Referents. Maria Montessori

Deixar que els infants experimentin, crear un ambient educatiu adequat o que la mestra tingui un esperit científic són alguns dels trets més coneguts del seu sistema pedagògic. La doctora Montessori i el seu mètode han estat un dels pilars fonamentals i més permanents de la renovació pedagògica a Catalunya al llarg de tot el segle XX.

Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació

Maria Montessori havia publicat l’any 1909 El mètode de la pedagogia científica aplicat a l’autoeducació infantil a la Casa dels Infants; l’any 1912 es va celebrar a Roma el Primer Congrés Internacional Montessori per donar a conèixer d’una manera sistemàtica i controlada el seu mètode; a finals del 1913 el mestre català Joan Palau i Vera, que s’havia entusiasmat amb la lectura del llibre, fou becat per anar a Roma a estudiar el funcionament pràctic de les cases dels Infants; el 1914 es començà a assajar el mètode a Barcelona i 7 educadores foren becades per assistir al Segon Congrés Internacional; el 1915, el mateix Palau i Vera publicà El método de la pedagogía científica i el Manual práctico del método Montessori, i el 1916 es va celebrar a Barcelona el Tercer Curs Internacional Montessori.

Aquests anys es va viure una veritable febre montessoriana, que la dictadura de Primo de Rivera va esmorteir. Durant la Segona República, el mètode es va consolidar i expandir, dinàmica que quedà radicalment truncada l’any 1939. A partir dels anys cinquanta va començar a reviure a l’escola Talitha, de Maria Teresa Codina; a l’escola Thau, de Jordi Cots, i a l’escola Ton i Guida, de Maria Antònia Canals, tres dels fundadors del que seria l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Maria Montessori. ©Nationaal Archief / Commons

Amb la doctora Montessori la pedagogia va assolir, potser per primer cop a la història, el rang de ciència. Una ciència que fa del vincle entre la teoria i la pràctica la seva raó de ser, que reivindica el caràcter normatiu i que exigeix als qui la conreen que siguin capaços de traduir les seves idees i principis en recursos, tècniques, mètodes, materials, etc. En un enfocament decididament tecnològic, parteix d’unes bases que aporten altres ciències, singularment l’antropologia psicomètrica, la psicologia del desenvolupament i les teories del condicionament. Per a Montessori, a l’hora d’educar cal prescindir de qualsevol consideració metafísica i rutinària, i s’ha de conèixer tan a fons com es pugui la naturalesa dels infants, les lleis que en guien el creixement i les maneres més eficaces i funcionals d’afavorir-ne l’aprenentatge. Per això reclamava unes educadores amb esperit científic, conscients de la importància de la seva tasca prèvia –de programació, d’elaboració de materials, de preparació de l’ambient– a les classes, rigoroses i estrictes en el seguiment i la pràctica del mètode.

Qui no ha tingut a les mans el teler de fusta amb dos trossos de roba que es poden unir mitjançant botons, gafets o sivelles? Certament, el material Montessori és la carta de presentació del mètode. Un material sòlid i bell per treballar cadascuna de les qualitats sensorials; un material dissenyat per aprendre a classificar, a percebre diferències i identitats: colors, dimensions, formes, sons, olors, tacte, gust… Un material funcional que simplifica la realitat, substitueix les explicacions de la mestra i estimula les capacitats cognitives bàsiques.

Crear un espai per als infants
Montessori estava convençuda que tot l’ambient educa, i aquesta és una de les seves aportacions més transcendents: d’aquí que les escoles esdevinguin autèntiques cases dels infants. Un ambient on tot està pensat, estructurat i ordenat per afavorir l’autoaprenentatge, on tot és a l’abast i a disposició dels infants: el mobiliari, per descomptat, però també els panys de les portes, les lleixes amb els materials, el lavabo… Un ambient que convida a l’atenció, a la intel·ligència, a la imaginació, a la disciplina, a la llibertat, a l’experimentació, a l’acció…

Escola Municipal Montessori de Barcelona (Carrer d’Ataülf, 12). Exercicis a ple aire (reconeixement de formes i vida pràctica) i la lliçó del silenci. Del llibre L’escola pública de Barcelona i el mètode Montessori, de l’any 1933, publicat per l’Ajuntament de Barcelona.

 

Però la peça clau del mètode és la mestra. Una mestra que ha de practicar l’abstenció, l’observació, l’orientació i la invitació, lluny del verbalisme, del dirigisme i de la imposició. Una mestra que respecta profundament i confia de manera il·limitada en els infants. Que els coneix un per un i en fa un seguiment personalitzat.

I encara una cosa més: Montessori, des del primer dia d’escola, treballa perquè els infants siguin independents dels adults, perquè es valguin per si mateixos. Per això són necessaris l’autonomia, l’activitat i l’ordre. D’aquí la importància dels hàbits de vida quotidiana: posar-se i treure’s tot sols la roba, aprendre a saludar i a acomiadar-se, etc.

En el mètode Montessori hi ha també una ortodòxia i una església que hi vetlla: l’Association Montessori Internationale, amb seu a Amsterdam, fundada l’any 1929, presidida per la doctora Montessori fins a la seva mort i després pel seu fill, Mario. N’és membre, des del 1973, l’Asociación Montessori Española, presidida des del 2012 per la catalana Anna Julià i integrada actualment per 24 centres escolars, tots privats, dels quals quatre són a Catalunya.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!