Llegir per ser més lliures? L’art, els àlbums il·lustrats i el dret a mirar de nou

La 61a Escola d’Estiu de Rosa Sensat ens convida a reflexionar sobre una qüestió tan necessària com complexa: com educar entre la llibertat i els límits, entre l’autoritat i l’autoritarisme. En un moment en què el debat educatiu sembla polaritzar-se entre qui reclama més disciplina i qui defensa l’autonomia com a base de la construcció de la identitat personal, val la pena aturar-nos i fer-nos una pregunta prèvia:
És possible educar persones lliures si només els demanem que trobin la resposta correcta?
La pregunta va més enllà de la gestió de l’aula. Interpel·la la manera com entenem l’aprenentatge i, en part, també la lectura. Tradicionalment, hem identificat llegir amb una habilitat essencialment cognitiva: descodificar paraules, comprendre un text, interpretar-ne un significat. Sens dubte, aquestes dimensions són fonamentals. Però, són suficients?
Quan un infant queda captivat davant d’una obra d’art sense saber encara explicar què hi veu; quan una il·lustració el desconcerta, el fa riure o fins i tot li provoca un cert rebuig; quan torna enrere unes pàgines perquè alguna cosa no acaba d’encaixar; o quan necessita compartir amb un altre lector allò que ha descobert... què està passant en aquests instants? I quin valor té en el propi aprenentatge?
Potser la lectura no comença ni acaba amb la comprensió o la interpretació d’un text. Potser comença molt abans, en allò que ens afecta.

La filòsofa i pedagoga Maxine Greene defensava que una de les grans responsabilitats de l’educació és ampliar la nostra capacitat de veure. No es referia només a veure més, sinó a percebre més matisos, més relacions, més possibilitats d’existir. Si això és així, educar no consisteix únicament a transmetre coneixement, sinó a eixamplar la nostra experiència del món.
Penso que aquesta idea adquireix avui una força especial. Vivim sobreexposats a imatges, textos i estímuls que travessen la nostra quotidianitat a gran velocitat. Ens hem acostumat a passar d'una cosa a l'altra sense concedir-nos el temps necessari per observar, aprofundir o deixar-nos afectar. També a l’escola correm el risc, a vegades, de convertir la lectura en una activitat orientada principalment a obtenir respostes: entendre el missatge, identificar la idea principal, completar una fitxa.
Però llegir també pot ser una altra cosa. Una pràctica que impliqui percepció lenta, a través del cos, de la imaginació, la memòria i la conversa amb els altres. Una experiència que no acceleri cap al significat, sinó que ens convidi a sostenir la incertesa, a observar amb atenció i a deixar-nos sorprendre i emocionar abans de voler comprendre.
És aquí on l’art i els àlbums il·lustrats esdevenen especialment valuosos. No només perquè poden ser recursos motivadors o atractius, sinó perquè comparteixen una mateixa qualitat: ens exigeixen una actitud de disponibilitat. Una pintura no ens demana únicament que l’interpretem; ens demana temps, atenció i una mirada capaç de conviure amb l’ambigüitat. Els bons àlbums il·lustrats també ens demanen estar disponibles per poder desplegar tot el seu potencial. Aquest és el seu valor educatiu més profund.
I, per tant, la nostra missió no és només ajudar els infants a comprendre més ràpidament, sinó obrir espais per poder assumir la riquesa i la complexitat de la realitat. Aprendre que no totes les preguntes tenen una única resposta, que una mateixa imatge pot ser llegida de moltes maneres i que el significat no és un lloc on arribar, sinó una construcció que es transforma en la relació amb els altres, amb l'entorn i amb un mateix.
Aquesta mirada, és clar, també transforma la manera d’entendre la mediació. Si pensem que llegir és només comprendre, la nostra funció com a mestres serà conduir els infants cap al significat correcte. Però si entenem la lectura com una experiència relacional, corporal i estètica, la nostra responsabilitat canvia. Ja no es tracta tant d’explicar les obres, com de crear les condicions perquè alguna cosa pugui passar entre l’obra i qui la contempla. Protegir el temps de l’observació, recollir les preguntes, donar valor a les interpretacions diverses i generar espais de conversa on el pensament pugui construir-se sense presses. I és potser aquí on hi ha també una altra manera d’entendre l’autoritat docent:
No com la capacitat d'aportar significats, sinó com la responsabilitat de crear i sostenir experiències que ampliïn la mirada - la dels infants i la nostra -. Una autoritat que no redueix ni simplifica, sinó que els acompanya per aprendre a viure en la incertesa amb curiositat, sensibilitat i esperit crític, en un temps que ens empeny constantment a passar-hi de llarg. 
Potser una de les formes més profundes de llibertat consisteix, precisament, a recuperar la possibilitat de mirar de nou.