Plana oberta. Una reflexió entorn del camí cap al reconeixement de la dignitat educativa del 0-3

Una educadora alça un tros de cartró amb un missatge senzill: «ens falten mans i ho pateixen petits i grans». Se situa davant d’un edifici polític a Barcelona i no està sola. La reivindicació de l’educació com una necessitat social amb suport qualitatiu institucional és un camí històric que reprèn força i protagonisme a batzegades, amb més o menys força depenent del moment social. Actualment, moltes professionals de l’educació hem decidit alçar la veu per reivindicar un 0-3 educatiu que demana uns recursos alineats amb els seus objectius; un empoderament necessari que ha d’anar acompanyat d’una creixent consciència social de les necessitats i els drets de la infància i de les responsabilitats de les professionals entorn d’una qualitat educativa real.
La consideració del 0-3 com a etapa educativa digna, amb recursos i reconeguda socialment és una necessitat constant no resolta que depèn especialment de la voluntat política d’escoltar els professionals, d’una consciència social sobre l’educació i del ferm reconeixement de les educadores i les mestres, i dels seus deures, i dels drets dels infants. Desgranar-ho ens pot permetre entendre la necessitat d’abordar conjuntament les tres vessants en el nostre dia a dia per tal de caminar cap a aquest reconeixement de manera profunda i coherent.
Quins són els motius de l’actual reivindicació política de la dignitat del 0-3?
La reivindicació al 0-3 davant de l’àmbit polític és un moviment visible en auge amb professionals competents involucrades que inverteixen el seu temps per la millora de la qualitat educativa. Dignitat 0-3, El 0-3 existeix, Som.infància o Plataforma 0-3 són alguns dels moviments que s’organitzen per reclamar millores al sector. 
Fer visible la precarietat amb què convivim diàriament ha esperonat les professionals del sector. Les educadores i les mestres del 0-3 hem posat paraules a la lluita diària i reivindiquem la necessitat d’una revisió urgent del Decret 21/2023, de 7 de febrer, que regula els recursos i les condicions d’aquest sector.
Que els ajuntaments siguin els responsables econòmics de les escoles bressol del territori català implica desigualtats i diferències de recursos entre escoles en funció de la consciència d’un regidor concret o els recursos d’aquell ajuntament. 
Alguns ajuntaments veuen la necessitat d’externalitzar el servei, sovint sense valorar amb profunditat què implica per als infants. En aquests casos cada quatre anys l’escola es posa en estat d’alerta perquè surt a concurs un nou projecte, les treballadores tenen poca estabilitat laboral i moltes decideixen sortir del 0-3 perquè potser al negoci del costat obtindran més estabilitat i millors condicions laborals. Al final, aquesta inestabilitat, les rotacions de personal i les implicacions educatives d’aquest canvi recauen sobre els infants.
Som un sector altament feminitzat, amb tot el que comporta: salaris baixos, precarietat laboral, pocs estudis de la nostra salut emocional i física i poc reconeixement professional. A més a més, sovint no hem fet visibles les dificultats i l’esgotament que comporta acompanyar tants infants en les condicions de què es disposa, i no s’ha compartit la necessitat de les millores que es reivindiquen. L’esgotament queda entre nosaltres i recau en les nostres relacions professionals. Per exemple, qui de nosaltres no ha vist professionals enfadades entre elles per veure qui rep més o menys ajuda durant l’estona dels àpats? Noies, aquesta no és una batalla entre nosaltres, les professionals del 0-3. Que el Departament assumeixi les seves competències.
Posar-nos una samarreta groga, anar al Parlament, presentar un manifest, reunir-nos, manifestar-nos a Barcelona, han estat accions que evidencien el creixement de la protesta que vol conscienciar de la necessitat de dedicar més recursos per aconseguir unes condicions adequades en una professió i una qualitat educativa fins ara infravalorades. Som en un moment històric, unides, treballant conjuntament i estem decidides a arribar a bon port.
