Plana oberta. Maltractaments: per què no se’n parla?
«Denuncien per maltractaments la treballadora d’una escola bressol». Aquest titular no és només una notícia impactant fruit d’una negligència esporàdica, ni un fet excepcional. En els darrers mesos s’han fet públiques denúncies a Palau-solità i Plegamans, Blanes o Algemesí. I tantes d’altres que no surten a la llum o que s’obliden com si fossin un tema menor.
Aquests fets ‒els maltractaments‒ existeixen. I mentre hi siguin és necessari que en parlem, no un dia ni dos, ni només en el moment de sortir a la llum la notícia que ens esvera, per després tancar-los en un calaix. N’hem de parlar perquè és l’única forma que tenim per donar veu als infants i per vetllar per tots els seus drets, però principalment pel dret a un bon tracte.
Què devia portar aquestes professionals a tractar de manera violenta els infants? Quin tipus d’autoritat s’exerceix amb aquestes pràctiques? El poder i l’omnipotència sobre aquells que no poden defensar-se és un dels actes més covards de l’ésser humà. El fet que la majoria dels infants no poden expressar-se amb paraules ni emetre obertament una queixa fa que sovint quedin despersonificats i a mercè de la sensibilitat i la mirada de l’adult.
Si ens hi aturem, des de la sinceritat, quantes de nosaltres hem compartit escola amb una companya en qui hem observat detalls en forma de gest o de paraula ‒fins i tot de mirada‒ que ens han fet encongir el cor? Quantes d’aquestes vegades ens hem aturat per posar-li un límit o hem fet de delatores d’un acte funest? Arribar a les barbaritats que sovint sentim que han de viure els infants no passa d’un dia per l’altre, no és un fet aïllat. És resultat d’una actitud premeditada i que ve de lluny. Tan de lluny que potser les companyes sempre ho han vist així i ho han normalitzat: «Ella és així, no és res tan greu…», detalls petits que semblaven irrellevants. Però no ho són, res no és en va, tot deixa petjada, una petjada massa intensa com per girar la mirada cap a una altra banda.
Companyes, no calleu mai. Per responsabilitat humana i professional no calleu davant de les subtileses. No calleu davant els crits o les mans que toquen amb agressivitat. No calleu davant el menyspreu. El silenci sempre ens fa còmplices. Tots els infants mereixen bones educadores que els acompanyin i també que els defensin davant qualsevol tipus d’abús. I comencem per posar-li aquest nom sense topalls ni mitges tintes…, des dels detalls més petits fins als actes més grans, tots són una forma d’abús.
No hem d’oblidar que, quan una professional (per posar-li un nom) embruta la nostra professió, d’alguna manera ens embruta a totes. I les famílies es comencen a fer preguntes, tenen neguits i recels, i es fan debats públics on hi som totes. Si pensem concretament en les famílies dels infants que s’han trobat en aquesta circumstància, com poden confiar en una institució que ha permès aquests fets tan cruels? La barreja de desconfiança i culpa ha de ser un pes difícil de suportar. I de ben segur que és un pes que acompanya en endavant tot el camí.
Però, i el més important, on queda cada infant maltractat? Què deuen sentir en braços d’una mala mestra i persona? Quines experiències deuen haver acumulat? Què devien sentir quan necessitaven la seva persona de referència per sentir-se protegits i rebien maltractaments?
Els sentiments de por, neguit o incertesa potser envaïen la seva vida quotidiana, veient-se afectat el joc o el desenvolupament de les atencions quotidianes. I el que encara és pitjor, els infants poden arribar a normalitzar aquests fets fins a entendre que això és el que mereixen i fer-ne un patró de comportament en la seva relació amb els altres. Tanta indefensió que ningú ha vist ni escoltat. Tanta vulnerabilitat. Tanta impotència. Tanta injustícia.
A la nostra societat existeixen tres col·lectius humans que són especialment vulnerables i que cal protegir fermament des de les institucions públiques: els infants, les persones amb discapacitat i la gent gran.
