir els seus dubtes, neguits i inquietuds. Per altra banda, com a referents, hem d’estar disponibles per conèixer la criatura, anar descobrint com es mostra, quins són els seus interessos i necessitats, així com per observar en quin moment vital es troba.

L’acompanyament físic de la família durant el procés d’acollida de l’infant ha de ser clar, consensuat i ben informat. Si busquem que la criatura es faci seu l’espai, cal que els adults ens situem en un segon pla. És necessari ubicar a les estances un espai pensat per a les famílies, si pot ser que actuï com a membrana, situant-se a la vora de les parets, deixant lliures els espais de joc i sense interferir-hi, però alhora que permeti sempre el contacte visual i l’accés lliure dels infants cap a elles.

Si l’escola ha de formar part de la vida de l’infant, cal que creem unes condicions que ho propiciïn, i donar espai a la descoberta i la iniciativa pròpies. Perquè això sigui possible és important que restem a l’espera, presents i amb una actitud d’escolta i interès genuí per com la criatura descobreix i estableix contacte amb aquest nou entorn. Serà també important entendre que cadascú necessitarà uns temps propis, que poden ser uns dies per a uns i unes setmanes per a d’altres. La durada no és important, ja que l’objectiu és el benestar, la confiança i el gaudi.

Sabem també que no totes les famílies tenen la mateixa disponibilitat per fer un acompanyament gradual, a mida de les necessitats de la seva criatura. El que veritablement resulta crucial aquí és com ens dirigim a l’infant, quin missatge li donem. Per una banda, comprenent la seva tristesa o desconcert, en cas que aparegui, i alhora confiant en les seves capacitats, observant els seus gustos i preferències i mostrant-hi interès, cercant espais i moments de trobada que de mica en mica ens vagin apropant. En aquests casos, buscarem moments, a les entrades i sortides, per poder xerrar i compartir amb la família, encara que siguin uns minuts, on poder comunicar-nos i vetllar al màxim per anar a l’una i ajudar l’infant en el seu procés.

Com a docents, la nostra feina no és homogeneïtzar ni accelerar processos, sinó acompanyar-los, comprendre que el benestar tracta de permetre i afavorir que cadascú avanci i creixi des del punt exacte on es troba. Això passa per acceptar internament el moment maduratiu de cada infant, sense pretendre que faci més del que ja fa, ni que vagi més ràpid o més lent.

Per una banda, sabem que l’infant té una història pròpia, un context familiar amb el qual està profundament connectat. Per l’altra, té la capacitat i la saviesa d’evolucionar i desenvolupar-se amb recursos propis, sempre que l’espai i el context que l’acull així ho afavoreixin. Per tant, no es tracta tant d’ensenyar o guiar, sinó d’oferir un entorn que de manera global aculli les seves necessitats, així com les de la resta d’infants: un espai on moure’s lliurement, uns materials amb múltiples possibilitats… I, sobretot, uns adults atents, disponibles i sensibles que l’ajudin a sostenir l’equilibri per fer de l’escola un espai amorós i amable.

L’escola té la seva cultura, amb uns fers i ritmes propis suficientment oberts i respectuosos per tal que vagin en sintonia i harmonia amb els processos naturals dels infants d’aquestes edats. Per tant, haurien de tenir un caire flexible, divers i distès. Parlem d’uns tempos en què, malgrat ens guiem per kronos –el temps objectiu, les hores concretes, els horaris d’entrades i sortides, esmorzar, dinar, etcètera–, el temps que es respira cal que s’aproximi més a kairós, el temps subjectiu, el no-temps, aquell on infants i adults podem relaxar-nos a gaudir dels fers quotidians.
Una de les grans dificultats amb què ens trobem a les escoles és l’elevat nombre d’infants que acompanyem. Justament per això, per poder-los atendre de la manera més adequada, propera i amorosa, necessitem una organització ben pensada, cuidada i clara que ens aporti tranquil·litat i benestar a les persones referents, elements essencials que cal que puguem transmetre i compartir amb les famílies.

La presència de les famílies a l’escola és necessària. Aquesta idea ens pot generar dubtes, neguits, inseguretats, reticències, perquè durant molts anys ha estat una qüestió que s’ha plantejat d’un altra manera. Podem arribar a pensar que l’escola és per als infants, no per a les famílies. Però això no és ben bé així. Allò desconegut sovint ens espanta, ens sentim exposades i fins i tot també vulnerables com a professionals.

La realitat, però, és que les criatures, sense les seves famílies, no serien a l’escola. La família, físicament o simbòlicament, sempre hi és. Deixant la criatura a l’escola, fa un acte de generositat immens, en ocasions amb un gran esforç emocional, ja que ens està confiant el seu tresor més preuat. Per tant, estem parlant d’un acte seriós i especialment rellevant. No creiem, doncs, que tenint en compte tot això, és important permetre que tinguin un lloc entre nosaltres?

Necessitem conèixer en quin punt es troba cadascú per poder comprendre, acollir i acceptar. Això, ni molt menys vol dir deixar-ho fer tot i permetre que tothom vagi fent la seva. Es tracta de conèixer per reconèixer, per establir vincles, comunicar-nos, acompanyar i generar espais de confiança.

Les famílies són part de l’escola. De fet, sense les famílies no hi hauria els infants; per tant, no hi hauria escola. Donar-los un lloc vol dir fer-les presents a les aules, deixar-les ser-hi tant en l’inici, de manera més distesa i perllongada, com durant la resta del curs. L’objectiu, però, és més ampli, es tracta de teixir uns vincles de confiança, escolta i respecte on es prioritzi una bona comunicació. Els espais més formals seran les reunions grupals i les entrevistes individuals, però també en volem d’altres ben variats, com l’associació de famílies, a través de la qual podem crear comissions de treball on es puguin abordar aspectes de la vida a l’escola en conjunt amb l’equip docent –bricolatge, comissió pedagògica, comissió de menjador, entre d’altres–, així com afavorir la participació i presència activa en les diferents celebracions i trobades especials al llarg del curs.

Cada escola pot trobar la seva manera, els seus espais i canals propis de comunicació. Segons el context i la genuïnitat del projecte, tindran sentit unes propostes o unes altres, i molt probablement aniran variant i modificant-se al llarg del temps, ja que l’escola és un organisme viu i, com a tal, es troba en constant canvi i evolució, adaptant-se, creant i donant resposta a les necessitats tant de l’equip com de les famílies i els infants.

Irene Amor, mestra de l’Escola Mare
de Déu de Talló, Bellver de Cerdanya.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!