El Decret 21/2023 ha fet que moltes de nosaltres hàgim hagut de canviar la perspectiva de l’escola i començar a integrar nous conceptes. Trobar la manera de donar un moment de qualitat, individualitzat, a cada infant de l’espai educatiu, és realment un trencaclosques diari. Ara que el Govern ens reconeix com a etapa educativa és el moment de reclamar les nostres condicions.
Existeix una possible contribució de l’escola al reconeixement social de les necessitats i els drets dels infants?
És cada cop més necessari redefinir l’educació a escala social, buscant camins per promoure’n el reconeixement, recuperant i construint una essència que vagi més enllà de la productivitat i les necessitats de conciliació laboral que es desprenen de la mercantilització del temps.
La sensació d’haver de lluitar contínuament per la qualitat educativa de la infància esgota. Tant en l’àmbit social com polític, l’aspecte educatiu sembla que es relega a l’últim lloc. Sovint queda en mans d’unes educadores que dia a dia treballen amb els infants per, després de la seva jornada, dedicar el seu temps a un aspecte de rellevància social que és d’interès comú. Una lluita perquè sovint no solament no veuen reconeguda la seva feina, sinó l’educació: l’educació! Aquell concepte i aquell dret que tantes generacions han defensat. 
Una educació que, ara que és gairebé universal, almenys parlant del 0-3 al nostre territori, sembla que ha perdut valor. Aquesta és la sensació quan, dia rere dia, any rere any, sentim la necessitat de justificar que la llar d’infants no és una guarderia; que necessitem més adults a l’aula; que es necessiten especialistes; que cal abaixar ràtios; que cal temps de preparació i reflexió… Per què no s’escolta un col·lectiu que cerca la millora social, un col·lectiu que viu el dia a dia de les escoles conscient del que hi falta per millorar l’educació, unes mancances que recauen en uns infants que, sent el més preuat per a les famílies i per a la societat, no obtenen una resposta adequada a les seves necessitats?
Com és que la reivindicació educativa no és vista com a una reivindicació compartida? En què fallem quan l’educació pública no se sent de tothom? 
Està a les nostres mans caminar esprement totes les possibilitats de conscienciació social. Possibilitats que sumin, que construeixin amb amabilitat i conscienciació l’educació que reivindiquem. Què podem fer?
En el nostre dia a dia, fer de l’escola la casa de tots pot permetre a les famílies sentir-la seva, formar-ne part. Aquest formar-ne part pot ser un inici per compartir necessitats i dificultats, per construir una comunitat conscient dels drets i les necessitats de la infància des de la complicitat. Les comunicacions, les documentacions i les converses quotidianes amb les famílies poden ser un espai de qualitat on es mostri i es reconegui un imaginari compartit sobre l’essència i les necessitats reals de la infància. Perquè, tal com va defensar Gino Ferri a la Jornada de l’amrs Política i escola: construint la identitat de la infància: «La documentació contribueix a construir representacions socials de la infància i l’educació». D’aquesta manera podem aportar amb amabilitat, des de l’escola, una mirada sincera, comprensiva i curiosa de la infància que contribueixi a una societat defensora de la mateixa infància i la qualitat educativa, tot fomentant la solidaritat i la humanitat social. Així doncs, una de les claus pot ser contribuir amb els nostres propis actes i les eines de l’escola a l’enriquiment d’una mirada social respectuosa amb la infància. 
Quines són les responsabilitats d’educadores i mestres en la qualitat educativa?
Cal pensar que la primera eina de l’escola som nosaltres: les educadores i les mestres, aquelles que prenem decisions, que pensem i actuem per configurar l’ambient educatiu. Evidentment, la qualitat educativa depèn d’unes bones condicions laborals, uns decrets que s’adeqüin a les necessitats de la infància, unes condicions físiques i materials dignes… Però, sobretot, i quina sort!, depèn del dia a dia del fer de les educadores i les mestres. Un dia a dia marcat per les mancances abans mencionades, però un dia a dia que depèn de les nostres paraules i accions. Per tant, què està ja a les nostres mans?