Aquests col·lectius no gaudeixen de sindicats on afermar els seus drets i lluitar per ells. Ningú els abandera. Estan en mans, a vegades arbitràries, de persones la major part d’elles amb consciència i professionalitat, però, com es demostra de tant en tant, també en mans que poden esdevenir no solament poc eficaces sinó també perilloses. Els poders públics han de poder garantir que totes les persones que accedeixen a llocs de treball adreçats a la cura i l’acompanyament d’aquests col·lectius tenen la formació adequada, suficient i continuada. Aquestes professions on el tracte és tan essencial no poden ser la desembocadura fàcil on van a parar persones exquisides i formades a consciència, però també d’altres que creuen que la nostra és una feina com qualsevol altra. A cap tipus de centre, ni tampoc a cap casa, hauria d’existir cap forma de maltractament. Hi hem de posar el focus i parlar-ne per fer-ho visible i no permetre que passi de llarg o que s’oblidi com avui s’obliden tantes altres coses.
Algunes professionals, molt preocupades per aquest tema hem volgut recórrer a les administracions i hem anat al Departament d’Educació del Govern de la Generalitat i també a l’imeb de l’Ajuntament de Barcelona perquè s’adonessin de la importància de crear parelles pedagògiques per a cada grup d’infants. Hem pogut observar algunes escoles que ja hi treballen i es pot veure com es reforcen entre elles i creen entorns tranquils i segurs.
Cal que hi pensin i, a més, que ho tinguin en compte, ja que, entre altres coses beneficioses per als grups d’infants, es podrien evitar desastres que de tant en tant, desgraciadament, emergeixen i que dissortadament són notícia de forma fugaç.
Lidia Ferrer, mestra d’educació infantil.
Rosa Vidiella, educadora especialitzada i pedagoga.
Foto: EBM El Cavallet, Sant Andreu de la Barca.
Algunes notícies
«Denuncien per maltractaments la treballadora d’una escola bressol de Palau-solità i Plegamans» (octubre de 2025)
www.3cat.cat/3catinfo/denuncien-per-maltractaments-la-treballadora-duna-escola-bressol-de-palau-solita-i-plegamans/noticia/3377226/
«Educació investiga una escola de Blanes per maltractar nens autistes amb “càstigs medievals”» (novembre de 2025)
www.rac1.cat/successos/20251103/301480/educacio-investiga-escola-blanes-maltractar-nens-autistes-castigs-medievals.html
«La directora de la guarderia d’Algemesí detinguda per maltractament castigava els menuts amb xinxetes als peus» (febrer de 2026)
www.apuntmedia.es/noticies/societat/directora-guarderia-d-algemesi-detinguda-maltractament-castigava-menuts-xinxetes-als-peus_1_1847969.html
Aquests fets ‒els maltractaments‒ existeixen. I mentre hi siguin és necessari que en parlem, no un dia ni dos, ni només en el moment de sortir a la llum la notícia que ens esvera, per després tancar-los en un calaix. N’hem de parlar perquè és l’única forma que tenim per donar veu als infants i per vetllar per tots els seus drets, però principalment pel dret a un bon tracte.
Què devia portar aquestes professionals a tractar de manera violenta els infants? Quin tipus d’autoritat s’exerceix amb aquestes pràctiques? El poder i l’omnipotència sobre aquells que no poden defensar-se és un dels actes més covards de l’ésser humà. El fet que la majoria dels infants no poden expressar-se amb paraules ni emetre obertament una queixa fa que sovint quedin despersonificats i a mercè de la sensibilitat i la mirada de l’adult.
Si ens hi aturem, des de la sinceritat, quantes de nosaltres hem compartit escola amb una companya en qui hem observat detalls en forma de gest o de paraula ‒fins i tot de mirada‒ que ens han fet encongir el cor? Quantes d’aquestes vegades ens hem aturat per posar-li un límit o hem fet de delatores d’un acte funest? Arribar a les barbaritats que sovint sentim que han de viure els infants no passa d’un dia per l’altre, no és un fet aïllat. És resultat d’una actitud premeditada i que ve de lluny. Tan de lluny que potser les companyes sempre ho han vist així i ho han normalitzat: «Ella és així, no és res tan greu…», detalls petits que semblaven irrellevants. Però no ho són, res no és en va, tot deixa petjada, una petjada massa intensa com per girar la mirada cap a una altra banda.
Companyes, no calleu mai. Per responsabilitat humana i professional no calleu davant de les subtileses. No calleu davant els crits o les mans que toquen amb agressivitat. No calleu davant el menyspreu. El silenci sempre ens fa còmplices. Tots els infants mereixen bones educadores que els acompanyin i també que els defensin davant qualsevol tipus d’abús. I comencem per posar-li aquest nom sense topalls ni mitges tintes…, des dels detalls més petits fins als actes més grans, tots són una forma d’abús.
