Infància 271

Compte enrere per a les vacances… Hi ha qui marxa de viatge amb tot a punt: els bitllets, la ruta, les maletes tancades i, fins i tot, una llarga llista dels llocs on aturar-se, en una cronologia estricta del temps.

«Denuncien per maltractaments la treballadora d’una escola bressol». Aquest titular no és només una notícia impactant fruit d’una negligència esporàdica, ni un fet excepcional. En els darrers mesos s’han fet públiques denúncies a Palau-solità i Plegamans, Blanes o Algemesí. I tantes d’altres que no surten a la llum o que s’obliden com si fossin un tema menor.

El marc normatiu de totes les comunitats de l’Estat espanyol, fins i tot Catalunya, planteja l’«obligació» d’organitzar prèviament la pròpia acció educativa a través d’una eina que, en els respectius currículums d’educació infantil, alguna vegada es defineix com a programació i unes altres com a planificació. Què comporta aquesta «obligació»? Com dur a terme aquesta organització prèvia sense que conformi i encaselli amb massa rigidesa les experiències de vida dels nens i les nenes en tots dos cicles d’infantil?

Parlar d’Eladi Homs i Oller avui dia no és només fer un exercici de recuperació històrica o de memòria nostàlgica; és, sobretot, tornar a situar en el centre del debat educatiu una idea fonamental: l’educació com un projecte cultural, social i ètic. En un moment en què les escoles afronten canvis accelerats i reptes globals, la figura d’Homs emergeix com una eina imprescindible per pensar l’escola del present i del futur, especialment en l’etapa de la primera infància.

De vegades resulta complicat trobar consens en el significat o la idoneïtat dels termes programació i planificació en l’etapa d’educació infantil, potser perquè encara arrosseguem una vinculació amb les etapes següents, com si fóssim un pre, sense una identitat pròpia. També ens podem confondre interpretant el terme improvisació, que pot significar el contrari de programació, si es mira des d’enfocaments excloents. Per a nosaltres, programar i planificar és pensar l’educació abans d’iniciar un recorregut amb el grup, però sense pretendre controlar-la. Preveure els contextos on es produirà l’aprenentatge amb la flexibilitat suficient per donar cabuda a allò que, potser, no hem previst i té tot el sentit, sense obviar res del que cal garantir a la infantesa.

Les sortides al mercat de Vinyols representen una experiència d’aprenentatge rica i autèntica per als infants. Amb l’arribada del bon temps, reprenem aquest itinerari tan quotidià com ple d’oportunitats educatives. A primera vista pot semblar una activitat o proposta senzilla: sortir a comprar fruita. Però, rere aquesta acció, s’hi desplega un ric entramat de vivències que combinen allò planificat amb allò inesperat, i que ens recorden que l’educació en la primera infància es construeix sempre entre la programació i la improvisació, entre la intenció i la sorpresa.

Quan en una reunió docent es planteja un tema relacionat amb les programacions, per a molts mestres és com rebre un gerro d’aigua freda. Sovint es perceben com un document burocràtic, carregat de formalismes per complir amb la normativa del moment. Acaben esdevenint el salvavides que justifica el que fem a l’aula, ja que als mestres ens preocupa fer bé les coses. En conseqüència, les programacions es viuen com una llosa i cal invertir-hi molt de temps per redactar-les, tot i que sovint ningú més no les llegirà i quedaran oblidades, esperant que la normativa canviï per tornar a tenir una nova vida. Això, en el millor dels casos. En el pitjor, s’assumeix que no cal programar perquè «això ja ho tenim fet» i que la normativa només canvia de nom. El resultat és que improvisem i acabem donant poca qualitat a la nostra acció educativa.

Una cosa important a l’escola és posar en dubte el que donem per fet. Qüestionar i qüestionar-se és un gest incòmode que esdevé un acte de rebel·lió serena imprescindible per trencar inèrcies i créixer.

En un espai tranquil i acollidor, l’Olivia explora cada racó amb la seva curiositat innata. A poc a poc i sense pressa, ha anat descobrint per ella mateixa les diferents postures que li permeten avançar en el seu camí cap a l’autonomia motriu. Des del respecte absolut cap al seu ritme natural, hem après a observar-la atentament, oferint suport amb la mirada i donant-li temps per afrontar els seus reptes amb confiança.

Acompanyar el joc dels infants comença amb una transformació interior. Abans d’acompanyar el joc dels infants, l’adult ha d’obrir espais dins seu: espais de dubte, de sorpresa, de sensibilitat, de creativitat (com a habilitat per generar noves possibilitats; com a manera de conèixer i, alhora, acte de resistència davant la rigidesa i la repetició). Per poder habitar el joc des de la presència i no des del control, cal desmuntar els propis cadenats (aquests mecanismes interns que ens allunyen de la capacitat de meravellar-nos, de la nostra pròpia infància interior). Quan l’adult es deixa emocionar per la curiositat d’un infant, quan observa sense pressa i es permet no saber, aleshores comença la veritable reprogramació pedagògica: quan educar es converteix en un acte de confiança.

Quan es pregunta a l’alumnat dels graus o cicles d’educació infantil quina és la matèria en la qual han après més o que més els ha marcat durant el seu procés de formació, la resposta és clara: el pràcticum. 

Montse Colilles és solsonina però resideix i treballa de psicòloga-psicoanalista a Barcelona. A més de tenir consulta privada, és assessora en educació infantil i formadora en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil (lij). Fa assessoraments a escoles i centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (cdiap) i també xerrades per a famílies. La literatura sempre li ha interessat com a lectora, però també per a la formació de mestres i d’altres persones mediadores, que són els referents lingüístics i els que donen vida a les cantarelles i relats.

A les escoles, la programació té una gran importància i cal tenir presents els objectius a assolir en finalitzar el primer i segon cicle d’infantil. La presa d’acords, els consensos i la sistematització es veuen reflectits en una bona programació. D’aquí la necessitat d’anar més enllà del paper escrit.