Què implica per a nosaltres concebre l’etapa 0-3 com una etapa educativa digna? Quines actituds ens demana, a les professionals de l’educació, la necessària alineació entre pràctica i reivindicació?
La responsabilitat que entomem demana una profunda professionalització del nostre quotidià per cercar la millora constant de les nostres intervencions i de la configuració de l’ambient educatiu. Per a això, cal treballar sobre totes les estratègies que ens permeten créixer com a professionals, entenent-ho com un camí infinit en pro del sentit de la mateixa reivindicació i del benestar social. Per a això, creiem doncs que la clau no està tant en el fet d’innovar com de recuperar i situar, dins dels nostres objectius, les següents estratègies i actituds professionals:
●     La revisió i l’autoavaluació continuada de la nostra pràctica educativa, amb observacions, gravacions, registres, lectures…, tot utilitzant la crítica constructiva com a part d’un procés dialògic que promogui la reflexió i la millora continuada.
●     La promoció del treball en equip i la formació permanent, tant individual com conjunta.
●     La promoció del treball conjunt i coordinat tant amb les famílies com amb la resta de professionals de la infància, buscant enriquir-nos mútuament i construir un teixit de protecció i benestar.
●     No utilitzar les mancances com a fre: la cerca de la qualitat en la vida dels infants ha de ser constant en les condicions que sigui, ja que petits actes poden marcar grans diferències. Aquesta responsabilitat no pot dependre del sou o del reconeixement, sinó de la nostra professionalitat i consciència, ja que, si no és així, els principals afectats sempre seran els mateixos infants.
●     L’adequació del context educatiu a la cultura innata de la infància i a la seva manera natural d’aprendre. És necessari promoure un criteri professional que parteixi de l’infant com a centre i protagonista de l’acció educativa i que ens permeti identificar i descartar les modes que ofereixen mètodes i receptes adultcentristes.
●     La concepció d’una pràctica educativa responsable que ofereixi als infants la màxima dignitat possible, coneixent i promovent els drets dels infants de forma quotidiana.
●     La comunicació i difusió respectuosa i empàtica de la cultura de la infància i de les seves necessitats i drets.
 Cadascuna d’aquestes accions està a les nostres mans i, a poc a poquet, podem anar engegant aquelles més properes per anar-les incorporant al nostre dia a dia.
Perquè sigui possible és imprescindible flexibilitzar-nos i anar més enllà de la nostra zona de confort i concebre’ns com a eternes aprenents d’una infància poderosa que té molt a dir del seu dia a dia. L’infant serà el primer a copsar cadascuna de les petites afinitats que anem construint per al seu benestar, acomodant-les per contribuir en la seva concepció de si mateix i en la seva manera d’habitar el món, empoderant-lo com la persona capaç que ja és. Potser així contribuirem tant al present dels infants com al futur de la societat? 
Posem-hi consciència. Actuem. Donem a l’educació i transmetem el valor que volem que tothom defensi. Un valor visible, reconeixible i comprensible des del nostre dia a dia. Tenim la sort de poder ser eternes aprenents emmirallades en els ulls més sincers.
Per descomptat, no totes arribem a tot. Les mestres i educadores som persones amb vides privades que tenim dret a cuidar, però ben segur que donant-nos la mà, redistribuint esforços i confiant les unes en les altres, tant dins com fora dels equips, tal com han fet molts altres abans que nosaltres, anirem teixint l’entramat d’idees i d’accions que continuarà configurant la qualitat educativa que mereixen els infants.I tu, per on comences? ■
Imma Anguita i Milena Costa, mestres de la Llar d’Infants Municipal Els Pops, Lloret de Mar.
Bibliografia
Grup de treball Vincles 0-6 de l’A. M. Rosa Sensat: Conclusions Vincles 0-6: els drets dels infants a l’escola, 2025. Enllaçades a l’Instagram @vincles06lloret.
Sargatal, Eva (ed.): Els drets dels infants en veu de mestres, Barcelona: A. M. Rosa Sensat, 2024 (col·lecció Temes d’infància, 81).

DESCARREGAR EL PDF PER IMPRIMIR