No hem d’oblidar que, quan una professional (per posar-li un nom) embruta la nostra professió, d’alguna manera ens embruta a totes. I les famílies es comencen a fer preguntes, tenen neguits i recels, i es fan debats públics on hi som totes. Si pensem concretament en les famílies dels infants que s’han trobat en aquesta circumstància, com poden confiar en una institució que ha permès aquests fets tan cruels? La barreja de desconfiança i culpa ha de ser un pes difícil de suportar. I de ben segur que és un pes que acompanya en endavant tot el camí.
Però, i el més important, on queda cada infant maltractat? Què deuen sentir en braços d’una mala mestra i persona? Quines experiències deuen haver acumulat? Què devien sentir quan necessitaven la seva persona de referència per sentir-se protegits i rebien maltractaments?
Els sentiments de por, neguit o incertesa potser envaïen la seva vida quotidiana, veient-se afectat el joc o el desenvolupament de les atencions quotidianes. I el que encara és pitjor, els infants poden arribar a normalitzar aquests fets fins a entendre que això és el que mereixen i fer-ne un patró de comportament en la seva relació amb els altres. Tanta indefensió que ningú ha vist ni escoltat. Tanta vulnerabilitat. Tanta impotència. Tanta injustícia.
A la nostra societat existeixen tres col·lectius humans que són especialment vulnerables i que cal protegir fermament des de les institucions públiques: els infants, les persones amb discapacitat i la gent gran.
Aquests col·lectius no gaudeixen de sindicats on afermar els seus drets i lluitar per ells. Ningú els abandera. Estan en mans, a vegades arbitràries, de persones la major part d’elles amb consciència i professionalitat, però, com es demostra de tant en tant, també en mans que poden esdevenir no solament poc eficaces sinó també perilloses. Els poders públics han de poder garantir que totes les persones que accedeixen a llocs de treball adreçats a la cura i l’acompanyament d’aquests col·lectius tenen la formació adequada, suficient i continuada. Aquestes professions on el tracte és tan essencial no poden ser la desembocadura fàcil on van a parar persones exquisides i formades a consciència, però també d’altres que creuen que la nostra és una feina com qualsevol altra. A cap tipus de centre, ni tampoc a cap casa, hauria d’existir cap forma de maltractament. Hi hem de posar el focus i parlar-ne per fer-ho visible i no permetre que passi de llarg o que s’oblidi com avui s’obliden tantes altres coses.
Algunes professionals, molt preocupades per aquest tema hem volgut recórrer a les administracions i hem anat al Departament d’Educació del Govern de la Generalitat i també a l’imeb de l’Ajuntament de Barcelona perquè s’adonessin de la importància de crear parelles pedagògiques per a cada grup d’infants. Hem pogut observar algunes escoles que ja hi treballen i es pot veure com es reforcen entre elles i creen entorns tranquils i segurs.
Cal que hi pensin i, a més, que ho tinguin en compte, ja que, entre altres coses beneficioses per als grups d’infants, es podrien evitar desastres que de tant en tant, desgraciadament, emergeixen i que dissortadament són notícia de forma fugaç.
Lidia Ferrer, mestra d’educació infantil.
Rosa Vidiella, educadora especialitzada i pedagoga.
Foto: EBM El Cavallet, Sant Andreu de la Barca.
Algunes notícies
«Denuncien per maltractaments la treballadora d’una escola bressol de Palau-solità i Plegamans» (octubre de 2025)
www.3cat.cat/3catinfo/denuncien-per-maltractaments-la-treballadora-duna-escola-bressol-de-palau-solita-i-plegamans/noticia/3377226/
«Educació investiga una escola de Blanes per maltractar nens autistes amb “càstigs medievals”» (novembre de 2025)
www.rac1.cat/successos/20251103/301480/educacio-investiga-escola-blanes-maltractar-nens-autistes-castigs-medievals.html
«La directora de la guarderia d’Algemesí detinguda per maltractament castigava els menuts amb xinxetes als peus» (febrer de 2026)
www.apuntmedia.es/noticies/societat/directora-guarderia-d-algemesi-detinguda-maltractament-castigava-menuts-xinxetes-als-peus_1_1847969.html